Mosaic de Paraules al Vent (Bloc des d'Irlanda).

LA SEGONA CASA A DUBLIN

[@more@]

Tweet

ODIO ELS MILITARS 

Odio poques coses, però una d’elles són els militars. No els suporto. Ni els de fer la guerra ni els de la pau. No és una mica incoherent el terme soldats en missió de pau? Jo ja fa temps que no em xumo el dit. Els soldats són per fer la guerra, la pau es fa sense armes. Ja sé que la vida no és flors i violes, però em rebenten els militars.

 L’ésser humà és quelcom ben peculiar. M’explicava un bon amic fa un parell d’anys l’efecte uniforme, així és tal i com ho anomenava ell. [@more@]Pel que es veu a una persona la vesteixes amb uniforme i canvia completament, normalment no pas per bé, sinó violentment o bé creient-se superior als demés, tot i ser exactament la mateixa persona. Em deia que que on treballava hi havia un xicot bastant tal·lòs, una mica curt de gambals per a que ens entenguem. Doncs bé sempre el tenien d’ escombriaire i fent feines per l’estil. Val a dir que no era massa respectat sinó, ans al contrari, provocava més d’una rialla a la resta de personal. En aquesta empresa tenien problemes amb la porta d’entrada, ningú en feia massa cas fins que van posar-hi remei ja que semblava més aviat Can Pixa. D’un dia per l’altre van col·locar al personatge en qüestió a la porta a fer de porter, això sí ben equipat i amb porra i tot. Ningú, absolutament ningú, l’endemà va entrar sense les corresponents credencials de l’empresa. Aquell que semblava un ruc, sabia convertit en una fera. 

Llegia no fa molt al IHT les barbaritats comeses per un dels soldats dels EEUU a Iraq per les quals havia estat condemnat a 90 anys a presó. Ho deia tant sols en la secció de notícies breus d’aquest importantíssim diari (pots comptar que en els altres ni devia sortir); va raptar una noia de 14 anys i tot seguit la va matar a ella i a tota la seva família. Ens assabentàvem per la periodista russa Anna Politkovskaya i uns quants mes d’altres periodistes russos contraris al règim, de les atrocitats fetes pels soldats russos a Txetxènia entre d’altres moltes vergonyes. A l’Àfrica i a d’altres zones del món nens obligats a fer el soldat quan ni tant sols saben de sumar. Sense anar més lluny, els nostres veïns els espanyols, tenen una història contemporània que fa vergonya a nivell europeu i mundial, principalment per la mentalitat de curt de gambals dels seus militars.

Per no parlar de les guerres d’avui en dia. Totes fetes en nom de Déu i per a salvar-nos del diable que és l’enemic.

“Senyors” de les armes i els que els manen tant: Si es volen matar, facin-ho entre si i ben tancats a casa seva. Confitin-se les armes i no molestin més al personal. SIUSPLAU!

Tweet

[@more@]

Tweet

CADA COP MENYS HUMANS 

Els darrers dies tot llegint els diaris i websites, m’adono que la mort d’éssers humans, si no ens són propers, ja no ens afecta per res. Dia sí, dia també, Israel està matant palestins, sobretot a la zona de Gaza i ja siguin culpables o innocents, no importa, no hi ha judicis, només matança i una trista notícia als diaris internacionals notificant-ho, la qual exerceix més d’esquela que no pas de notícia en sí. Una esquela anònima que només diu la quantitat de gent morta, on i el per què: presumptament, i a parer de l’Estat jueu, les morts tenen relació amb el terrorisme. Ja sigui això cert o no, al segle en que vivim, en nom de la lluita contra el terrorisme tot està permès, tot s’hi val que deiem quan érem menuts jugant al pati de l’escola. Sembla que tot s’hi val i que tant se’ns en fot tot, avui en dia de tot en diem humanitat, quan en realitat cada cop estem més deshumanitzats

[@more@]–         Observo una imatge d’una casa tota destruïda al diari que llegeixo, assegudes a terra dues noies àrab, la casa no té sostre, no té parets, tot està enderrocat, només restà la porta entreoberta per on se les veu a les dues. Al peu de la imatge, després d’una molt breu explicació només menciona que la operació duta a terme per l’exercit israelí va ser per destruir estructura terrorista, les vides no compten per a res. Com que és contra el terrorisme… Com tampoc no compten l’enorme quantitat de vides que es va cobrar un atac erroni dut a terme per les forces de la ONU a l’Afganistan. Un dels alts càrrecs de les tropes deia l’endemà per la BBC: Sentim enormement el mal causat i la pèrdua de vides però ha estat una confusió. Una confusió? Què passa que sinó és al primer món tot està més que permès? Qui  els tornarà la mare als vailets que la cerquen removent la terra aspra? Humans o gairebé deshumanitzats? Veiem una persona pobra pel carrer i ni ens immutem, ben pocs s’alcen al bus per deixar seure una persona gran al seu lloc, ja ni ens alterem en saber que una, dues, vint o cinquanta persones han mort. No m’agrada i em preocupa, és massa trist.

Tweet

[@more@]

A: Many times. Military surrounds a villlage or a town. The whole Grozny was subjected to this type of operations. Blockade can last for many days, there's a ban on travelling to other localities, sometime it's not even allowed to walk from house to house. Military controls documents. I used to know well some old man from Stariye Atagi, he came out in the front of his house convinced that his papers are OK. In next moment he was dead. That happened in the spring of 2000, just after the assault on Grozny. Today "zachistka" that's an act of ordinary marauding. Russian soldiershave to be payed 1000 roubles, and then a man won't be taken a filtration point. Price depends on the material situation of a house that's being searched. It goes up if there's furniture, kitchen dishes in it. Lately in Stariye Atagi, for 300-500 roubles Russian soldiers were ready to give up rape of local women.

A: Putin doesn't care what the Russian media say and write about him. Although, he watches the Western ones, trying hard that they would shown him there in his best light. So, there is some chance. The world media should pay more attention to what is going on in Chechnya and the Caucasus. Happily, when I was in London not long ago, accepting the "Index" award, (Most Courageous Defence of Freedom of Expression from the English magazine "Index on Censorship" M.L.) I was surprised that the English press and TV were interested in what I was saying.

Podreu trobar mes informacio a:

http://www.tjetjenien.dk/baggrund/politkovskaya.html  

Tweet

Tot just vaig arribar anit de Portugal, n'estic absolutament encisat, quina meravella de viatge. Tan aprop i tan oblidat a la vegada. Sense cap mena de dubte Lisboa es una ciutat on viuria de bon grat, de fet vaig marxar-ne amb ben poques ganes. Recomano fermament a tot el/la que no hi hagi anat que hoi faci, val la pena. Potser m'ha atret mes a mi pel fet de viure a Dublin, terra de pluja. Retrobar-me amb el sol que feia tant de temps que no veia o notava per Irlanda, passejar per carrers estrets i carrerons encara mes diminuts deixan-t'he perdre embadalit, tot descobrint a cada raco una sorpresa nova; cada indret em recordava temps passats. Portugal, i Lisboa en Particular, es un pais on sembla que no hagi passat el temps, una capital europea que em recorda la infantesa amb els vailets jugant al carrer, la tranquilitat i la calma s'hi respiren a l'ambient. Personalment m'encanten els contrastos i aquesta ciutat n'es plena, contrastos que et sorprenen favorablement. Des de trobar-te gent dormint al carrer (literalment, tal i com veureu a les fotos), passant per les robes esteses penjant d'un fil que toca a terra, barrejant-ho amb un pesic de modernitat que fa l'experiencia fascinant. El barri d'Alfama es un indret on hi passaria hores i hores embadalit contemplant, aixi ho vaig fer pero no les suficients. Tot i que ens certs aspectes pugui semblar com a pais una colonia espanyola (hi ha una enorme quantitat d'empreses espanyoles, a banda de turistes del pais vei i dels Paisos Catalans tambe), la veritat es que cal envejar-los. De debo que mes val que ens deixem estar de convergencies i d'unios, de socialismes i esquerrans i demes collonades tot mirant d'aconseguir la independencia el mes aviat possible, sobretot abans no sigui massa tard. Que ja fa massa anys que fem el borinot i badem massa. En propia carn he palpat que, l'autonomia que ens cal, es la de Portugal. El demes son collonades. Us deixo amb unes quantes fotos del viatge (en tinc gairebe 400 i nomes n'he pogut penjar unes quantes). Un servidor. A Lisboa vora la mar llegint. Altre cop un servidor al monument dels descobridors. Les gitanes El tramvia. Les gitanes 2 El tramvia amunt i avall. Calma vora la mar. Roba estesa pels carrers, n'hi ha arreu.[@more@] Rua do Espiritu Santo. El castell a Sintra. Sintra

Tweet

Bé, ja estic a Portugal. Concretament arribava aquest matí a les deu i escaig a Lisboa. La veritat és que de moment n'estic meravellat, fins i tot al punt que m'hi quedaria a viure… Potser és la "saudade" que en diuen aquí, pero en un dia poder contemplar tota l'estona el sol fins que es pon, que aquest sol a mes a mes escalfi en ple mes de novembre i arribar a passar calor i tot. Genial.

Per altra bana avui he estat patejant-me bona part de la ciutat (encara em falta molt pero), es una de les ciutats que m'agraden. Aquestes son les que pots anar amunt i avall carrerejant, ara m'endinso a l'esquerra,entro a dreta i cada cop descobreixes una nova sorpresa. Quin plaer! Sobretot en dels barris de Lisboa, pots donar voltes i mes voltes i a cada una d'elles et quedes meravellat. En poso un exemple. M'he endinsat per un carreró (no m'agrada seguir per on passa tothom ni rutes marcades) fora del comú, deixant de banda els edificis (fantastics, ja en veureu fotos), he parat un momentet i de fons sentia música, fado. Creia que era un disc, com de costum en els bars de casa nostra. De sobte sento la gent aplaudir. Des de la terrassa i des de dins la gent escoltava el dos musics i la veu. Jo he entrat a dins ja que a fora ja no s'hi cabia. Quin lloc més genial… Era ple de llibres, la gent els llegia, mentre els musics cantaven i en acabar la cançó tocaven els aplaudiments.  Al cap d'unes cançons i aplaudiments, el propietari del bar ha anunicat que teníem un escriptor entre els presents i que ens faria unes lectures. No m'he enterat massa ja que quasi tothom reia de tant en tant i jo era dels pocs que no (era l'únic no autócton), tanmateix ha estat un plaer.

Bé, ja us seguiré explicant.

P.S: Ja he fet algunes adquisicions, un disc de Fado,  el darrer  llibre d'en Saramago Pequenas memórias (si no m'erro nomes deu haver sortit a Portugal i en portugues) i alguna coseta més que no diré.
 

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Fa una setmana i escaig, llegint el Herald Tribune em vaig quedar flipant. A la pàgina de la dreta, just a sota de tot (on és més car en un diari), en una de les pàgines davanteres hi havia un requadre en forma d’anunci que duia el següent títol:

Disculpes per Sheik Khalid Bin Mahfouz i Sheik Abddulrahman Bin Mahfouz.

[@more@]

Seguidament hi havia el nom de dues persones i una explicació. Resulta que són els autors d’un llibre anomenat “Forbidden Truth” (La veritat prohibida). Publicat l’any 2001 i també un dels autors de l’informe “Terrorism financing” (Finançant el terrorisme) de l’any 2002. Doncs bé, us en tradueixo el primer dels paràgrafs, n’hi ha ben bé per pujar-hi cadires: “El llibre i l’informe contenen molt serioses i enormes difamacions sobre Sheik Khalid Bin Mahfouz i Sheik Abddulrahman Bin Mahfouz, al·legant suport al terrorisme a traves dels seus negocis, famílies i caritats, i també directament. Com a resultat del que ara sabem, acceptem i donem a conèixer que totes aquelles al·legacions sobre vosaltres i les vostres famílies, negocis i caritats són totalment i manifestament falses”….

Tot seguit hi ha un altre paràgraf on detallen els autors el perquè de tantíssimes falsedats escrites en aquell llibre per part dels autors (Jean-Charles Brisard i Guillaume Dasquié), segons comenten sabien basat en uns suposats rumors sense cap mena de fundament, també repeteixen una i altra vegada les seves més sinceres disculpes a les dues persones esmentades.

Em sembla tant patètic. Desconec si van haver de demanar perdó públicament en un dels mitjans de comunicació principals del món perquè una sentència judicial els ho deia, o per no haver-la d’afrontar i així haver-ho pactat amb les dues persones difamades. Sigui com sigui aquestes dues persones hauran fet milions de dòlars amb la venda del llibre arreu del món, un llibre que, almenys en aquest apartat, el que hi diu és absolutament fals. Un súper-vendes del moment que ha enganyat a més d’un. Compte amb el que llegim perquè a vegades ens poden donar gat per llebre.

Tweet

Llegia el dimecres passat al diari Herald Tribune, que a Rússia actualment hi ha uns 25 bilionaris i al voltant d’uns 88.000 milionaris. Gent del món del petroli, el gas, derivats industrials i d’altres que la procedència dels diners no està tant clara, van assistir el passat cap de setmana a la segona anual “Milionaire Fair” de Moscou. Pel que sembla, com que el món bancari a Rússia no és del tot fiable sembla que es dediquen a gastar els calés a base de bé. El propietari del Chelsea n’és un clar exemple.

[@more@]

Llegia anit al diari Sunday independent que a Irlanda des de fa uns anys s’estan venen cases per un milió, dos i tres si cal, a base de bé. Que hi ha gent que està acumulant molts diners i no és tant sols a mans de pocs. La majoria, tot i convertir-se en milionaris, segueixen treballant i fent vida normal; potser la pobresa a Irlanda és un fet massa recent, cal recordar que Irlanda fa qüestió de quinze a vint anys era a la cua de la UE a nivell econòmic.

Jo no sóc pas milionari, però tinc claríssim que en cas que mai ho fos (que ho seré) el primer que faria seria fer que tota la meva família i amics (si donés per tothom) deixés de treballar. Sé que no és massa oportú però m’ha xocat veure que el pare d’un jugador de futbol del Barça hagi mort d’accident laboral, em costa d’entendre que el pare d’una persona rica segueixi treballant, suposo que és per qüestió de voluntat personal.

Una de les coses que també m’ha sobtat de la notícia de Rússia és que el percentatge de gent que viu en estat de pobresa en aquest país, al 1995 estava en un 24,7 per cent, en canvi al 2004 en un 17,8%, és a dir que tot i augmentar bestialment el nombre de rics, el de pobres ha disminuït al mateix temps. Segurament sigui per l’alt tant per cent de la dècada dels 90. A casa nostra la pobresa és quelcom força preocupant, la qual ja no afecta tant sols a les classes baixes sinó que el nivell d’endeutament és brutal i el mercat laboral tant precari, també afecta cada cop més a les classes mitges. Recordo un reportatge del programa de TVC 30 minuts sobre la pobresa en la nostra societat al segle en que estem, el qual feia esgarrifar. Cal que els nostres polítics facin un cop de puny damunt la taula i la nostra societat es moderi en quant al consumisme desmesurat i incalculat, abans no sigui massa tard.

Tweet