Mosaic de Paraules al Vent (Bloc des d'Irlanda).

Aquesta és la història d’una captaire força espavilada. La protagonista es diu Paula Headley de Nova York i podia aconseguir uns 103.680 $ en un any, evidentment lliures d’impostos. La qual es plantava aprop de la botiga de Louis Vuitton de la Cinquena Avinguda, al Carrer 57 de Nova York, embolcallada amb una manta blanca i amb una cara de dolor i patiment que commovia als transeunts més insolidaris. Resulta que la noia de 36 anys era una falsa captaire, que vivia amb la seva parella en un apartament al carrer 123 del Bronx.

Amb els donatius a la butxaca, desapareixia entremig dels carrers, entrava en una cabina telefònica i, tal i com feia en Superman, apareixia amb una vestimenta de footing, com si fos un corredor que ve de Central Park i marxava amb el metro cap a casa. Això si el recorregut del lloc de treball (la porta de la botiga) fins a la cabina telefònica el feia coixejant, embolcallada amb la manta estripallada i amb la cara de sofriment absolut acompanyada de llàgrimes constants. Tot aquest dolor desapareixia només entrar a la cabina de telèfon.

  Això és el que diuen els paparazzi del diari New York Post, que varen estar pendents d’ella. En 20 minuts va recollir 18 $ en bitllets , uns quants dòlars més en monedes i una tassa de cacau d’un home vell que també li donà un avís suau, "Vigili, que crema força." En un bon dia solia aconseguir uns 200 dòlars, per tant al cap de l’any podria fer uns $103.680 lliures d’impostos. I ja portava uns quants anys fent-ho.

–Estafadora? bona actriu? espavilada? Sigui com sigui,sap molt greu perquè molta gent, llegint coses d’aquest tipus de picaresca, acaba desconfiant de bones causes, i finalment paguen justos per pecadors.

En tot cas podeu llegir-ne més informació AQUÍ  

[@more@]

Tweet

Com cada any Google ha publicat la llista del més cercat de l’any. Pel que es veu als internautes els interessen les dones, preferiblement rosses, les novetats tecnològiques i en Harry Potter.

Els quatre termes més cercats a internet mitjançant Google i les quatre imatges més cercades són la Britney Spears, Paris Hilton, Christina Aguilera i la mítica Pamela Anderson. Tot femelles, el qual indica força bé l’ús que en fan d’internet força part dels usuaris. En el rànking el segueix les paraules xat i jocs, divertimento pur. Després una altra femella, en aquest cas la socorrista Carmen Electra, precedida per Orlando Bloom el primer mascle. En novena posició del rànking i tenim en Harry Potter, pel que sembla ja té una llista de compradors enorme, que han encarregat el llibre que acaba d’ escriure la seva autora J.K. Rowling. Per acabar el top 10, MP3, la música no podia faltar.

Pel que fa a personatges públics, encapçala la llista en Bush seguit de Janet Jackson i el tercer lloc del pòdium se l’endú en John Kerry i els segueix de ben aprop en Sadam Hussein.

Hi ha una classificació en bastants dels termes que s’han anat cercant al llarg de l’any, alguns d’ells són prou curiosos. Com és el dels països més cercats. El primer és França, seguement pel turisme, seguit de la Xina, India, Iraq i Iran. M’ha estranyat que entre els 10 primers no n’hi figuri cap del considerat primer món, exceptuant Xina i Japó. Altres curiositats són per exemple que entre els 10 primers dels esports no hi siguin els jocs olímpics, això que ha estat any d’olimpiades.

Feu-hi un cop d’ull, és força curiós, realment hi han dades que sobten un xic. A més a més, hi ha el més buscat en altres anys fins al 2001 i classificat per païssos, vaja per perdre-hi el temps força estona. L’enllaç és AQUEST 

Popular Queries 2004

[@more@]

Popular Queries 2003

Tweet

 Irak

 Madrid

 Beslan

 Uganda

 Estats Units

 Palestina

De mica en mica anem acabant l’any, sense fer soroll passarem una pàgina del calendari més. Cal recordar el passat per aprendre’n i no tornar a cometre els mateixos errors. Esperem que el proper 2005, que a poc a poc va treien el cap, sigui força millor que aquest.

[@more@]

Tweet

Jo voldria que tot l’any fos com Nadal
(Jon Bon Jovi)

Quin dia és avui? És aquell, un cop més?
Aquell on la neu cau, els amics fan regals
i saps que és el moment, quan escoltes
com canten Santa Nit.
M’agrada escoltar, em sento millor
com si m’escalfés vora el foc.

Avui els nens bons obriran els regals
que el Pare Noel els hi ha deixat
i quan penso que tot demà ja haurà acabat
hi ha una cosa que us voldria dir:

Jo voldria que tot l’any fos com Nadal.
Si pogués fer un sol desig realitat
jo voldria que tot l’any hi hagués pau,
hi hagués amor.
Jo voldria que tot l’any fos com Nadal
de tot cor.

Hi havia un nen assegut amb el vell Sr.Noel
Li va mirar als ulls i va preguntar
"Tu saps que és la pau al mon?"
L’home vell va pensar molt el que havia de dir
"És el millor regal, un que podem donar en cada moment".

Jo voldria que tot l’any fos com Nadal.
Si pogués fer un sol desig realitat
jo voldria que tot l’any hi hagués pau,
hi hagués amor.
Jo voldria que tot l’any fos com Nadal
de tot cor.

És tot tan bonic, i hi ha tantes llums
I tothom sembla ser tan feliç.
Tot el que vull, quan tot ja hagi passat
Només vull saber per que no som tot l’any així.

Jo voldria que tot l’any fos com Nadal.
Si pogués fer un sol desig realitat
jo voldria que tot l’any hi hagués pau,
hi hagués amor.
Jo voldria que tot l’any fos com Nadal
de tot cor, de tot cor.
Bon Nadal… molt bon Nadal.

Christmas time is here again.
Christmas time is here again.
Christmas time is here again.
Christmas time is here again…

Cançó inclosa al CD Altres Cançons De Nadal, editat per Musica Global el novembre del 2000. Enregistrada als estudis Tivoli (El Vendrell) i Music Lan (Avinyonet de Puigventós). Mesclat a Music Lan. "I Wish Everyday Could Be Like Christmas" traducció literal de Rafi Martínez. Adaptació al català de Jofre Bardagí. La versió dels Glaucs inclou un fragment de "Christmas Time (Is Here Again)", original de The Beatles, i signada per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr.

Que tingueu un Bon Nadal!

[@more@]

Tweet

Els Mossos d’Esquadra van arrivar a l’Anoia el passat 1 de Novembre, però encara que sigui força desconegut, han estat patrullant a la comarca des del segle XVIII. Com indica aquest fantàstic  article del Diari d’Igualada del passat 5 de Novembre. (la meva ciutat, ja se sap: Igualada, sempre imitada, mai igualada).

En faré 5 cèntims per als mandrosos, ja que és força desconegut. Doncs bé, l‘actual cos dels Mossos d’Esquadra es va fundar l’any 1719 a Valls, degut a la inseguretat de les rutes comercials i el perill dels guerrillers austriacistes, els quals havien quedat dispersos pel país després de la victòria del borbó Felip V (Felips i borbons, grans enemics del poble català, crec que d’avui en dia m’en sona algun).Des de Valls es van anar estenent arreu del país, i Piera i la Llacuna (Anoia) van ser dels primers municipis catalans a "disposar" dels serveis del cos.Així doncs, aquestes mílicies van ser creades pel batlle de Valls al servei de Felip V per reprimir amb soldats autòctons les guerrilles catalanes que combatien l’ocupació borbònica. En aquest enllaç hi ha força informació sobre els seus origens a Valls. Uns origens que van anar lligats molts anys a l’ocupació borbònica de Catalunya. I aquí un enllaç del que es creu en fou el fundador. 

Va ser una policia d’avanguarda dintre d’Europa, malgrat anar contra els catalans que havien defensat la terra, ja que fou el primer cos d’Europa en realitzar tasques de seguretat interna d’un país. Pel que es veu amb la dictadura de Primo de Rivera i amb la d’en Franco van ser suspesos, fins a l’any 1982 que es convertien en la Policia Nacional de Catalunya, amb l’any 1994 fent el primer desplegament a la comarca d’Osona substituïnt la policia espanyola. 

Sovint veiem com han agafat els mateixos costums que la Guàrdia ziví, de fet molts procedeixen d’aquest cos policial i d’altres de la policia espanyola, com és el cas dels joves de Torà, actuant de la mateixa manera (de mala manera) contra manifestacions pacífiques,… també sovint entren en disputa amb els policies espanyols ja que pel que es veu Guàrdia Ziví i nacionales campen per Catalunya sense informar als Mossos, fent i desfent com els dóna la gana. Pel que es veu de col-laboració entre els cossos n’hi ha ben poca, més aviat s’intenta posar pals a les rodes als Mossos. Ni tant sols els deixen tenir representació en els organismes internacionals ni tenir plenes competències, com és el cas de l’antiterrorisme.

Fa 23 anys ningú creia que en la possibilitat de tenir una Policia Nacional Catalana,  ni en Pujol, ni Tarradelles i des de Madrid s’ha fet l’impossible per a que no reeixís el desplegament. Ara, fins i tot fan operacions contra Al-Qaida i el 2007 estaran en tot el territori del Principat.

Esperem que no retornin als seus orígens botiflers, que facin bé la seva feina de seguretat i que d’una vegada per totes deixem de veure tricornis i barrufets per les terres del Principat.  

[@more@]

Tweet

En Víctor Alexandre, és periodista i escriptor, he mantingut una breu conversa amb ell i també he intercanviat alguns correus electrònics. Veritablement sento admiració per ell, pel fet d’explicar les coses tant clares i rotundes a la vegada. Si en tinguéssim uns quants més com ell…que en seria de lluny Catalunya i els Països Catalans. No la misèria de regió que som ara. 

Apunto 5 cèntims més pel que fa a dades seves que he trobat en un web:

Víctor Alexandre. (Barcelona, 1950) és periodista i escriptor. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya del diari AVUI, el setmanari El Temps, Ràdio 4 i la Cadena SER. Premi Recull de periodisme, 1996, també ha presentat un programa sobre cinema a TVE-Catalunya i és autor de diverses obres de ficció escrites per a la ràdio. Des del 1990 és una de les veus més carismàtiques de Televisió de Catalunya com a narrador de documentals sobre la natura però especialment del programa Cinema 3, i ha estat redactor del programa Clàssica del Canal 33. També col.labora habitualment en el diari basc Berria.

És autor dels llibres Jo no sóc espanyol (1999) (8 edicions i 25.000 exemplars venuts, i traduït recentment a l’espanyol), Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), amb Joel Joan, i ha participat en el llibre col·lectiu L’autoestima dels catalans (2003). L’any passat també va escriure Senyor President: carta oberta (2003), una carta oberta a un hipotètic president dels Països Catalans, definit per La Semaine du Roussillon com “El millor assaig, sense cap dubte, mai no escrit sobre la realitat catalana i sobre el respecte universal a totes les diferències”.

De llibres seus els tinc quasi tots, des del super èxit de vendes Jo no sóc espanyol passant pel Despullant Espanya, o el Despullats,… però avui apart de parlar d’ell, volia fer notar una entrevista (és molt interessant) que surt publicada al web que fa uns dies indicava al weblog era www.cromelnordig.org

Sobretot m’ha agradat la resposta que dóna quan se li demana el parer sobre Maragall, goiteu:

10- Maragall.

Pasqual Maragall té un somni: l’espanyolització definitiva de Catalunya. El seu autoodi és tan gegantí que dedica a això totes les seves energies. Quan un president s’agenolla és tot el seu poble que s’agenolla amb ell. Fruit d’aquest autoodi, Pasqual Maragall experimenta un plaer morbós humiliant Catalunya. Ho va fer quan, obeint ordres de Rodríguez Zapatero, va destituir Carod-Rovira; va ser vergonyós veure el president d’una nació sotmetent-se a la voluntat del secretari general d’un partit polític d’un altre país. Ho va tornar a fer quan va exigir a a Carod que demanés perdó a Espanya per haver dialogat de pau amb ETA. Ho va fer per tercera vegada assistint a la desfilada de la División Azul. En aquest cas, si el nostre país tingués un mínim d’autoestima, Maragall s’hauria convertit en un cadàver polític l’endemà mateix. Ho va fer per quarta vegada quan, en lloc de blasmar el govern espanyol per les coaccions i els soborns en l’afer de Fresno, va tenir el desvergonyiment de culpar Catalunya del resultat. Ho va fer una cinquena vegada promocionant els autors en llengua espanyola a la Fira de Guadalajara, com si no tinguessin al darrere un govern estatal que els protegeix i un mercat immensament més gran que els autors en llengua catalana. I ho ha fet una sisena vegada donant suport a la candidatura de Madrid-2012, la capital d’un país que ha dedicat els darrers tres segles a enriquir-se a costa nostra i a impedir la nostra projecció internacional. Després del ferotge espoli de què som víctimes, Maragall pretén que ara els catalans li financem a Madrid uns Jocs Olímpics. I tot això en només 12 mesos de govern!

-És tot un crack en Víctor, reitero que si en tinguéssim uns quants més com ell els catalans probablement ens treuriem de sobre l’autoodi, el tantsemenfutisme, la cobardia i recobraríem la dignitat que el poble català, fa temps que no sap pas què és. No us perdeu els seus llibres, jo m’he n’he fet farts de regalar-ne.

[@more@]

Tweet

Diuen que la gent en els diaris on acostuma a posar més atenció lectora és en la pàgina on hi apareixen els difunts. Per mi sincerament, és la que miro menys, un pic morta la persona sinó te n’has enterat malament rai. No sé si ho havia dit d’antuvi, però tota la premsa que em passa per les mans la llegeixo i sinó faig la recerca d’informació a través d’internet. Crec que era Joan Fuster que deia, no et fiis mai d’aquell que llegeix un sol diari.

Una de les seccions que trobo més atractives i entretingudes dels diaris és la de les cartes al director. Observant-les un es pot fer una idea del tipus de lectors que té cada publicació. Vaja, sempre tenint en compte el filtre previ que hi ha en les redaccions periodístiques, ja que no totes les que arriven a les redaccions s’acaben publicant. Així, doncs, trobem per exemple les cartes d’El País que acostumen a estar escrites amb molt de barroquisme i una certa presumpció d’intel·lectualitat. En elles és més important la forma que el contin gut; són petites obres culteranes on per expressar conceptes, de ve gades molt simples, edifiquen un artefacte retòric difícil de digerir.

Acostumen a estar molt ben documentades, aporten dades que recolzen els arguments exposats i, quasi bé sempre, estan redactades amb un estil precís, amb una indis cutible correcció gramatical i amb una riquesa lèxica deliciosa. No m’estranya que aquesta secció ocupi dues pàgines del diari; veritablement se les val i reporten un elevat plaer al lector.

[@more@]

Us poso un parell d’exemples de cartes al director extretes de diaris d’ahir, les quals semblen quasi que contestin l’una a l’altra i exemplifiquen prou bé el que he dit, malgrat no anomenar el diari ultradretà La Sin razon (he preferit no fer-ne cap comentari dels lectors i dels periodistes, que cadascú opini el que bonament vulgui, però el nivell d’uns lectors i dels altres és prou evident):

Tweet

Avui he tornat a anar al camp, aquesta temporada només hi he pogut anar 2 o 3 vegades. Així que el Barça descarat i amb un futbol fantàstic de principi de temporada, l’he pogut veure ben poc. Avui s’ha patit molt, massa, fins i tot s’ha de dir que un empat no hagués estat pas injust pel que han fet els dos rivals.

Potser més val oblidar el mal joc i esperar què ens duen els reis o què ens caga el tió per Nadal (espero que un davanter centre de categoria i un migcentre defensiu, de qualitat també). Que descansin els jugadors, ja que sembla que de benzina ben poca en queda i a tornar al gener amb les piles carregades i a pels dos títols.

Avui han marcat en primer lloc en Deco , és el millor fitxatge amb diferència, després ha empatat el Llevant i ha acabat marcant el gol de la victòria l’Eto’o a poquets minuts del final.

De moment ja som campions d’hivern, falta acabar de rematar la feina al juny, amb la lliga i la Copa d’Europa al sarró.

Esperem que la crisi del Madrid segueixi i vagi fent figa com fins ara.

[@more@]

Tweet

En el web de l’escriptor Andreu Sotorra  he vist que diu que és pioner en la publicació en català de novel.les en suport digital. En el seu cas té dues novel-les penjades a internet, les dues són de caire breu i qualsevol les pot llegir, descarregant-se-les o bé a l’instant dedicant-hi el temps necessari per a la lectura.

He cercat un xic d’informació, i he trobat l’existència de la Novel-la lliure: la qual es publica a la xarxa, sota llicència lliure. Lliure vol dir que es pot copiar, imprimir, redistribuir, regalar… mentre no se’n faci ús comercial i es respecti l’autoria, és a dir, citant l’autor i sense fer-ne ús amb finalitats econòmiques. Com és el cas d’aquesta: Memòria prohibida d’en Jordi Domènech i Arnau (Ziol), la qual segons sembla va ser la primera que es va publicar en tant que novel-la lliure i en català.

Em sembla força bé com a lector, que els possibles lectors tinguem la oportunitat de llegir obres dels autors que vulguin "alliberar" qualsevol de la seva obra.Penso que no seria tan difícil crear una biblioteca virtual en la nostra llengua i posar-hi textos que els autors vulguin alliberar. Desconec si en serien molts o pocs, tot sigui per ajudar a predicar la lectura. També es podria fer amb obres antigues que ja no tenen drets que de moment són les úniques que es troben amb facilitat, per exemple "L’Atlàntida" de Verdaguer o "Jaume el conquistador" de Pitarra disponibles ja a internet, però no pas en una biblioteca general, sinó en una revista web anomenada eixampleweb. (No us la perdeu, és molt interessant)Per tant seria positiu que existís un biblioteca virtual on poder aconseguir les obres alliberades. En llengua anglesa he trobat bastantes novel-les lliures, si volem ser normals, bé que haurem de fer via oi?

Seria força positiu poder trobar llibres amb llicència lliure, tot i que potser la remuneració dels autors en podria quedar afectada, o potser no ja que en poder llegir els seus llibres, després d’haver-ne fet un bon tast, segurement no trigaríem a anar a la llibreria a aconseguir algun dels altres llibres de l’autor. O no us ha passat mai que per casualitat heu llegit qualsevol llibre que desconeixieu d’un escriptor i en agradar-vos desdeguida vau corre a llegir-ne un altre?

Tot i això per la meva part, com el tacte del paper no hi ha res. Tant pel que fa a la novel-la, poesia, com pel que fa als diaris. Tot i que sempre va bé, poder llegir quelcom de franc. Sobretot els diaris, que cada dia faig una bona repassada a cadascún (incloent-hi els ultradretans)

En tot cas, tots els lletraferits, que encara no les coneixeu, no us perdeu aquest parell de webs si teniu ganes de llegir en català són una bona joia: www.relatsencatala.com  i www.joescric.com   

[@more@]

Tweet

La Linda és una senyora de 48 anys que viu a San Francisco, té marit i tres fills, dos de bessons de 16 anys d’edat i el menut que en té 13. Fa cosa de quatre mesos vaig rebre un correu electrònic seu, d’alsehores ençà els nostres secrets els compartim junts, petits escrits que creuen sovint l’oceà Atlàntic.

No ens hem vist mai en persona i potser mai ho farem, però els dos ens coneixem força com si fóssim amics d’anys enrere. Potser és la desconeixença, potser la distància, qui sap. Però els dos esperem amb intriga les noves de l’altre. Tot va començar per aquest web: www.mylanguageexchange.com

Feia poc que l’havia descobert i vaig decidir apuntar les meves dades en veure l’allau de demanda de gent d’arreu del món, que vol aprendre la llengua catalana. Feu una ullada AQUÍ (no us ho perdeu)

De seguida vaig rebre el seu email, de mica en mica ens vam anar coneixent explicant-nos les nostres pors, les nostres alegries i el nostre conviure diari. L’excusa era ensenyar-li la parla dels Països Catalans, tot i que reconec que de moment en l’intent no n’he reeixit gaire. Uns dies amb poesia, d’altres amb prosa, com he dit sense gaire èxit pel que fa a la llengua però si pel que fa a tenir una amiga, encara que sigui via email.    

[@more@]

Tweet