El diàleg és l’únic camí per la pau.

Estic absolutament en contra de la violència, de tota, mai és justificable sinó és per defensar-se. Després de nou mesos de pau, hem vist com la ETA tornava a atemptar. La causa segons la meva opinió: La incompetència dels polítics que tenen els nostres veïns espanyols.

Ni un pas endavant per mostrar que realment és volia la pau per sempre, tant sols paraules, no pas fets. Nou mesos donen per molt i en canvi els polítics dels nostres veïns no han aconseguit absolutament res, vaja sí, que torni a actuar ETA. És absolutament vergonyós, sincerament, sí jo fos espanyol, demanaria la dimissió imminent d’absolutament tots els polítics del Parlament veí.

 

No cal pas la independència (ja l’aconseguiran més tard o més d’hora a les urnes), tant sols l’apropament de presos (és vergonyosa la política de dispersió de presos dels nostres veïns espanyols, per no parlar de la vergonyosa situació de molts dels seus presos, com el cas del que havia d’haver estat posat en llibertat però per escriure un escrit al diari el condemnaren 10 anys més i porta temps en vaga de fam), permetre que el partit polític HB es presenti a les urnes i pugui parlar allí tal i com a Irlanda del Nord va liderar el procés de pau el Sinn Fein (no deixant més de 200.000 persones sense veu ni vot, us imagineu com estaria encara Irlanda del Nord si haguessin il·legalitzat la branca política de l’IRA? ) ja que és al Parlament on haurien de poder parlar els bascos, tant sols calia voluntat per aconseguir la pau senyors polítics!!

[@more@]

Que no em vinguin amb mandangues dient que els 9 mesos de pau eren tant sols per reagrupar-se i rearmar-se: La policia durant la treva havia practicat detencions a més a més d’assegurar que l’activitat del grup armat era minsa, tant sols amb l’actuació del robatori de França per tal de pressionar el govern espanyol ja que l’activitat dels sociates era nula per tal d’aconseguir la pau.

 De nou peperos i socites (PP i PPsoE) han demostrat que entre un espanyol de dretes i un d’esquerres la diferència en quant a Catalunya i Euskadi és ben poca. És una autèntica llàstima perquè s’ha aconseguit una oportunitat d’or per aconseguir la pau per sempre: Sembla que a segons qui no els interessa. 

Sincerament, a cal veí (Espanya), dubto que hi pugui haver mai pau. Us imagineu cap país del món on la gent surti al carrer a milers per tal de negar el diàleg amb els demés? Totalment inverossímil però cert, no podia ser altre que els nostres veïns. (comença a ser vergonyós el que succeeix també a Catalunya, l’altre dia a Barcelona hi va haver una concentració de 50 franquistes –duien els símbols i tot- anant en contra del diàleg, érem una terra de llibertat i ens anem convertim en una terra de gentusa) Em fa la impressió que a cal veí hi ha massa odi, massa rancúnies, massa interessos en que segueixin matant. Si jo fos espanyol (per sort o per desgràcia no en sóc, prou feina tinc en ser català), m’avergonyeria dels polítics que hi ha hagut fins ara. En ZP i la colla de sociates anaven de llestos, creient que els bascos eren servils i imbècils com els catalans, que a la primera de canvi els prendrien el pèl i s’abaixarien els pantalons com van fer amb els titelles catalans (Mas al capdavant, no ho oblidem). Els bascos no són tant rucs, 9 mesos és temps suficient per a fer algun pas, ja n’hi ha prou que els prenguin el pèl als catalans, n’hi ha que no són tant rucs…

 

40 anys i encara no han pogut acabar amb la violència? Aneu a pastar fang! Ja comença a ser hora del diàleg per la pau, per alguns 40 anys encara deu ser poc….

3 Comments

Bon Any a tothom!

Aquest any 2006 he agafat 23 vols i he estat a 16 paisos: Catalunya, Irlanda (hi visc), Suecia (tot I que no l’hauria de comptar ja que vaig ser-hi ben poques hores), Dinamarca, Anglaterra, França (2 cops), Austria, Hongria, Eslovaquia, Monaco, Israel, Palestina, Lituania, Letonia, Estonia, Portugal, a mes a mes d’Irlanda del Nord que no el compto ja que per mi es Irlanda.[@more@]

 

Ha passat volant, ple de sorpreses, noves coneixençes excel-lents, amb noves amistats que espero no perdre mai, ben be m'atrevaeixo a dir que ha estat un dels millors anys de la meva vida, moltes gracies a tots i totes amb qui he compartit un boci, ja sigui mes gran o mes petit d'aquest any.

Pel 2007 em comformo en poder seguir fent cami al costat d'aquesta gent tant collonuda, tant amb els que us conec en persona i us veig mes o menys sovint, com als que no.

Tot just avui he comprat un nou vol per d'aqui a 2 setmanes, tot just abans del meu aniversari, una escapadeta rapida cap a Noruega.

Be, el millor per tothom en aquest any 2007. Sobretot tambe, que el Blocat funcioni millor.

 Salut i llibertat.

9 Comments

No és una innocentada.

Avui a les 9 del matí havia d’estar treballant a Dublín, en canvi estic escrivint aquest post des Igualada i després d’haver passat pràcticament tota la nit a l’aeroport de Girona. Som d’un país que a la que deixa de fer sol tot se’n va a norris. Si cauen quatre vòlves de neu tot es paralitza, si plou més del compte ja tenim inundacions i anit amb un pam de boira ja no s’enlairaren els avions.

 

Sincerament, anit el panorama semblava tercermundista. Desorganització, manca d’informació absoluta, eterna espera i milers de persones afectades. Si volem ser un país de primera cal tenir aeroports de primera i més encara quan Ryanair decideix que el de Girona sigui el seu principal aeroport del sud d’Europa.  A nivell d’imatge hem quedat prou malament, trobant-he amb diferents històries, des dels que treballàvem l’endemà al matí fins al que volava a Londres per empalmar amb un vol a San Diego i d’altres històries recambolesques.  De moment encara no sé ben bé quan podré tornar a Dublín, en principi hauria de ser demà passat i des de Reus (s’ha acabat tornar des de Girona durant l’hivern sinó adequen l’aeroport amb les condicions tecnològiques necessàries, si en som d’inútils els catalans que anem tolerant la mega inversió als aeroports dels nostres veïns espanyols amb els nostres diners i en canvi als nostres ni un cèntim).

[@more@]P.S: A tothom qui tingui un vol des de Girona i realment vulgui ser a la seva destinació a temps (sobretot els que hagueu de sortir al matí i al vespre), us aconsello que canvieu el vol a Barcelona o Reus o bé al migdia, sinó correu el risc de no arribar a temps i haver de fer mil paripècies. 

7 Comments

Què coi passa amb TVe3?

Fa gairebé 2 anys que vaig marxar de Catalunya, els darrers dies de Nadal a casa, veient els informatius de Tve3 m’estic quedant de pedra. Tradicionalment els informatius d’aquest canal s'havien distingit per l’excel·lent tracte informatiu de les notícies a més a més de sempre saber a quin públic anava dirigit: Als ciutadans dels Països Catalans.

 

Us poso alguns exemples del que he anat veient mirant les notícies a Tve3 aquests dies i que no m’ha agradat gens: Un ús absolutament desmesurat i innecessari de la paraula “Espanya”. És ben sabut que als catalans no ens agrada sentir aquest mot i abans es feia l’ús de l’expressió “L’Estat espanyol” en comptes d’Espanya, m’atreviria a dir que fins i tot fan més ús de “Espanya” “Aquí a Espanya”, “Nosaltres els espanyols” que no pas a TVE; increïble i al·lucinant… No sé pas on anirem a parar i no m’estranya que perdin tanta audiència, per sentir-nos dir espanyols ja ho fan prou bé els nostres veïns a Tve i companyia.

[@more@]

Per altra banda als esports de fa dos dies al migdia, van obrir la secció amb el que no tenia absolutament gens d’importància, el seleccionador dels nostres veïns cantant unes Nadales, quan hi havia notícies esportives molt més importants. El que encara em va sobtar més va ser ahir en el missatge del cap de l’Església catòlica per Nadal, van destacar que havia estat en 60 idiomes i escaig, van posar tot el parlament en espanyol de l’homenot mentre enfocaven durant 10 segons una bandera espanyola com si fos la nostra… patètic.

Una altra de les coses que m’està sobtant dels noticiaris és quelcom ben curiós. Ens mostren els accidents de trànsit que hi ha hagut en les darreres 24 hores a Catalunya i també ens mostren imatges d’accidents a la carretera de Jérez de la Frontera, Sevilla, Quintanilla de Onésimo,… com si ens interessés que un cotxe a xocat amb un altre en aquestes ciutats. Per què aquest provicianisme? Per què no ens ensenyen també els morts a la carretera de Nova York, París, Dublín o qualsevol part del món i sí dels nostres veïns espanyols?

 

Cada cop fa més pena això de Tve3, siusplau sociates deixeu de potinejar la nostra! A més a més, el que encara és més vergonyós sobre els mitjans de comunicació en la nostra llengua: Us imagineu què estaria passant si hagués estat el PP qui hagués tancat la primera ràdio en català (Ràdio 4) i TVE en català de Sant Cugat??? Com que han estat els sociates… nosaltres ben muts i a la gàbia. No em cansaré de repetir que els sociates i els peperos, en quant a Catalunya són exactament iguals. Què vagin fent que arribarem lluny.

7 Comments

Per Nadal a casa, fins al 27 D.

Ahir en el vol Girona-Dublín érem 15 coneguts: Migdo, Ilona, Mireia, Anna, Marc 33, Rubens, en Cesc company de feina més la dona,  dos catalans més que no en recordo el nom, l’Hèctor, l’Albert, jo i dos coneguts més del fútbol a banda de més gent que coneixa a d’altres dels que volàvem. Vam seure tots junts i ja us podeu imaginar la gresca que feiem, cantant nadales i cançons, rialles amunt i avall, fent brometes amb els/les hostes de vol,… [@more@]

Tot això després de l’experiència a l’aeroport. Vaig plegar a la una de la feina, mitja hora de dinar, agafar un bus (amb la consequent espera) i en una hora ja estava a casa. Vaig fer la maleta ja que el dia abans per culpa d’haver sortit, no la vaig poder fer. A les dues i quart arribava a la parada del bus per fer via cap a l’aeroport. Podia agafar-ne tres de diferents, el 41, el 16 i el 33, en mitja hora no en va passar cap d’ells. A la parada del bus vaig conèixer una noia irlandesa i vam decidir d’agafar un taxi plegats ja que també anava a l’aeroport. Per Nadal molta gent torna cap a casa per passar les festes i això es notava a l’aeroport: Era un caos. Gent per tot arreu, cues, cues i més cues. En arribar al mostrador de Ryanair, com que havia marcat que no facturava cap bossa I en realitat en facturava una, vaig haver de fer més cua en un altre costrador i pagar 10 euros més. Tot seguit més cues pels controls de seguretat i a banda, encara més espera ja que el vol sortia en mitja hora de retard. Finalment però arribar a casa va compensar l’espera, malgrat només hi estigui 5 dies el 27 altre cop de tornada a Dublín i a seguir esperant.

3 Comments

Cal potenciar la cultura popular.

Fa un parell de caps de setmana vaig tornar a adonar-me de la importància que és la cultura popular i les tradicions per un poble. Primer va ser en veure un grup de bascos tots ells orgullosos del grup de Txalapartaris que vingué, de la dansa basca i les seves cançons. Per la tarda al pub fent unes Guinness, vaig tornar a veure com n’és d’important la cançó de pub, la cançó tradicional irlandesa en aquest país. Quasi tothom se sap les lletres.[@more@]En canvi nosaltres, els catalans, ben sovint ens avergonyim de la nostra pròpia cultura. Tenim per exemple una de les danses més boniques que es fan i es desfan, la sardana. Tot i això el menyspreu de la gent és vergonyós. El darrer cop que vaig veure ballar la sardana en viu, de l’emoció em caigueren les llàgrimes. Era per la Mercè d’aquest any no l’altre. Em vaig emocionar en veure aquella bellesa tan i tan bonica dansant al so de la cobla, i el menyspreu dels locals que en feia de contrast.

Qualsevol país del món pagaria per poder tenir la moixaganga (els castellers a la igualadina), les torres humanes que fan obrir boca a tort i dret, en canvi en algunes places en ple estiu no es para massa atenció. Caldria que féssim pagar per veure actuacions moixigangueres? No se pas quina es la solucio, el que si que es cert, es que per a seguir ben vius com a poble, cal potenicar la cultura popular.

10 Comments

Escoltant i observant la ciutat.

Ahir al mati, en comptes d'escoltar la musica amb els auriculars, vaig escoltar la ciutat tot observant-la. Una ambulancia que s'obria pas a cops de sirena entremig del transit que atabala els vianants; la pluja constant que et fa remugar increpant a tort i a dret per anar-te deixant ben xop; un tic-tac tic-tac tic-tac repetitiu en una llum verda darrera meu que em diu que ja puc creuar el carrer; un claxon sorollos que desperta a qui encara no ho estava i un joc de plors d'un vailet que fa tard a l'escola i la mare no te pressa.

Hi ha gent que la veieu cada dia, al mati, en sortir de casa, gairebe al mateix lloc, de cami a la feina pero no els coneixem mai. Aquests estranys familiars son part del nostre dia a dia. Sabem la roba que acostumen a portar: aquell barret que ens fa riure, aquell paraigues mig trencat a causa del vent, aquella cara de son de cada mati, ens alguns d'ells sabem el diari que llegeixen, els auriculars que duen juntament amb l'mp3, la forma que esperen l'autobus; petites cosetes de vianants anonims.

[@more@]

Arribo a la parada de l'autobus i la ciutat ja esta desperta. Dublin segueix endavant.

3 Comments

Viatjar sol (2a. part). Avantatges.

Ahir parlava de la meva primera experiència viatjant sol, avui ho faré de les seves avantatges, a veure si us engresco.

En primer lloc quan un decideix viatjar sol, precisament no vol dir pas que estara sol, sino nomes que inicia el viatge d’aquesta manera. Normalment s’acostuma a coneixer una quantitat enorme de gent, en canvi si es va en un grup tancat, normalment nomes se sol anar en aquest grup i poca coneixença de gent nova es fa. A vegades es fa el trajecte amb tot de gent diferent coneguda en el viatge en questio. Per experiencia personal, evidentment un tambe hi ha de posar de la seva part, arreu on vas coneixes gent nova, us en podria posar molts exemples, tant sols dir que tradicionalment, despres de cada viatge, quan buido la cartera i les butxaques acostumen a sortir unes quantes adreces d’e-mails i telefons. Aixi es com conservo bones amistats d’arreu del mon. Cal tenir en compte que normalment s’acostuma a coneixer gent molt semblant a un mateix, a mesa a mes de gent que viatja en solitari, gent que ha fet part del viatge o be esta fent la mateixa ruta; una conversa sobre la marxa pot ser un molt bon cop de ma per tal de saber detalls que cal coneixer d’on un va o be tenia pensat anar. Pot ser una conversa de cinc minuts o d’hores, o be dies i enamorament…

Deixant de banda la coneixença de molta gent nova, també serveix per a conèixer-se a un mateix. En el sentit de que un coneix més a fons què és el que realment a un l’hi agrada o l’hi desagrada i sobretot, un fa realment el que l’hi agrada i no el que els demés volen. És una sensació de llibertat absolutament brutal.

[@more@]

Per exemple, enlloc d’anar a visitar aquell museu avorrit i odiós (tant sols és un exemple), llogues una bicicleta i te’n vas a descobrir la ciutat o et deixes perdre pels carrerons menuts que et semblen un laberint màgic i on el temps no importa, tant sols la llibertat… Viatjant sol t’adones molt més de les coses del teu voltant, aquells petits detalls que t’arrodoneixen un viatge, les aprecies més ja que no estàs per converses ni tens distraccions, ets tu i el teu entorn.

Per altra banda hi afegeixo que ets més una atracció pels locals, en canvi en anar en grup és més difícil que se’t dirigeixin directament si no ho fas tu abans. Cal pensar que normalment, els locals estan desitjant conèixer gent d’altres contrades, en canvi si veuen una parella els farà més cosa pel fet de no interrompre la conversa.

També cal tenir present que depèn de amb qui es fa el viatge, tenint en compte que es comparteixen 24 hores al dia i a vegades setmanes seguides junts, pot arribar a ser un martiri i estar desitjant acabar les vacances i tornar a l’aeroport, a banda de fins i tot poder perdre una amistat (no ho dic per experiència pròpia) ja que no és el mateix la convivència que anar a fer un café o a una disco de tant en tant. Per no dir d’arribar amb ben mal regust de boca per culpa del/s acompanyant/s, un lloc pot canviar totalment depenent de la companyia amb que un està, els llocs els fan les persones.

Com veieu recomano del tot fer de tant en tant un viatge sol, pot ser a un altre país com també interiorment. També té algun punt en contra, però personalment em quedo amb tot el positiu que he comentat; qui encara no ho hagi fet que ho provi i ja em dirà que en pensa: Tota una meravella.

Posted in Coses meves | 9 Comments

Viatjar sol (1a. part)

Com sabeu els que em coneixeu, m’encanta viatjar, més ben dit, em fascina. Uns quants dels viatges que he fet els he fet sol, encara que viatjar sol també es un dir ja que es coneix una quantitat de gent enorme en aquestes viatges. No és que sigui pas una persona solitària, ans al contrari, m’encanta la gent, però a l’hora de viatjar o vas amb la gent adequada o el viatge canvia completament. Un lloc pot canviar completament depenent de la gent que hi hagis estat, des de passar-ho fantàsticament a esgarrar-te el viatge. Al següent post explicaré els avantatges i inconvenients de viatjar sol, avui explicaré els meus inicis en aquesta faceta.

 El meu primer viatge sol va ser el meu primer viatge fora de la Península, concretament a Itàlia i va ser mes aviat per casualitat, una casualitat que de ben segur es la culpable de tants d’altres viatges

[@more@]

 

Tenia 20 anys i no havia sortit de l’estat espanyol, era estiu i treballava en un restaurant. Un temps abans anava preguntant tot sovint quan tindríem les vacances aquell estiu. Encara no ho sabem, era la resposta. De la colla, tothom ja les havia preparat i alguns fins i tot fet, en canvi jo…no sabia ni quan les tindria.Finalment, tal vegada la insistència, em digueren que en deu dies tancaven el restaurant per poc més d’una setmana. Tenia una desena de dies i res apunt. No em venia de gust acoplar-me a certs viatges de la colla (bàsicament perquè eren parelles) i amb mons pares això de viatjar ni fu ni fa: Si poden fins i tot ho eviten.Vaig decidir que no em quedaria pas a casa passant calor, llavors vaig recordar un dels meus somnis de menut: Viatjar a Itàlia. 

Mapes apunt, la guia també, aprenentatge de l’italià intensivament juntament amb ganes, moltes ganes i una barreja de por es van mesclar fins a l’hora de marxar.Als pares, per no preocupar-los els vaig dir que hi anava amb la colla; a la colla, pel mateix motiu, que ho feia amb els pares. Prou preocupat estava jo com per fer-ho estar als demés.El viatge va ser una meravella, a banda de poder gaudir d’aquell país (malgrat tant sols estar a Roma i Florència), puc assegurar que vaig descobrir una faceta meravellosa que encara no he deixat de fer:Viatjar sol.

Posted in Coses del dia a dia | 4 Comments

AMBAIXADORS DE CATALUNYA

A casa nostra crec que hi ha quelcom, entre moltes altres coses, que no està del tot valorat. Són els catalans que vivim fóra de les terres catalanes. Normalment, almenys pel que he anat copsant al llarg de la meva vida i arreu, la feina dels catalans foranis pel que fa a donar a conèixer la nostra gent, cultura i terra, acostuma a ser una feina fantàstica. Evidentment parlo per norma general, ja que hi ha catalans que també fan molt mal a Catalunya.

Quantes vegades els catalans "exiliats" en ser preguntats: Oh, ets d’Espanya? Hem respost explicant-los d’on som i el perquè encara pertanyem a Cal Veí (Estat espanyol). Són incomptables les vegades que hem hagut d’explicar que som catalans i que no som espanyols. Són incomptables les vegades que hem exercit d’ambaixadors. Al taxi, a la feina, al pub, a qualsevol lloc exercim del que som: ni més ni menys que de catalans. Després el disgust t’he l’emportes tot veient tots i cadascú dels polítics que formen part del nostre Parlament. Senyors polítics, tenen clar quin és l’objectiu? Col·locarem mai Catalunya al lloc on l’hi pertoca?

[@more@]

A nivell personal, per exemple, a banda de no aturar-me donant explicacions dia sí, dia també, d’un temps ençà faig quelcom diferent. No ho he pogut fer gaire però si en algunes ocasions. És tracta de regalar, a bons amics estrangers els quals saben prou bé quina és la causa catalana, una senyera estelada, la senyera de la nostra llibertat. La primera ocasió va ser tot just fa vora un any. Vaig anar a Polònia a visitar uns amics que hi tinc, doncs bé, al finalitzar el viatge al que coneixia més l’hi vaig donar l’estelada catalana, l’acolliment al país havia estat excel·lent. Els va fer molta, molta il·lusió i em diuen que cada cop que van al pub per veure el Barça la duen al partit. Fa un parell de setmanes, amic d’Eslovàquia va anar a veure el Barça al Camp Nou per primer cop (n’és un autèntic fanàtic), doncs bé, l’estelada que duia també era meva. Aquestes entre un parell més que n’he donat. Cal passar la flama per a que no s’apagui, prou gent que hi ha que la vol apagada.

Torno als catalans que vivim fora de Catalunya, els autèntics ambaixadors del nostre país. Aquí a Dublín, des de fa un any i escaig hi ha un motor que no para de bategar, som els www.catalansadublin.com que, personalment, crec que estem fent una feina genial a banda d'estar perfilant la creació del Casal Català de Dublín. Sí en un dels darrers post agraïa a les petites formigues que van fent possible la coneixença nostra del que succeeix al món; avui vull agrair la feina de tots els catalans i catalanes a l’exterior que, amb la seva feina també de formiga, ajuden a col·locar Catalunya al món. En especial agrair al culpable de que a Dublín seguim al peu del canó i de que, el que fa un any i escaig eren paraules i somnis, ara sigui moltíssim més que una realitat, tot un èxit.Gràcies Sergi, un dels millors ambaixadors d’aquesta Catalunya que tant estimem.

7 Comments