Eternament agrait, Barça. Anit va ser tot un plaer. Dublin va vibrar amb el Barça.
If you hate the fucking Madrid clap your hands,
if you hate the fucking Madrid clap your hands,
if you hate the fucking Madrid,
hate the fucking Madrid,
hate the fucking Madrid, clap your hands.
VISCA EL BARçA I VISCA CATALUNYA LLIURE !!*!!
[@more@]
Sóc un apassionat dels diaris, de fet en faig col·lecció, col·lecciono diaris dels països i zones on he estat. El ritual de llegir el diari és un ritual quasi sagrat per a mi. Una de les coses que més enyorava en venir a viure a Irlanda va ser el ritual del tallat (talladet, ja que cada cop que vinc a Catalunya em sembla que els tallats i cafès d’allà baix són miniatures) acompanyat del diari o diaris. Aquí a Irlanda segueixo fent el mateix però sense cafè que l’acompanyi. El compro quasi cada dia, de camí cap a la feina, si tinc temps faig una parada per a comprar-lo i el llegeixo o a la feina, o a casa o bé al mateix autobús.
Per aquestes terres del Nord normalment escolleixo entre quatre: Daily Ireland , l’Irish Independent, l’Irish Times o el The Times. El primer, per exemple m’agrada però és massa prim. Si mai podeu llegiu-lo, és un diari que val la pena, fet a Belfast però fet defensor 100% de la unitat de les dues Irlandes. És tot un plaer llegir un diari que parli alguna notícia de Catalunya, dels catalans i no digui ni un mot d’Espanya. Ni tant sols els diaris catalans ho fan això!
El diari que més compro és l’Irish independent. És un diari seriós, amb molta informació sobre el que passa, massa pro Berti Ahern i Fiana Fail (cap de la república i el seu partit polític) i amb poca informació del món, sovint amb un parell o tres de pàgines en tenen prou.
El que més havia comprat d’un temps enrere fins ara, és el diari Britànic The Times. Per una raó ben senzilla, la poca qualitat dels diaris de l’illa on visc. És un diari que m’agrada, fiable, juntament amb el The Guardian, dos bons diaris de qualitat. El problema és que duen massa informació britànica, prefereixo estar informat del país on visc, no del país veí.
El seu germà veí, és el diari irlandès The Times. Un bon diari, com son germà, però d’aquest no me’n agrada el format. Només el fan en format llençol, per mi, acostumat a la nostra mida, el trobo massa gran i incòmode de llegir. Tot i això quasi tots els diumenges el compro, donen un bon suplement, sobretot pel que fa a cultura com pel que fa a altres apartats.
Fa un parell de setmanes, en un pub, precisament vaig conèixer un periodista del diari The Irish Times. Jo l’hi vaig dir que es una de les professions que mes m’agradaria fer, que justament per ben poques dècimes no vaig aconseguir la nota de tall per a estudiar-ne la carrera. El xicot em comentava que ell no en tenia pas d’estudis. De fet aquí a Irlanda no hi ha la titolítis que tenim nosaltres, la gent fins ara no estudia mes seriosament. Es va presentar a la redacció del diari tot dient que faria el que fes falta. Després d’uns anys allà segueix, al peu del canó. Ja és ben cert allò de, si quelcom vols, lluita per aconseguir-ho, creu que pots fer-ho i ho faràs.
[@more@]
Sóc un apassionat dels diaris, de fet en faig col·lecció, col·leccio no diaris dels països i zones on he estat. El ritual de llegir el diari és un ritual quasi sagrat per a mi. Una de les coses que més enyorava en venir a viure a Irlanda va ser el ritual del tallat (talladet, ja que cada cop que vinc a Catalunya em sembla que els tallats i cafès d’allà baix són miniatures) acompanyat del diari o diaris. Aquí a Irlanda segueixo fent el mateix però sense cafè que l’acompanyi. El compro quasi cada dia, de camí cap a la feina, si tinc temps faig una parada per a comprar-lo i el llegeixo o a la feina, o a casa o bé al mateix autobús.
Per aquestes terres del Nord normalment escolleixo entre quatre: Daily Ireland , l’Irish Independent, l’Irish Times o el The Times. El primer, per exemple m’agrada però és massa prim. Si mai podeu llegiu-lo, és un diari que val la pena, fet a Belfast però fet defensor 100% de la unitat de les dues Irlandes. És tot un plaer llegir un diari que parli alguna notícia de Catalunya, dels catalans i no digui ni un mot d’Espanya. Ni tant sols els diaris catalans ho fan això!
El diari que més compro és l’Irish independent. És un diari seriós, amb molta informació sobre el que passa, massa pro Berti Ahern i Fiana Fail (cap de la república i el seu partit polític) i amb poca informació del món, sovint amb un parell o tres de pàgines en tenen prou.
El que més havia comprat d’un temps enrere fins ara, és el diari Britànic The Times. Per una raó ben senzilla, la poca qualitat dels diaris de l’illa on visc. És un diari que m’agrada, fiable, juntament amb el The Guardian, dos bons diaris de qualitat. El problema és que duen massa informació britànica, prefereixo estar informat del país on visc, no del país veí.
El seu germà veí, és el diari irlandès The Times. Un bon diari, com son germà, però d’aquest no me’n agrada el format. Només el fan en format llençol, per mi, acostumat a la nostra mida, el trobo massa gran i incòmode de llegir. Tot i això quasi tots els diumenges el compro, donen un bon suplement, sobretot pel que fa a cultura com pel que fa a altres apartats.
Fa un parell de setmanes, en un pub, precisament vaig conèixer un periodista del diari The Irish Times. Jo l’hi vaig dir que es una de les professions que mes m’agradaria fer, que justament per ben poques dècimes no vaig aconseguir la nota de tall per a estudiar-ne la carrera. El xicot em comentava que ell no en tenia pas d’estudis. De fet aquí a Irlanda no hi ha la titolítis que tenim nosaltres, la gent fins ara no estudia mes seriosament. Es va presentar a la redacció del diari tot dient que faria el que fes falta. Després d’uns anys allà segueix, al peu del canó. Ja és ben cert allò de, si quelcom vols, lluita per aconseguir-ho, creu que pots fer-ho i ho faràs. Salut i lectura.
[@more@]
Sóc independentista i ben orgullós que n’estic. Com més va, més me’n torno; com més viatjo més en sóc, més enveja tinc dels altres pobles: els demés, la gran majoria no han d’anar pel món amb un passaport que no és pas el seu. A l’estat espanyol és més senzill canviar-se de sexe al DNI que no pas de nacionalitat.
Em considero català i prou, puntualitzo, sóc català i prou. De fet ho sóc i com la resta de ciutadans del món actuo segons el que sóc. Els lituans quan uns 15 anys enrere, pertanyien a Russia, eren russos o lituans? Evidentment eren lituans però estaven a Russia. No pas van passar de ser russos a lituans d’un dia per l’altre. Com nosaltres que som catalans i prou; malgrat encara estem a França i Espanya.
Alguns nacionalistes espanyols em diran radical, jo em considero radicalment normal. Nacionalista, sobiranista, separatista, independentista; diga-li com vulguis, però això sí:
Estic absolutament desitjant deixar de ser-ho. Com? Ben senzill, amb la independència. Ara bé, el dia que l’aconseguim; en qüestió de menys de deu anys, llavors guardaré la senyera al calaix dels records per a només treure-la el dia que l’ensenyi als néts. De nacionalista, un pic tinguem Estat propi i no pas un Estat en contra, llavors mai més; no pas com els nostres veïns espanyols i francesos.
Sabeu que és el que em fa més ràbia respecte al nostre país? No és pas la colla de gentussa espanyolista que tenim, carregada d’odi contra la terra on viuen i la seva gent. Aquests rai. És la quantitat d’autoodi de la gran majoria de catalans. Dic catalans i no em refereixo a la quantitat de colons espanyols que viuen en les nostres terres actuant com el que són; colons al servei de la metròpoli. Em treu absolutament de polleguera el passotisme de gran part de la gent, el fet que vegin que són esclaus i en canvi siguin incapaços de moure un sol dit: la primera marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo. Per mi, el que veu quelcom que no l’hi agrada i no fa res en contra, n’és còmplice. Veure com et roben durant anys i anys (espoli fiscal brutal), t’insulten constantment a tu i a la teva gent, i sí poguessin t’haguessin fet desaparèixer fa molt de temps i en canvi resten inalterables a tot això. És com la dona que rep pallisses constantment del seu marit, pallisses físiques i psíquiques, tot i això, la dona abaixa el cap, acluca els ulls, de tant en tant deixa anar alguna llàgrima d’amagat però segueix al costat del bastard. Aquesta dona, no sap que al segle XXI i des de fa ja bastants anys, existeix la separació. El divorci. Si us plau, digueu-li!, abans no me la mati!!
[@more@]
Tres cosetes ben rapides que estic a la feina i no tinc temps:
-Me’n torno a anar de vacances, ara cap a Berlin i a Cracovia. Marxo el 3 de desembre cap a terres alemanyes i tot seguit, el dia 7 fins l’11 a Cracovia, a casa d’un amic polones. Ja explicare mes cosetes.
-Ahir vaig anar al teatre a veure "Betrayal" (traicio) de Harold Pinter (el darrer Premi Nobel de literatura) al www.gate-theatre.ie/ d’aqui a Dublin, un teatre petit pero acollidor i una bona obra
-Ahir tambe vaig dir a la empresa que plego, d’aqui a un mes deixo la companyia.
Fins aviat.
[@more@]Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana genial. Començaré pel final. Diumenge vaig acabar a Grècia. Vaig conèixer una xicota força especial, a més a més en un lloc bastant curiós. Ens vam conèixer nus, vaja vull dir nus dels peus, és a dir: descalços ambdós. Quan dic que vaig acabar a Grècia, vull dir que ella és de Grècia, no creem malantesos que ja m’agradaria anar a Grècia. La vaig conèixer al pavelló nacional de bàsquet d’Irlanda, concretament estàvem a l’acte (no sé pas sí la coneixeu) de l’Amma. Us faré cinc cèntims de l’Amma. Jo vaig llegir la notícia al diari, al Irish Independent. No és pas fàcil de definir el que és aquesta dona. Amma, significa mare en indi. Des de fa força temps s’ha anat dedicant a erradicar la pobresa al mon, a millorar-lo, en definitiva a canviar aquest mon per un mon d’amor i pau. Llegiu-ne la informacio a aquest WEB. De debo que es interessant. Ja aviso en avançat, no es cap mena de religio ni secta, feu-hi una ullada. A banda de tot aixo, es coneguda tambe per les abraçades: A abraçat a mes de 30 milions de persones. Creieu-me que es quelcom especial, aixo que no crec en cap religio, pero es tota una experiencia. Si no m’erro fa ben poc va venir a Barcelona.
Ja no explico res més del diumenge i passo el torn al dissabte. En primer lloc el dissabte al migdia vam anar a jugar a golf; això sí, prèviament a fer unes cerveses. Després del pub cap al camp de golf. Jo no hi havia jugat en ma vida, i no pensava pas que hagués disfrutat jugant a un esport com aquest. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé, vam riure molt; i cal dir-ho, no vaig guanyar pas. Al principi prou feina vaig tenir en poder tocar la piloteta i de no fer-me mal amb el coi de pals. Tot i ser jo tant negat, en un dels forats la vaig posar a dins en tres cops; sent el millor de tots i el primer en posar-la al green en només un cop d’aquell forat. Dels cinc que anàvem, jo era l’únic que no hi havia jugat mai, tres d’ells en sabien bastant i el tercer en qüestió quasi va fer més riure que jo. Que per cert, ja és dir molt! Els tres que en saben i força són en Rore i en Richy que són australians, l’altre és l’Al de Sud Àfrica, i el que tampoc en sabia és l’Emon del nord d’Irlanda; del qual celebràvem l’aniversari. Per cert, com que no havia dit abans, des de fa un parell de mesos i mig, ja no comparteixo pis amb en Giuseppe de Sicília i el parisenc Sebastian; sinó amb en Rore i l’Al. Molt bona gent per cert. El primer se’n va tornar a finals d’estiu cap a Sicília, actualment vivint a Milà, i el parisenc encara viu a Dublín però, ara amb la mossa.
En sortir d’allí, un altre taxi de tornada cap a Dublin, direcció: al pub. En aquest cas vam anar al Malloy’s; jugava Irlanda contra Nova Zelanda de rugbi (els All blacks), vam estar mirant el final, vaja la pallissa que els novazelandencs van fotre als meus segons compatriotes. Al pub vam fer un mos i direcció cap al pis. Allí uns veures més fins a quarts de vuit i llavors un parell de taxis més i enfilar direcció a les carreres de gossos. A Irlanda i en general als països de parla anglesa, s’acostuma a apostar bastant. En aquest cas s’aposta per un dels gossos que competeixen en les diferents curses. Si mai hi aneu, feu-me cas, aposteu pel conill que fa córrer els gossos: sempre guanya. Jo vaig apostar tota la nit pels gossos de color blau, els números dos. Després de 6 o 7 curses i unes quantes cerveses, ens vam avorrir, car vaig ser l’únic que vaig guanyar un parell de cops l’aposta que anàvem fent de 2 Euros. Per acabar, que això ja sembla la bíblia!, explicar on vam acabar el dissabte a la nit; en una discoteca de quaranteros (com a mínim!!). Que no se m’enfadin els que estan al voltant de la quarantera i pel damunt però Déu n’hi doret.
[@more@]
Eren joves, caganius, se’ls veia uns galifardeus, dropos i barruts acabats. Un d’ells un bon curt de gambals, badoc i sapastre com n’hi ha pocs. L’altre era un bon pallús, poca-solta, beneit com el que més. Se’l veia un talòs, curt d’enteniment, a més a més, la cara de xixarel·lo barrut no l’hi treia ningú. El tercer en discòrdia era un sapastre estult, mig fleuma i ben badoc. Eren tres brètols poca-soltes, vils a no poder més; realment semblava que jugaven a veure qui era més talòs; tot i que, era complicat veure quin d’aquells tres dropos bordegassos i bastards, era més fava, més ruc, o somera en el cas del tercer dels malcarats. Valga’m Déu, quina colla de babaus, que els atrapi confessats!![@more@]
Avui fa dos anys de la mort del poeta Miquel Marti i Pol.
Diuen que vivim en DEMOCRÀCIA (assaig general)
Diuen que TORNA NADAL
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?
«resulta evident que a les comissaries de l’Estat espanyol es practiquen la tortura i les vexacions com en els “gloriosos” temps en què disfrutàvem de la pau (?) que ens proporcionava una inamovible dictadura. […] Quin refotut i solemne podrimener!»
Caldrà refer el present
si volem sobreviure’ns
Us heu plantejat quantes vegades dieu “gràcies” durant el dia? Us heu fixat amb com actuem els éssers humans, els uns amb els altres? Cada cop som més rudes, més inhumans amb els altres humans que convivim el dia a dia. Cada cop amb menys sentit de comunitat.
Aquella persona que de tant en tant veus i procures no saludar, és el teu veí, és una persona, un ésser humà, respira com tu, i viu. Les persones s’han de comportar com a persones i cada cop ho fem menys.
Estic absolutament d’acord amb la campanya a favor del civisme de l’Ajuntament del Cap i Casal principatí, això que en conec només cinc cèntims. En el meu cas em centro en el comportament individual de les persones, en la mala educació, incivisme, mals modals, que podem veure ben fàcilment per les nostres terres catalanes.
Uns mals modals que només porten a altres coses pitjors. Us heu parat a pensar mai en, com seria el món sí tothom fes el que vosaltres heu fet incorrecte? Si tothom llences la brossa a terra, si no respectessim als demes. Potser que ens estalviem el mal de cap i fem la cosa de forma correcta.
– Deixar el seient lliure del transport que viatgem per a qui el pugui necessitar.
Ajudar la senyora que duu el cotxet amb el nadó i va carregada de bosses, a pujar a l’autobús.
Donar el “Bon dia” o la “Bona tarda” al veí que et trobes a la escala tot pujant cap a casa.
Donar les gràcies al conductor de l’autobús un pic baixes havent arribat a port, a la fornera del pa que t’ha despatxat el pa,
Donar un cop de mà a qui faci falta.
Demanar al sense sostre que viu a dues cantonades de casa teva, fent nit al ras o bé al caixer automàtic que tant has anat, si necessita quelcom; una manta, menjar, ajuda,…
Aquests només són petits, diminuts, exemples, no n’he volgut posar de més grossos i evidents. Costen pas tant aquestes menudeses? Us heu parat a pensar mai que podríeu estar a l’altra banda, a la banda del dèbil? Deixem-nos d’individualismes arrogants que estan matant la nostra societat, deixem-nos de crits atordidors que ensordeixen les oïdes, deixem-nos de manca de respecte, d’intolerància repugnant que podreix les nostres vides, deixem-nos d’insolidaritat, deixem de deshumanitzar-nos i tornem a ser humans i civilitzats.
Estic plenament d’acord amb un a de les frases d’ Aristòtil: Sí practiques sent bo en les petites coses, això porta al millorament de la moralitat general. Ens hi posem?
[@more@]
Mosaic de paraules al mes – RSS