La situació actual del Nord.

Alguns haureu llegit a Vilaweb que un dels grups paramilitars lleialistes han decidit la fi de les seves activitats. Potser per molts i moltes no sabieu ni tant sols de la existencia d’aquests grups. La Historia del Nord -i del Sud tambe- es ben enrebassada i interessant alhora. Volia fer-vos-en cinc centims, pero em manca temps. Cercant per la xarxa he trobat aquest interessant article d’una noia Castellonenca, Anna Peñalver, esta escrit el passat setembre pero trobo que explica prou be la situacio actual del nord. Feu-hi una ullada, esta força be, a veure si algun dia em veig en cor de posar-hi cullerada:
Belfast viu, des de la setmana passada, una situació poc habitual en els últims anys. L’enfrontament entre lleialistes i policia va començar durant la setmana del 4 a l’11 de setembre 2005, dies abans de la marxa orangista que surt de Shankill (principal barri protestant) i passa per Springfield Road (zona catòlica). La Parades Comission1 va decidir que la marxa, que s’havia de produir al juny, este any no podria passar per Springfield Road. Però si la marxa no passa per sol catòlic perd el seu significat simbòlic de sotmetiment dels catòlics i supremacia protestant, fidel a Gran Bretanya. Per això, els orangistes la van suspendre i la van traslladar a dissabte 10 de setembre. Novament, la Parades Comission no va aprovar el recorregut, i la violència va esclatar. Primer van tallar diferents carrers i punts clau de la ciutat per crear caos. A poc a poc, la situació va anar evolucionant cap a l’enfrontament directe amb la policia, i destrosses indiscriminades principalment dins dels mateixos barris lleialistes (cotxes, autobusos, comerços, cases…) però també contra ciutadans catòlics.

Estos fets, que no són aïllats sinó que culminen mesos d’atacs contra població civil catòlica, posen de manifest la feblesa d’un procés polític fet per les elits i amb poca participació ciutadana. És veritat, malgrat que coste de creure, que esta violència està fora del control dels partits lleialistes majoritaris (Ulster Unionist Party i Democratic Unionist Party)2 Contràriament al que passa amb organitzacions armades republicanes, els grups paramilitars loyalistes no estan estretament lligats a estos dos partits polítics majoritaris.
La clau de la qüestió és que la classe obrera protestant està desencantada amb els seus líders, sobretot amb els que han pactat el procés de pau. Els han traït, igual que ha fet el govern britànic. La classe obrera protestant no hi guanya absolutament res del procés de pau. Al contrari, l’únic que fa és perdre privilegis. La prohibició de la marxa d’Springfield Road ha sigut l’última espurna que ha encès el foc. Els protestants orangistes ja no poden marxar per on volen, com tradicionalment han fet. Ja no poden xafar territori republicà per a recordar als nacionalistes que són ciutadans de segona en un país ocupat. I de fet, amb el procés de pau deixen, en certa manera, de ser-ho, o almenys això es el que s’intenta fer creure mitjançant diferents mecanismes legals (lleis contra la discriminació laboral o d’habitatge, lleis de regulació dels símbols polítics al lloc de treball, dret a participar en les institucions de govern…).

Per exemple, fins ara, les probabilitats d’un home catòlic d’estar a l’atur eren el doble que les d’un protestant (les dones, evidentment, encara ho tenien pitjor). Ara, en teoria, la precarietat i la pobresa es repartiran de manera ètnicament “equitativa”. Podríem considerar este fet com un exemple de les contradiccions del capitalisme, un sistema en què si uns guanyen (generalment una minoria) és perquè uns altres perden. Qui són els guanyadors en este cas? Principalment les classes mitjanes i altes, on la proporció de catòlics i protestants ja fa anys que es troba en equilibri. Qui es queda igual? La classe obrera catòlica, que continuarà tan explotada com sempre. Qui hi perd? La classe obrera protestant, que ara començarà a patir més els efectes de l’atur i la precarietat.

Per a entendre esta situació hem d’analitzar el paper històric del capitalisme britànic a Irlanda. L’imperialisme hi va col·locar, d’una banda, una classe propietària protestant fidel a la metròpoli. La classe obrera (tant protestant com catòlica) d’altra banda es va unir en nombroses ocasions. Davant d’això la classe dominant es va aprofitar i va promoure activament el sectarianisme latent per a dividir-los i enfrontar-los. L’enemic passava a ser el veí enlloc del capitalisme imperialista britànic. Podríem dir que este fenomen té certs paral·lelismes amb el racisme a Catalunya i altres països europeus. Casualment (?), on més triomfa este tipus d’actituds i comportaments és sempre als barris més deprimits.

Anys després, la situació se’ls hi havia escapat de les mans. El clima polític de violència constant no és molt favorable a la inversió empresarial. La classe capitalista es trobava davant d’ una guerra oberta i necessitava un procés de pau que crearia noves oportunitats econòmiques (introducció de més capitalisme, promoció del consumisme, especulació urbanística amb la regeneració de la ciutat, normalització de la societat…). En este procés els EUA hi juguen un paper clau com a intermediaris. Els dirigents de la República d’Irlanda ja havien venut aquella part del país als nord-americans. Una Irlanda unida i capitalista3 seria encara més profitosa. A més a més, Irlanda s’ha convertit en pont d’entrada dels productes i inversions dels EUA a la Unió Europea.

Tots estos factors demanaven un procés de pau o, com alguns diuen, de pacificació, que va començar amb l’acord de Divendres Sant del 1998. Però encara avui hi ha un problema que queda per solucionar: els lleialistes. Durant dècades han sigut els privilegiats, s’ha alimentat l’odi ètnic des de les cúpules de poder, se’ls ha armat i encobert des de l’estat en una guerra bruta contra el republicanisme, etc. Pretendre neutralitzar-los ara sense trobar cap tipus de resistència és, com a mínim, una mostra d’ingenuïtat. Realment algú creu possible que, a canvi de res, la classe obrera protestant accepte perdre els seus privilegis i, per exemple, tenir més probabilitats d’atur que abans? Els creadors del procés de pau no han tingut en compte, o no han volgut tenir en compte, que el conflicte actual està estretament lligat a les condicions materials que s’han creat al Nord d’Irlanda. No estem davant d’una simple “guerra de símbols i banderes” (cosa que, d’altra banda, i des d’un punt de vista marxista, no existeix enlloc), sinó d’una guerra pels recursos materials. I una guerra així no es pot solucionar prohibint les banderes i altres símbols polítics al treball, creant milers de comissions independents neutrals i inútils, elaborant lleis contra la discriminació…

Mentre a Irlanda hi hagi pobresa (és a dir, mentre hi hagi capitalisme) hi haurà conflicte, amb IRA o sense IRA. Ara ha esclatat el descontent d’una part de la població, els lleialistes, que es mira el procés de pau amb desconfiança i por, especialment a partir del recent comunicat on l’IRA anunciava la seua dissolució definitiva. El resultat ha sigut dies de batalla campal contra la policia i l’exèrcit que han deixat els seus propis barris protestants destruïts.

D’altra banda, seria interessant també fer un breu anàlisi de la situació a les zones republicanes. Gràcies a la col·laboració activa de l’opció republicana majoritària (Sinn Féin/IRA) s’ha aconseguit estendre en els barris catòlics un clima de pau social que molts estats occidentals envejarien. Pel que fa a la qüestió nacional, els republicans favorables al procés de pau estan convençuts que la unitat d’Irlanda arribarà. El Tractat de Divendres Sant reconeix el dret d’Irlanda del Nord a separar-se del Regne Unit i unir-se a la República d’Irlanda si la majoria de la població així ho decideix en referèndum. Segons càlculs demogràfics, d’aquí uns X anys els catòlics seran majoria a la regió. El que estos càlculs no tenen en compte és que la identitat nacional no és ni eterna ni estàtica. La desmobilització de les bases republicanes, la repressió de l’anomenada “dissidència”, el silenciament de les veus critiques, etc. que s’estan duent a terme des del Sinn Féin estan contribuint a l’apatia i el passotisme de la població més jove en relació amb tot el que tinga a veure amb política. Fins ara, hi havia una correlació bastant forta (encara que no total) entre catolicisme/protestantisme i consciència nacional irlandesa/britànica respectivament4. Però segons l’evolució política i social actual del nord d’Irlanda, no seria estrany que el dia del referèndum molts individus no tingueren clar si volen continuar sent part del Regne Unit o no, o simplement ni tan sols es prengueren la molèstia d’anar a votar.

A més, des del govern s’estan fent nombroses campanyes publicitàries contra el frau en el cobrament d’uns subsidis socials que fins ara havien permès a moltes famílies catòliques sobreviure econòmicament5. També s’han engegat campanyes contra l’economia submergida, per la promoció de la cara amable de la policia, etc. S’està trencant amb tota una manera de fer i una cultura de “si em puc aprofitar de l’estat que m’està oprimint ho faré sense cap remordiment i ningú dels meus cercles socials m’ho tirarà en cara”, o “com que no es pot esperar res del sistema ens ho muntem nosaltres mateixes”.

L’excusa del Sinn Féin per abandonar les qüestions econòmiques (durant el seu pas breu per Stormont, parlament autonòmic, van contribuir a la privatització de serveis públics com l’educació i la sanitat) és que es dona prioritat a la qüestió nacional fins que s’aconseguisci la reunificació d’Irlanda (tesi de les dues fases, primer independència i després socialisme). Però no tenen en compte (i no crec que no en siguen conscients) que estos dos àmbits no es poden separar. L’exemple clar és la República d’Irlanda, que ha passat d’estar sota domini britànic a estar sota el domini dels EUA (fins i tot col·laborant amb la guerra d’Iraq). També n’és simptomàtic com, amb el capitalisme ferotge que s’està expandint al nord d’Irlanda, les classes populars pro-irlandeses s’estan neutralitzant i diluint en un “zombisme” consumista exagerat amb tendències suïcides, racistes i auto-destructives (xiquets esnifant cola, robant cotxes per a estampar-se…)

En conclusió, ens trobem davant d’una divisió social entre un sector catòlic històricament combatiu reconvertit al passotisme i una classe obrera protestant indignada amb els seus líders.

Anna Peñalver

——————————————————————————–

1 Comissió independent creada arran del procés de pau per a regular les marxes orangistes.
2 L’UUP és un partit unionista de classe mitjana-alta conservador i un dels principals impulsors del procés de pau. Fins les eleccions locals del juny 2005 era el partit hegemònic. El DUP és un partit de bases majoritàriament obreres ,ultra-lleialista i contrari al procés de pau.
3 La república d’Irlanda és també coneguda com “el tigre celta” en referència als “tigres asiàtics”, exemple del neoliberalsime més ferotge.
4 Quan diem Catolicisme i Protestantisme no ens referim, en el cas d’Irlanda, a dues confessions estrictament religioses, sinó més aviat a dues categories ètniques.
5 La idea és més o menys: “com que ara ja no hi ha discriminació

[@more@]

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *