Si ben aviat heu d’anar a Itàlia no tingueu por que us robin, el perill és un número. Pel que es veu els italians viuen commocionats pel número 53. Sembla que aquest número està causant estralls i aixecant una forta polseguera. Tal són els estralls, que fins i tot una madona el passat dia 12 de gener es va suicidar. La cosa no s’atura aquí, dijous passat, un agent d’assegurances de Florència va matar la muller, el seu fill i posteriorment també es va suicidar per les conseqüències d’aquest número, el 53. Encara n’hi ha més, altres perosnes han hipotecat la seva casa, s’han ventilat el sou d’amagat del seu cònjuge, o han comès delictes, com una mestressa de casa de Livorno, que fou denunciada per firmar xecs falsos de 50.000 euros. Tot això per un número, el 53.

[@more@]

L’explicació, resulta que el número 53 de la loteria veneciana porta 178 sortejos sense sortir. En aquesta rifa l’apostant ha de marcar 5 nombres de l’1 al 90 i  n’han d’encertar com a mínim un. Com que el 53 fa tant de temps que no surt, la gent creu que aquest número sortirà de forma inminent, per això les apostes a aquest número han pujat moltíssim i al no sortir, els drames també ho han fet de forma paral·lela.

Diuen que als com més pobresa té un país, més loteries existeixen i més s’hi juga, tot i que pugui semblar contradictori. A l’estat espanyol podem veure quasi cada dia cues i més cues en les administracions de loteries, la rifa de Nadal que ja es ven des d’avanç de l’estiu, bingos i salons amb màquines escura butxaques funcionant a ple rendiment (suposo, no és que hi entri pas jo), etcetera. Esperem que aquí no avabem com a Itàlia amb el número 53, almenys amb la 6/49 no hi arriba.      

Tweet

Avui -25 de gener- tinc dos aniversaris: el meu i que fa 3 mesos que no fumo (sense mètode Larson eh! ).

Doncs si, avui, concretament d’aquí a vint hores (a les 21:00), faig anys. No sabia si apuntar quants en faig i finalment m’he decidit pel NO (ostres com el meu vot d’aquí a un mes, ja semblo el “gobierno egggpañó” fent publicitat subliminal pel vot, almenys ho reconec, hehehe).

[@more@]

Potser aquest és un dels encants d’internet i de les bitàcoles, l’anonimat i que cadascú diu d’un mateix el que vol i quan vol, així us quedareu amb la incògnita. Va donaré una pista,  en tinc entre 10 (oh, que jovenet! , quin goig) i 100 (encara prou jove i dominant les noves tecnologies), ara no us penseu que en són just la meitat, és a dir 45 (tot i que no tinc res en contra dels cinquantanyeros Xd).

 Pel que fa a l’altre aniversari, el passat 25 d’octubre vaig deixar de fumar, justament entre els factors vaig triar el vint-i-cinc per tal de recordar-lo al coincidir amb Nadal i amb el meu aniversari. És a dir 3 mesos sense tabac, tot i que ja havia perdut el compte i no recordava si eren 3 mesos o 3 anys. 

P.S: No us entretingueu a contar les espelmes de la imitació de pastís, que no les he posat pas totes.  

Tweet

Si aneu a Igualada i pregunteu per la Plaça d’Espanya, ningú (o quasi ningú) sabrà on és, tothom en diu la Plaça dels Porcs. No en diem pas així perquè als espanyols els anomenem amb el nom d’aquest apreciat animal, de moment encara no els insultem, amb la independència de Catalunya estariem més que ben servits. L’anomenem la Plaça dels Porcs tot i que molta gent no sap perquè és així. Se’n diu d’aquesta manera perquè antigament, en aquesta plaça, hi havia un mercat on s’hi venien porcs.

El nom dels carrers és una cosa que m’agrada força fixar-m’hi i averiguar qui fou el personatge que n’ostenta el nom. Malauradament a Barcelona, malauradament no únicament en aquesta ciutat, hi ha encara molts carrers relacionats amb el franquisme. Com és el cas de el carrer Aviador Franco (a la zona Franca, en memòria del germà del dictador), el carrer Fernando Primo de Rivera (a les Corts, dedicat al germà del fundador de la falange). A banda d’aquests, també hi ha carrers de noms de victòries de l’ejército nacional com Almansa, Gandesa, Belchite o Brunete. I també trobem el carrer d’Ignasi de Ros i Puig el personatge que durant la dictadura franquista va canviar tots els noms de carrers que feien referència a la Història de Barcelona i Catalunya.(Extret en part de la revista d’Història Sàpiens núm. 22 i del darrer núm de la revista Llengua Nacional, molt interessant per cert). Per a consultes de noms dels carrers de Barcelona mireu aquí.

Com he dit, tornant als carrers d’Igualada, m’agrada fixar-me en els noms dels carrers i veure qui va ser el que en du el nom. On visc jo, porta nom de Sant (pobre home, si aixequés el cap segurement no seria pas catòlic, amb la gentusa que en tenen les regnes avui en dia. No tinc pas res en contra d’aquesta religió, ni de cap altra, sinó de la gent que les controlen. ), si fos per mi li canviaria el nom per un d’algun/a poeta, escriptor/a,…algú que hagi fet quelcom per la meva vila. Sinó com un dels que m’agraden més, carrer de l’Amor.,-realment existeix a Igualada- o li posaria carrer de la Pau o carrer de la Felicitat.Noms prou bonics.

Per acabar amb el tema carrers, apuntar que ahir em van explicar que la meva besàvia va fer canviar el nom del seu carrer. Resulta que on vivia sempre li anaven a parar camions amb la seva adreça apuntada, dient-li que havien de descarregar o carregar pastes, macarrons o canalons. Els camioners duien l’adreça correctament apuntada, sembla que hi havien dos carrers amb el mateix nom i a l’altre carrer hi havia una empresa de pastes. Va anar a dir-ho a l’Ajuntament i al cap de poc, va haver de comunicar a tots els veïns del carrer el canvi de nom.

[@more@]

Tweet

Aquest divendres i dissabte he estat bastant entretingut. Ha tocat teatre, cinema i per acabar-ho d’amanir futbol. El divendres vam sortir cap a Barcelona, volíem anar al teatre i estavem entre tres obres: Happy hour, ets aquí? i Santa Joana dels escorxadors (totes tres pel que teniem entés molt recomenables). Finalment ens vam acabar decidint per l’ets aquí ? del autor i director Javier Daulte, al Teatre Romea, amb els actors Joel Joan i Clara Segura. Vam passar una molt bona estona, entretinguda i divertida a la vegada. Si no sabeu quina obra de teatre anar a veure, és una bona opció. Després cap a sopar, a fer una copa i cap a casa altre cop.

L’endemà amb una altra gent havia quedat per anar al Camp Nou, 3 a 0 amb espectacle inclòs. Però anteriorment com que anavem amb temps vam aprofitar per anar al cinema, i curiosament també la vam encertar, vam veure Los chicos del coro . Una bona pel·lícula, que contagia cap a una bona postura envers la vida. En la pel·lícula un professor de música fracassat és contractat com a vigilant en un internat de reeducació de menors. Un centre on les mesures que s’apliquen per educar els nois són força desproporcionades, sobretot per part de director en mirar de redreçar als interns. El nou vigilant, mitjançant la música canviarà la vida dels nois, cantant en una coral que de ben segur farà emocionar a qui la vegi cantar. Tant de bo tinguéssim més gent com en Mathieu, el protagonista, en la nostra societat. És una pel·lícula encantadora, que emociona, tot un fenòmen a França i és la seva candidata als òscars. Nota: 8’5. 

Avui diumenge, poc cosa, fins ara he estat baixant música pel nou MP3, el qual per fi sé com funciona (només compro música en català, la demés tota pirata, així en puc comprar més en català, la qual cosa m’ha permès conèixer música boníssima en català). Segurement d’aquí a una estona veuré per tercera o quarta vegada una pel·lícula preciosa, que per fi vaig poder trobar en DVD, el seu títol Mi vida sin mi de la Isabel Coixet. .Avui no us podeu queixar perquè totes les opcions, són bones recomenacions, ja em direu el què.

[@more@]

Tweet

Els que hagueu vist la pel·lícula Amelie, recordereu un personatge que es dedicava a recollir les fotografies de tamany carnet que la gent llençava o perdia. Doncs bé, un tal Pablo Cruz Aguirre de Buenos Aires (Bons Aires, Argentina) des de fa anys es dedica a recollir les fotografies que es va trobant. Segons les lleis argentines les coses abandonades, pertanyen a qui se les troba.En Pablo, de tantes que n’ha recollit, ara les ha penjat a internet en una pàgina web força curiosa.

Per altra banda, hi ha una pàgina web en català de fotografia, poesia i natura, que m’agrada molt. És el web d’en Narcís Munsó, feu-hi un cop d’ull, val la pena.

Les fotografies ens ajuden a recordar, a vegades records que voliem oblidar, a vegades records que necessitavem recuperar en la memòria. Les fotografies reflexen la realitat, una realitat que a vegades fa mal i per això preferim oblidar. Tot i que no podem oblidar tot el que volem i en canvi, recordem fins i tot, allò que no volem.

[@more@] 

Tweet

Sembla que l’alegria i el bon joc ha tornat al Camp Nou, portem un any sense perdre-hi, concretament 24 partits seguits, aquest ja sembla el Barça del dream team. Ahir vaig tornar a anar al camp, excepte alguns moments de patiment pel poc encert de cara a gol, la resta de partir va ser un espectacle. Amb un gol prou matiner de l’Eto’o  i seguit per dos gols de fora l’àrea, un  d’en Ronaldhino  i l’altre del Deco .

Sembla que ja tindrem nous fitxatges: Albertini de 33 anys, veuem com arriba físicament, tot i que vingui per ser suplent, i l’argentí Maxi López que bé per a marcar gols, esperem que vinguin a ajudar de valent per a aconseguir la lliga i la Champions si poden.

A veure si perden avui el Madrid i el València. 

[@more@]

Tweet

Fa uns dies en aquest bloc jo escrivia amb el títol d’Utopies? , com a proposta fer el donatiu de tant sols 1 Euro x persona (com a mínim), deixava a l’aire tot el que podria arribar a fer-se, reduint la pobresa i tantíssimes altres actuacions. Ara sembla que en una investigació que apareix avui a la revista Science diuen quasi com jo, vaja consideren que amb només mig euro n’hi hauria prou per erradicar la fam, evidentment si ho féssim TOTS:

Reduir a la meitat la fam en els països més pobres per l’any 2015, un dels Objectius del Mileni de la ONU, costaria mig euro al mes a cada persona que viu a la zona rica de la Terra. Aquesta és una de les conclusions d’una exhaustiva investigació que publica avui la revista Science, en la que dos experts han identificat els 313 punts clau de la manca de menjar al món.

Espero que no sigui un estudi més dels que queden a l’interior d’algun dels calaixos i que mai més no se’n sàpiga res. A poguer ser, que deixin de parlar tant i passin d’una vegada a la acció!.

Per altra banda, trobo vergonyós el que està fent el govern espanyol intentant espanyolitzar, i qui sap si aniquilar les ONG’s catalanes. Pel que es veu no en té prou d’espoliar al catalans (una de les darreres colònies), sinó que ara també farà el mateix amb les ONG’s catalanes, bona part dels projectes que estàn duen a terme eficaçment i que sovint haurien de ser pagats i realitzats pel govern, els hauran de deixar de fer (tot i que Catalunya és la zona més solidària, amb molta diferència, pel que es veu ni tant sols la nostra solidaritat la podem administrar cap on voleu i com volem, malgrat tot, seguiu-hi pensant la pròxima vegada en marcar la casella de la declaració d’Hisenda) :

El govern espanyol exclou les ONG catalanes de la partida de l’IRPF per a ajuts socials

21/01/2005
M.B. Barcelona

El Ministeri de Treball i Afers Socials pretén que només les entitats d’àmbit estatal puguin beneficiar-se de la partida de l’IRPF destinada a ajuts socials, i a la qual el contribuent pot aportar lliurement part de la seva contribució si així ho marca en la casella corresponent de la declaració de la renda. L’anunci ha provocat la queixa en bloc de la Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya -plataforma que agrupa 2.000 entitats catalanes-, i també de la Generalitat, ja que això podria posar en perill més de cent programes destinats a persones en situació d’exclusió social que gestionen ONG catalanes i que es nodrien, precisament, d’aquests ajuts de l’IRPF. L’any passat aquests ajuts van sumar quatre milions d’euros

[@more@]

Tweet

D’un temps ençà, suposo que perquè ja no faig una vida tant monòtona, em fixo més en les coses per allí on passo. (Sí, ja em podeu dir tafaner ja) Observant més a la gent i l’entorn que ens acompanya diàriament. Com que darrerament baixo més sovint a Barcelona és on paro més atenció, ja que a la meva ciutat, es podria dir que ja està tot vist. Tot és normal, quasi res no canvia, fins i tot la diferència sembla que no pugui existir.

Per Barcelona no em fixo en les pintes de la gent, ni els rostres, ni les fesonomies,…em refereixo a petits detalls que acompanyen a la gent, detalls que pots anar veient mentres transites pels llocs. Em fixo per exemple en les llengües que parla la gent (això a la meva ciutat també ho miro i ben sovint m’esgarrifo, com és el cas d’una botiga de calçat fa poc, jo parlava català, una parella jove entre ells en anglès, un jubilat xerrava castellà i una família magrebí ho feia en àrab), què llegeixen. Em quedo ben parat amb la gent que llegeix els llibres a les mateixes botigues. Avui, a la FNAC, una dona s’estava llegint l’Ombra del vent d’en Zafón i ja anava quasi pel final! Provablement la dona es deu haver anat llegint les prop de 500 pàgines allí i de franc. Devia pensar que FNAC quasi equivalia a FRANC i vinga llegir la bona dona. Vull aclarir que no em passo tot el sant dia fent-ho, només de tant en tant quan l’avorriment diu que no pot més.

Bé, no vull allargar-me amb les meves observacions, però feu-me cas a vegades aquests petits detalls posen una mica de salsa a la vida, si més no una mica de distracció.

Si no m’erro aquesta frase és de la marquesa de Sévigné: Si els homes han nascut amb dos ulls, dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar i mirar dues vegades abans de parlar.   

[@more@]

Tweet

Pel que es veu el rei dels nostres veins , els espanyols, (l’hereu d’en Franco) està de viatge per terres del Marroc. Caldria preguntar-se una sèrie de qüestions (qui acostumi a llegir-me ja serà coneixedor de la meva tendència republicana):

Exigirà a Mohamed VI el respecte als drets humans? Ja que any rere any moren centenars de persones a les costes andaluses i canàries, que procedeixen d’aquest país. A més a més, les presons d’aquest Estat estan plenes de presos polítics. No existeix la llibertat d’expressió, les dones no és que rebin gaire bon tracte i els saharauís segueixen amb la mateixa situació o pitjor. Al Marroc no existeix ni la democràcia ni l’estat de dret.

Fan algun tipus de pressió les democràcies veines (Portugal, Espanya, França…) per apaivagar aquests fets? Jo, al que no fa res per evitar quelcom, el considero còmplice.

D’altra banda convindria saber amb pèls i senyals, quan coi costen aquesta sèrie de viatges de turisme fanfarró que acostumen a fer els borbons (bon record en tenim els catalans dels seus parents, poca memòria!). Quan ens costa de la nostra butxaca, mantenir aquesta colla de dropos i tota la misèrie que es podria evitar si els cara dures no hi fóssin. El pressupost reial del 2005 és tota una fortuna i el més fotut és que crien com conills!   

[@more@]

Tweet