[@more@]
Irlanda, a reveure?
Irlanda és un país fantàstic, com més temps duc aquí, més m’agrada aquest país. Com més el coneixo, més m’atreu. De fet ja me’l considero com a meu. Al principi és una terra que costa, som mediterranis i només veure el sol entre pluja i pluja, afecta. El que sí que és cert és que un pic hi connectes t’arrela profundament. Evidentment en canviaria moltes coses, però m’agrada. Sobretot és un país fantàstic per la seva gent, que de fet és el que fa el país, la gent. Enlloc m’he trobat mai una gent tant amable i amigable com aquí. És una gran qualitat d’aquestes terres, digne d’admirar i certament de copiar. Cosa que de fa força temps procuro fer. Enveja també l’orgull que tenen de pertinença a un poble, no com nosaltres que encara n’hi ha que es creuen que són espanyols.
Irlanda és malauradament, encara, una illa dividida. La Història i la religió van dividir-la, tot deixant una part al Nord que encara segueix sota domini britànic. Aquest és un país on la pobresa i la emigració ha estat sempre el pa de cada dia, sempre, excepte actualment, on la emigració irlandesa cap a altres terres ja no és necessària. Per a posar un exemple, més gent descendent d’irlandesos viu als Estats Units que no pas a Irlanda mateix. Actualment és un país de gent jove, amb aproximadament un 50% de la població per sota els trenta anys. Un país d’oportunitats, un país que té la millor situació econòmica europea, enveja de molts altres estats, però tot i això els rics són mooolt rics, i de pobres també n’hi ha forces: pobres amb ulls blaus. Capitalisme diuen que s’anomena.
La vida social aqui es basa principalment als pubs i en el fet de fer-hi petar la xerrada. Això m’ha fet adonar que a casa nostra cada dia vivim en una terra cada cop més individualista: Jo el que és meu, i si tinc temps i em dona la gana, potser faré petar la xerrada cinc minutets amb el veí; del qual ja potser ni en recordo el nom.
Segurament la gent abans de visitar la illa té la idea d’una illa verda, plena d’extraordinaris paratges, pubs, música,… evidentment ho és, té tot això i molt més. És un país petit, no us sona de res?, quina enveja però. Un país amb quatre premis nobel de literatura , ple de bona gent com he dit i bon veure evidentment també.
[@more@]
Fa un parell o tres de setmanes, al cinema mirant una pel·lícula en la qual hi surt Dublín, Tara Road, (força aconsellable per cert), em vaig emocionar veient la ciutat. Me la faig meva, com la meva ciutat natal Igualada. Ciutats ben diferents però entranyables per mi alhora. Dublín, una gran petita ciutat.
Em vaig emocionar contemplant a la pantalla, una ciutat que, malauradament, per raons personals d’aquí a un mes i mig, hauré de deixar no sé pas si per tornar. De moment he comprat vol d’anada pel dia 21 de desembre cap a Barcelona, després, segons les circumstàncies, el temps dirà. Desconec si serà un fins després i a reveure fins la pròxima o bé quelcom diferent. Sigui com sigui, sempre duré Irlanda al cor, a costat del meu altre amor: Catalunya, el meu altre país.
Test de coneixença catalana.
Des d’aquesta setmana, els estrangers que vulguin adquirir la ciutadania britanica han de passar un test per tal de provar la seva coneixença sobre el Regne Unit. Us proposo un test similar pero fet per veure la nostra catalanitat:
1.Quin dels seguents llibres es segons tu millor per a mostrar la cultura catalana a Frankfurt?
A) Don Quixot de la Taca.
En Cervantes diuen que era catala, si es aixi la literatura catalana cap a Frankurt.
B)Caçadors d’engrunes a l’Estatut per Madrid, La Guia. (aixo si, en catala tambe siusplau)
C)Qualsevol llibre dels escriptors que viuen a Catalunya com:
El cuba Rolando Sanchez Mejias, l’albanes Bashkim Shehu, l’indi Muhammad Khalid, l’irania Nazarin Amiriam, el frances Mathias Enard, el palesti Salah Jamal, l’ecuatoria Eduardo Valencia,…etc….
2.Quina es la dans tipica catalana?
A)El Flamenco.
Per suposat! Tal i com vam veure en la commemoracio de la darrera diada nacional.
B)La Sardana.
Ca, home ca! Aquesta es la de Sardenya coi.
C)El Tango.
Aqui integracio al maxim, a mes a mes si cal, de tongos, els nostres politics no se n’estan pas.
3.Quina es la radio nacional de Catalunya?
A)La COPE (Catalanistas Orgullosos Partidaris d’Erc)
B)Catalunya Radio. Oh aixo es el que creiem, tot i que cada cop sembli mes la radio nacional d’Ejjpanha.
C)Radio Tele-taxi Y OLE!!!!!!
4.La seleccio dels nostres veins de futbol, la dels espanyols, juga un insignificant campionat amistos on hi ha les seguents seleccions: Corea del Nord, Ejjpaanha i una provincia de l’Afganistan controlada pels talibans. A qui animaries?
A) Pregunta complicada, passa pregunta.
B) Es un partit insignificant i amistos, oi?
C) Ja no m’agrada el futbol.
5.Com definiries Catalunya?
A) "Un pequeno reducto nazi-fascista lleno de progre-comunistas radicales procomunistas y proetarras, mal educados e hijos de p….. todos." (Definicio COPE)
B) Un pais petit, que segons com els plagui als politics de Ponent i a l’abaixada de pantalons dels politics autoctons, pot anar a dormir sent una nacio i en canvi llevar-se sense ser-ho.
C) Como la opcion A pero anadiendo que tiene un personaje : Don Pepe-Luis Carod Rovireche que por su culpa y de todos los catalanes, ha salido la gripe del pollo. (Definicio PePera i de tant en tant Sociata).
6.Quin dia es la Diada Nacional de Catalunya?
A)El dia de que? Y ezo que eh? Aqui ze celebra er dia de la Hizpanida y er de la victoria der Caudillo, Amen.
B)11 S, darrerament amb mostres tipiques del pais com es el Flamenco, fins i tot alguns encara treiem la senyera al balco.
C) 23 F, oi?
7.Quin d’aquests troços es un petit fragment de l’himne nacional de Catalunya?
A)No te quieres enterar, ye, ye, ye…
B)Ara és hora, segadors!
Ara és hora d’estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!
C) La cucaracha, la cucaracha,…
8.Expressions catalanes, amb quina et quedes?
A)Paxxa, Yordi nengh, curras hui o que? Yo ya plego nenghhh. Que chungo tioooo.
B) Somia truites, aixo no es pas bufar i fer ampolles, tot i que ben be,n’hi per llogar-hi cadires.
C)Hase un pedo como una bellota, eso rai tu!
[@more@]Fotos.
Avui penjo les primeres fotos fetes per mi a internet. Justament la primera, la tinc de fons de pantalla del portatil que em vaig endur l’ultim cop, en venir de vacances de casa.
Si hi cliqueu damunt crec que s’hauria d’ampliar, la vaig fer fa cosa d’un mes i es dels Cliffs of Moher, els penyasegats de Moher, situats a la costa Oest de l’Illa, just per sota de Galway. La vaig fer en un viatje per les parts principals de la illa, amb l’Eliseu i la Montse, que van venir de Mataro. (Una salutacio).
La segona es de Galway ciutat al fons i amb la mar devant. La tercera tambe es de Galway, on hi podeu veure bastanta fauna. I la darrera es d’un monestir que vam visitar ja de tornada cap a Dublin.
A veure si us en penjo alguna de meva. Salutacions cap al sud.
[@more@]
Ciao bambino.
A costat meu, al ciber cafe, un xicot italia de vora 30 anys escriu pel mesenger al seu fill. La mare deu estar a Sicilia darrera la pantalla de l’ordinador, tot teclejat el que el minyo que surt a la foto l’hi va indicant.
La foto del nen es preciosa, deu tenir quasi dos anys, blanquet de pell, de cabells bruns arrissats; a milers de quilometres de distancia es comunica amb el pare mitjançant un teclat.
El fill, el primer que ha preguntat ha estat: Quan tornaras pare? Fa molt de temps que no et veig? Encara estas tan lluny? El pare ha respost que no es preocupi, que per Nadal torna a passar uns quants dies. Diu que ve del 23 de desembre al 8 de gener, es molt feliç de tornar-lo a veure, tornar-lo a sentir, tornar-lo a notar al costat; malgrat la grisor de la llunyania i de l’ordinador; i que de debo, de debo, que l’enyora molt.
El pare l’hi pregunta si fa bondat, com va amb els altres vailets d’escola, que si cuida a la mare, que es porti be amb els avis, i que l’estima. L’hi diu que te una sorpresa preparada; al novembre ha aconseguit fer un cap de setmana llarg, quatre dies per a veure en Fagio. En veritat es diu Marco, pero l’hi diuen Fagio, fagiolino. La mongeteta; ja que de ben menut, en les primeres imatges que en tingueren, encara al ventre de la mare, semblava una mongeteta. Se l’haguessin menjat i tot, i tant entremeliat que es ara.
Es tard, al cap d’una estona, tot i el neguiteig pel retrobement amb el pare, en Fagio te son. A Sicilia es una hora mes i es hora d’anar a fer nones. El pare, en Luca, mira la pantalla a traves de les ulleres. Observa la foto i la veu borrosa, un llagrimeig cau per les seves galtes com la pluja a fora el carrer.
Ciao bambino. Fagio, un bacio; ti ama, il papa.
[@more@]
La situació actual del Nord.
Alguns haureu llegit a Vilaweb que un dels grups paramilitars lleialistes han decidit la fi de les seves activitats. Potser per molts i moltes no sabieu ni tant sols de la existencia d’aquests grups. La Historia del Nord -i del Sud tambe- es ben enrebassada i interessant alhora. Volia fer-vos-en cinc centims, pero em manca temps. Cercant per la xarxa he trobat aquest interessant article d’una noia Castellonenca, Anna Peñalver, esta escrit el passat setembre pero trobo que explica prou be la situacio actual del nord. Feu-hi una ullada, esta força be, a veure si algun dia em veig en cor de posar-hi cullerada:
Belfast viu, des de la setmana passada, una situació poc habitual en els últims anys. L’enfrontament entre lleialistes i policia va començar durant la setmana del 4 a l’11 de setembre 2005, dies abans de la marxa orangista que surt de Shankill (principal barri protestant) i passa per Springfield Road (zona catòlica). La Parades Comission1 va decidir que la marxa, que s’havia de produir al juny, este any no podria passar per Springfield Road. Però si la marxa no passa per sol catòlic perd el seu significat simbòlic de sotmetiment dels catòlics i supremacia protestant, fidel a Gran Bretanya. Per això, els orangistes la van suspendre i la van traslladar a dissabte 10 de setembre. Novament, la Parades Comission no va aprovar el recorregut, i la violència va esclatar. Primer van tallar diferents carrers i punts clau de la ciutat per crear caos. A poc a poc, la situació va anar evolucionant cap a l’enfrontament directe amb la policia, i destrosses indiscriminades principalment dins dels mateixos barris lleialistes (cotxes, autobusos, comerços, cases…) però també contra ciutadans catòlics.
Estos fets, que no són aïllats sinó que culminen mesos d’atacs contra població civil catòlica, posen de manifest la feblesa d’un procés polític fet per les elits i amb poca participació ciutadana. És veritat, malgrat que coste de creure, que esta violència està fora del control dels partits lleialistes majoritaris (Ulster Unionist Party i Democratic Unionist Party)2 Contràriament al que passa amb organitzacions armades republicanes, els grups paramilitars loyalistes no estan estretament lligats a estos dos partits polítics majoritaris.
La clau de la qüestió és que la classe obrera protestant està desencantada amb els seus líders, sobretot amb els que han pactat el procés de pau. Els han traït, igual que ha fet el govern britànic. La classe obrera protestant no hi guanya absolutament res del procés de pau. Al contrari, l’únic que fa és perdre privilegis. La prohibició de la marxa d’Springfield Road ha sigut l’última espurna que ha encès el foc. Els protestants orangistes ja no poden marxar per on volen, com tradicionalment han fet. Ja no poden xafar territori republicà per a recordar als nacionalistes que són ciutadans de segona en un país ocupat. I de fet, amb el procés de pau deixen, en certa manera, de ser-ho, o almenys això es el que s’intenta fer creure mitjançant diferents mecanismes legals (lleis contra la discriminació laboral o d’habitatge, lleis de regulació dels símbols polítics al lloc de treball, dret a participar en les institucions de govern…).
Per exemple, fins ara, les probabilitats d’un home catòlic d’estar a l’atur eren el doble que les d’un protestant (les dones, evidentment, encara ho tenien pitjor). Ara, en teoria, la precarietat i la pobresa es repartiran de manera ètnicament “equitativa”. Podríem considerar este fet com un exemple de les contradiccions del capitalisme, un sistema en què si uns guanyen (generalment una minoria) és perquè uns altres perden. Qui són els guanyadors en este cas? Principalment les classes mitjanes i altes, on la proporció de catòlics i protestants ja fa anys que es troba en equilibri. Qui es queda igual? La classe obrera catòlica, que continuarà tan explotada com sempre. Qui hi perd? La classe obrera protestant, que ara començarà a patir més els efectes de l’atur i la precarietat.
Per a entendre esta situació hem d’analitzar el paper històric del capitalisme britànic a Irlanda. L’imperialisme hi va col·locar, d’una banda, una classe propietària protestant fidel a la metròpoli. La classe obrera (tant protestant com catòlica) d’altra banda es va unir en nombroses ocasions. Davant d’això la classe dominant es va aprofitar i va promoure activament el sectarianisme latent per a dividir-los i enfrontar-los. L’enemic passava a ser el veí enlloc del capitalisme imperialista britànic. Podríem dir que este fenomen té certs paral·lelismes amb el racisme a Catalunya i altres països europeus. Casualment (?), on més triomfa este tipus d’actituds i comportaments és sempre als barris més deprimits.
Anys després, la situació se’ls hi havia escapat de les mans. El clima polític de violència constant no és molt favorable a la inversió empresarial. La classe capitalista es trobava davant d’ una guerra oberta i necessitava un procés de pau que crearia noves oportunitats econòmiques (introducció de més capitalisme, promoció del consumisme, especulació urbanística amb la regeneració de la ciutat, normalització de la societat…). En este procés els EUA hi juguen un paper clau com a intermediaris. Els dirigents de la República d’Irlanda ja havien venut aquella part del país als nord-americans. Una Irlanda unida i capitalista3 seria encara més profitosa. A més a més, Irlanda s’ha convertit en pont d’entrada dels productes i inversions dels EUA a la Unió Europea.
Tots estos factors demanaven un procés de pau o, com alguns diuen, de pacificació, que va començar amb l’acord de Divendres Sant del 1998. Però encara avui hi ha un problema que queda per solucionar: els lleialistes. Durant dècades han sigut els privilegiats, s’ha alimentat l’odi ètnic des de les cúpules de poder, se’ls ha armat i encobert des de l’estat en una guerra bruta contra el republicanisme, etc. Pretendre neutralitzar-los ara sense trobar cap tipus de resistència és, com a mínim, una mostra d’ingenuïtat. Realment algú creu possible que, a canvi de res, la classe obrera protestant accepte perdre els seus privilegis i, per exemple, tenir més probabilitats d’atur que abans? Els creadors del procés de pau no han tingut en compte, o no han volgut tenir en compte, que el conflicte actual està estretament lligat a les condicions materials que s’han creat al Nord d’Irlanda. No estem davant d’una simple “guerra de símbols i banderes” (cosa que, d’altra banda, i des d’un punt de vista marxista, no existeix enlloc), sinó d’una guerra pels recursos materials. I una guerra així no es pot solucionar prohibint les banderes i altres símbols polítics al treball, creant milers de comissions independents neutrals i inútils, elaborant lleis contra la discriminació…
Mentre a Irlanda hi hagi pobresa (és a dir, mentre hi hagi capitalisme) hi haurà conflicte, amb IRA o sense IRA. Ara ha esclatat el descontent d’una part de la població, els lleialistes, que es mira el procés de pau amb desconfiança i por, especialment a partir del recent comunicat on l’IRA anunciava la seua dissolució definitiva. El resultat ha sigut dies de batalla campal contra la policia i l’exèrcit que han deixat els seus propis barris protestants destruïts.
D’altra banda, seria interessant també fer un breu anàlisi de la situació a les zones republicanes. Gràcies a la col·laboració activa de l’opció republicana majoritària (Sinn Féin/IRA) s’ha aconseguit estendre en els barris catòlics un clima de pau social que molts estats occidentals envejarien. Pel que fa a la qüestió nacional, els republicans favorables al procés de pau estan convençuts que la unitat d’Irlanda arribarà. El Tractat de Divendres Sant reconeix el dret d’Irlanda del Nord a separar-se del Regne Unit i unir-se a la República d’Irlanda si la majoria de la població així ho decideix en referèndum. Segons càlculs demogràfics, d’aquí uns X anys els catòlics seran majoria a la regió. El que estos càlculs no tenen en compte és que la identitat nacional no és ni eterna ni estàtica. La desmobilització de les bases republicanes, la repressió de l’anomenada “dissidència”, el silenciament de les veus critiques, etc. que s’estan duent a terme des del Sinn Féin estan contribuint a l’apatia i el passotisme de la població més jove en relació amb tot el que tinga a veure amb política. Fins ara, hi havia una correlació bastant forta (encara que no total) entre catolicisme/protestantisme i consciència nacional irlandesa/britànica respectivament4. Però segons l’evolució política i social actual del nord d’Irlanda, no seria estrany que el dia del referèndum molts individus no tingueren clar si volen continuar sent part del Regne Unit o no, o simplement ni tan sols es prengueren la molèstia d’anar a votar.
A més, des del govern s’estan fent nombroses campanyes publicitàries contra el frau en el cobrament d’uns subsidis socials que fins ara havien permès a moltes famílies catòliques sobreviure econòmicament5. També s’han engegat campanyes contra l’economia submergida, per la promoció de la cara amable de la policia, etc. S’està trencant amb tota una manera de fer i una cultura de “si em puc aprofitar de l’estat que m’està oprimint ho faré sense cap remordiment i ningú dels meus cercles socials m’ho tirarà en cara”, o “com que no es pot esperar res del sistema ens ho muntem nosaltres mateixes”.
L’excusa del Sinn Féin per abandonar les qüestions econòmiques (durant el seu pas breu per Stormont, parlament autonòmic, van contribuir a la privatització de serveis públics com l’educació i la sanitat) és que es dona prioritat a la qüestió nacional fins que s’aconseguisci la reunificació d’Irlanda (tesi de les dues fases, primer independència i després socialisme). Però no tenen en compte (i no crec que no en siguen conscients) que estos dos àmbits no es poden separar. L’exemple clar és la República d’Irlanda, que ha passat d’estar sota domini britànic a estar sota el domini dels EUA (fins i tot col·laborant amb la guerra d’Iraq). També n’és simptomàtic com, amb el capitalisme ferotge que s’està expandint al nord d’Irlanda, les classes populars pro-irlandeses s’estan neutralitzant i diluint en un “zombisme” consumista exagerat amb tendències suïcides, racistes i auto-destructives (xiquets esnifant cola, robant cotxes per a estampar-se…)
En conclusió, ens trobem davant d’una divisió social entre un sector catòlic històricament combatiu reconvertit al passotisme i una classe obrera protestant indignada amb els seus líders.
Anna Peñalver
——————————————————————————–
1 Comissió independent creada arran del procés de pau per a regular les marxes orangistes.
2 L’UUP és un partit unionista de classe mitjana-alta conservador i un dels principals impulsors del procés de pau. Fins les eleccions locals del juny 2005 era el partit hegemònic. El DUP és un partit de bases majoritàriament obreres ,ultra-lleialista i contrari al procés de pau.
3 La república d’Irlanda és també coneguda com “el tigre celta” en referència als “tigres asiàtics”, exemple del neoliberalsime més ferotge.
4 Quan diem Catolicisme i Protestantisme no ens referim, en el cas d’Irlanda, a dues confessions estrictament religioses, sinó més aviat a dues categories ètniques.
5 La idea és més o menys: “com que ara ja no hi ha discriminació
[@more@]
Tantsemenfotisme
Per mi, un dels problemes principals de les societats contemporanies es el pasotisme, el tantsemenfotisme general de la gent. Ens hem convertit en una societat massa individulista, una societat cada cop mes "autista".
Em treu de polleguera veure el pasotisme general de la gent. Ens queixem molt pero no fem mai res. Per mi, tot el que no actua envers quelcom que no l’hi agrada n’es complice.
[@more@]
Informacio.
Personalment soc un malalt per la informacio. Cada dia compro el diari, pero avui no parlare dels diaris d’aqui, sino d’internet. Des d’aqui a dalt, la informacio de la Catalonia m’arriva principalment via internet, ja que els mitjans de comunicacio d’aqui, no surt la Catalonia sino es que succeeix quelcom força gros. Si no som un Estat, encara no sortim al mapa, els sotmesos no pinten res.
Principalment ho faig via les seguents pagines web:
A banda de tambe llegir l’Avui (tenen un web una mica farregos de llegir, mes ara que no se com trobar els articles de la meva estimada Clara-Simo.), el web de lamalla.com i algun altre en catala. A banda d’aquests, el demes tot diaris britanics, irlandesos o d’altres paisos. Pero res de la purria espanyola, ni tant sols la purria espanyola feta a Catalunya. Que de llepaculs ens en sobren i de ganes que m’insultin, mes encara amb una llengua que no es la meva, no en tinc pas.
La veritat es que es viu molt be sense guaitar diaris de la indole neo (i no tant neo)feixista que tenen els nostres veins (els espanyols). Diaris i radios evidentment.
Un dels motius principals d’aquest escrit, es l’agraiment al web de www.vilaweb.com per mantenir la informacio propera i constant, amb rigor i actualitzada. Gracies de debo. Des d’aqui dalt s’us segueix amb atencio.
Internet s’ha convertit en un ampli ventall d’informacio imparable, un ventall d’on s’ha de separar el gra de la palla. Una finestra al mon des d’una pantalla a centenars de quilometres. Tenim les bitacoles que continuement refresquen el panorama del dia, agefint-hi la seva petita porcio de vitalitat.
Ai, internet, internet, no se pas que fariem sense tu.
[@more@]
Fotos
<a href="http://img468.imageshack.us/my.php?image=hpim01977gp.jpg" target="_blank"><img src="http://img468.imageshack.us/img468/9069/hpim01977gp.th.jpg" border="0" alt="Free Image Hosting at www.ImageShack.us" /></a>
Thumbnail for Websites
[URL=http://img468.imageshack.us/my.php?image=hpim01977gp.jpg][IMG]http://img468.imageshack.us/img468/9069/hpim01977gp.th.jpg[/IMG][/URL]
Thumbnail for forums (1)
[url=http://img468.imageshack.us/my.php?image=hpim01977gp.jpg][img=http://img468.imageshack.us/img468/9069/hpim01977gp.th.jpg][/url]
Thumbnail for forums (2)
http://img468.imageshack.us/content.php?page=done&l=img468/9069/hpim01977gp.jpg
http://reg.imageshack.us/v_images.php
| Your Images (8): Click on textarea to select code. CTRL+C to copy, CTRL+V to paste. Not all code is visible, but it exists. | |
hpim01936cv.jpg (delete) Thu Oct 27 12:46:34 PDT 2005 DigiCam Data |
Embeddable Code: Forums Sites Friends Thumbnail Code: Direct |
 hpim01888eh.jpg (delete) Thu Oct 27 12:44:32 PDT 2005 DigiCam Data |
Embeddable Code: Forums Sites Friends Thumbnail Code: Direct |
hpim01917ra.jpg (delete) Thu Oct 27 12:42:55 PDT 2005 DigiCam Data |
Embeddable Code: Forums Sites Friends Thumbnail Code: Direct |
 hpim01979bt.jpg (delete) Thu Oct 27 12:41:38 PDT 2005 DigiCam Data |
Embeddable Code: Forums Sites Friends Thumbnail Code: Direct |
 hpim02073vc.jpg (delete) Thu Oct 27 12:38:59 PDT 2005 DigiCam Data |
Embeddable Code: Forums Sites Friends Thumbnail Code: Direct |
hpim02065kh.jpg (delete) Thu Oct 27 12:34:33 PDT 2005 DigiCam Data |
Embeddable Code: Forums Sites Friends Thumbnail Code: Direct |
 hpim01955mx.jpg (delete) Thu Oct 27 12:31:15 PDT 2005 DigiCam Data |
Embeddable Code: Forums Sites Friends Thumbnail Code: Direct |
 hpim02057br.jpg (delete) Thu Oct 27 12:29:13 PDT 2005 DigiCam Data |
Embeddable Code: Forums Sites Friends Thumbnail Code: Direct |
A Manuel de Pedrolo.
Avui fa 4 mesos i quinze anys que mori l’escriptor catala Manuel de Pedrolo, un dels escriptors mes prolifics i innovadors de la literatura contemporania. Nomes n’he llegit 3 llibres de vora un centenar que en va escriure.
Fa una estoneta n’he estat llegint uns fragments dels seus diaris, si podeu, feu-m’he cas, feu-los un cop d’ull (a la part de sota de l’enllaç que he posat). Tant de bo actualment tinguessim escriptors que diguessin les coses tant clares com ell. No tant sols a nivell nacional, evidentment independentista, sino tambe deia les coses clares a nivell social.
(…)
Continuen abundant les persones que, instal.lades al nostre país des de fa un grapat d’anys, ignoren el nostre idioma i, malgrat això, no paren de declarar que estimen d’allò més Catalunya. Per la meva banda continuo preguntant-me què deuen estimar si en la manera de ser d’un poble s’hi penetra sobretot per la llengua i res, ni persones ni pobles, no poden ser estimats sense conèixer-los i acceptar-los.
És cert que hi ha molts homes per als quals "estimar" una dona és subjectar-la, dominar-la, fer-ne "ús". Em sembla que aquests grans enamorats de Catalunya no els han d’envejar res. Hi ha doncs un equivalent "nacional" del masclisme. (…)
4 de febrer
La societat "premia" els autors que més bé la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptors que més bel.licosament defensin aquesta submissió. Un Bru de Sala, per exemple, no es trobaria en tan bon camí de "triomfar" si no hagués adoptat les posicions de la classe catalana que domina la política i el món eco nòmic. Allò que potser hi ha de particular en ell és que té molta pressa i, doncs, s’ha de distingir més (….)
Recordo que "El mecanoscrit del segon origen", va ser un dels primers llibres que vaig llegir. No dubto pas en dir que em va deixar bona petjada i de ben segur devia ser la primera espurna per a fer-me adicte a la lectura com soc.
Be, des d’aquestes linies, retre un petit homenatje a aquest gran escriptor que ha donat la literatura catalana i que, malauradament, sembla que ens volen fer oblidar.
Salut i llibertat Manuel.
[@more@]
