Ciao bambino.

A costat meu, al ciber cafe, un xicot italia de vora 30 anys escriu pel mesenger al seu fill. La mare deu estar a Sicilia darrera la pantalla de l’ordinador, tot teclejat el que el minyo que surt a la foto l’hi va indicant.

La foto del nen es preciosa, deu tenir quasi dos anys, blanquet de pell, de cabells bruns arrissats; a milers de quilometres de distancia es comunica amb el pare mitjançant un teclat.

El fill, el primer que ha preguntat ha estat: Quan tornaras pare? Fa molt de temps que no et veig? Encara estas tan lluny? El pare ha respost que no es preocupi, que per Nadal torna a passar uns quants dies. Diu que ve del 23 de desembre al 8 de gener, es molt feliç de tornar-lo a veure, tornar-lo a sentir, tornar-lo a notar al costat; malgrat la grisor de la llunyania i de l’ordinador; i que de debo, de debo, que l’enyora molt.

El pare l’hi pregunta si fa bondat, com va amb els altres vailets d’escola, que si cuida a la mare, que es porti be amb els avis, i que l’estima. L’hi diu que te una sorpresa preparada; al novembre ha aconseguit fer un cap de setmana llarg, quatre dies per a veure en Fagio. En veritat es diu Marco, pero l’hi diuen Fagio, fagiolino. La mongeteta; ja que de ben menut, en les primeres imatges que en tingueren, encara al ventre de la mare, semblava una mongeteta. Se l’haguessin menjat i tot, i tant entremeliat que es ara.

Es tard, al cap d’una estona, tot i el neguiteig pel retrobement amb el pare, en Fagio te son. A Sicilia es una hora mes i es hora d’anar a fer nones. El pare, en Luca, mira la pantalla a traves de les ulleres. Observa la foto i la veu borrosa, un llagrimeig cau per les seves galtes com la pluja a fora el carrer.

Ciao bambino. Fagio, un bacio; ti ama, il papa.

[@more@]

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

7 Responses to Ciao bambino.

  1. Quan s’acabarà això que la gent hagi de separar-se de la família per a poder guanyar-se la vida? Collons! Quan hi haurà un món on la gent no necessiti sortir del seu país per a poder viure??? Quan? quan? quan? Mentrestant, sort que hi existeix internet, sort que hi existeixen cibercafès, sort que existeix una vida més enllà dels ordinadors, de la fibra òptica que espera a algú. Hi ha gent que ni tant sols té algú que li espera en un altre lloc. Ni tant sols a la casa del costat. Ni tant sols a casa seva.

    Salutacions

  2. frederic says:

    però tu què fas al cyber? escrius els teus posts o llegeixes les pantalles dels teus veïns, dolentot?

  3. aina says:

    ostres tu..

    la vida és dura, diuen, però no ho sabem fins que la vivim amb duresa.. almenys, com diu en jordi, tenen internet per fer-ho una mica més fàcil

    abraçades joseparnau!

  4. JosepArnau says:

    En aquests escrits que faig dublinesos, hi ha part que es certa i d’altra que es fixio.
    En aquest cas, la primera part es certa (els primers dos paragrafs) i els altres ja son fixio.

    En tot cas espero que hagi agradat.

  5. JosepArnau says:

    En tot cas tambe dir que si que n’he conegut de gent com aquest italia, en aquest cas d’altres paisos com ara Polonia, que duien uns mesos aqui i estaven a la espera de rebre mare i fills cap aqui.

  6. aina says:

    😉

    coninua sent una història molt dura, però la mar de bonica..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *