|
En una pàgina web on hi surten receptes del món, en mirar què hi havien posat d’Irlanda fixeu-vos la recepta d’en Laughlin.
|
|||||||||||||
|
|
[@more@]
|
En una pàgina web on hi surten receptes del món, en mirar què hi havien posat d’Irlanda fixeu-vos la recepta d’en Laughlin.
|
|||||||||||||
|
|
[@more@]
Comentarem unes quantes notícies des de l’estranger, m’encanta estar informat i des d’aquí l’únic que es pot trobar és per internet:
-En Puyol es lesiona jugant amb una selecció estrangera i segurement no jugarà el Barça Madrid. Com a soci del Barça em permeto opinar d’aquest fet. Trobo força lamentable que no tinguin el valor que s’ha de tenir i renuncii
[@more@]
El cel seguia enfosquit, pels núvols i per l’aire dens que costava de respirar. Tot i això va decidir sortir a fer un tomb, l’ambient a dins de casa encara era més irrespirable i no era molt convenient seguir-hi. A poc a poc va acabar de vestir-se, només li mancava per decidir el calçat: les sabates fosques o les clares?. Era diumenge i calia modar, per això sabia decidit per les negres, a més a més feien conjunt amb la resta del vestit. Va avisar a l’esposa dient-li que sortia a passejar, però ella no va respondre, l’enrabiada seguia, no volia dir ni un mot més. Va decidir passar pr la ruta llarga
seguia baixant el carrer principal, acompanyat a banda i banda per una multitud que l’ajudava a avançar. Arrivaria al destí, parlaria amb la senyora Carme, sempre tan atavalada ella, i li donaria records pels seus nets, tot desitjant-li al menut que es recuperi tant aviat com sigui possible.
A poc a poc seguia baixant el carrer principal, acompanyat a banda i banda per una multitud que l’ajudava a avançar. Arrivaria al destí, parlaria amb la senyora Carme, sempre tan atavalada ella, i li donaria records pels seus nets, tot desitjant-li al menut que es recuperi tant aviat com sigui possible.
[@more@]
Fa un parell de dies. A fora negra nit, no pas estrellada però amb la lluna present; jo estirat al sofà amb un llibre entre les mans, d’una de les meves escriptores preferides: Tots els contes de la Mercè Rodoreda. De fons la música sona, en Lluis Llach amb el disc Poetes, un gran plaer tot plegat.[@more@]
El món no pots aturar-lo, però pots aturar-te tu i contemplar la meravella que tens al teu voltant. La idea no és meva, sinó d’en Josep Maria Espinàs (i tampoc recordo si era ben bé així), però avui ho he provat. M’he assegut al bell mig d’ una de les places emblemàtiques de Dublin, la Plaça central de Temple Bar (zona de marxa famosa) i he anat contemplant el que tenia al meu entorn, la gent, els moviments,els edificis,… ha estat fantàstic:
Uns ocells esbarallant-se per uns bocins de patates que havia deixat caure prèviament un infant; una parella d’enamorats agafats de la mà creuant la plaça lentament, sense pressa, amb el pas del rellotge a favor seu; un continu passeig de gent de totes les edats i races, embolcallats de diferents maneres, uns amb preocupuacions, d’altres amb alegria; un grup de turistes mig perduts rebuscant en l’interior d’un mapa poc gastat;gent sortint de l’interior dels pubs per a fumar una cigarreta ja que a l’interior està prohibit, un edifici que ben poc haurà canviat en els darrers quaranta anys,… En un racó de la Plaça, un músic fa que el meu peu comenci a bellugar-se al ritme de la seva guitarra i la seva veu engargussada, qui sap si per tant tabac consumit; a l’altra cantonada de la Plaça, cada cop que s’obre la porta d’un pub, cosa que succeix ben sovint, un cantautor ens mostra el seu repertori a l’interior, sobretot sona U2, estem a Dublin, potser vol remarcar-ho. La gent segueix passejant; els coloms han canviat de lloc, però encara lluiten: ara per un troç d’entrepà arraconat; més enamorats transiten amunt i avall, sembla que l’amor els transporta embadalits; de turistes en segueixen passant, Dublin atreu i fan fotos arreu.El músic de carrer comença a entonar l’Imagine dels Beatles, m’aixeco lentament escoltant-lo, gaudint d’aquell petit plaer, m’apropo a ell, diposito unes monedes a la funda de la seva guitarra i deixo la Plaça fins al proper cop, me’n enduc el record.
Ha estat una estona impagable i fantàstica al mateix temps, proveu d’aturar-vos algun dia i observar tranquilament l’entorn, meravellós.
«You may say Im a dreamer,
but Im not the only one,
I hope some day you’ll join us,
And the world will live as one.»
[@more@]
Avui fa exactament 5 mesos que no fumo i precisament he anat a viure al millor país per a deixar de fumar: a tot arreu està prohibit fumar!, als pubs, als restaurants, als centres comercials,… i per suposat no hi ha llocs específics per a fumadors. A banda de la prohibició un paquet de cigarretes costa mes de 6 euros, per tant es mes aviat un luxe fumar per aquestes contrades. Tot i que mes d’una vegada i de dues he tingut la temptació de tornar-hi. Espero que no recaigui, tot i que ben sovint no recordo ni que havia estat fumador i això es bon senyal.

P.S: Haureu vist que ja he aconseguit posar els accents i la c trencada, vaja em falta el de la E que no el trobo, el que passa es que ara tardo molta mes estona escrivint un missatge, ja que he d’anar introduï (alt+139)nt codis.
ALT+133 = à
ALT+128= Ç
[@more@]
No parlare de que no poso mai cap accent al escriure, sino dels accents de les persones al parlar. Sempre m’ha agradat escoltar la gent com parla, de fet soc mes d’escoltar que no pas de xerrar. En la nostra llengua m’agrada forc,a sentir parlar en la variant dialectal de les terres de l’Ebre i del Pais Valencia, pero sobretot m’agrada molt sentir parlar la gent de les balears parlant en catala.
Ahir parlava amb uns amics irlandesos dels diferents accents d’aquesta llengua, de seguida s’identifica d’on es el parlant. Comentavem que segurement un dels pitjors accents es el que es parla a Irlanda, ja que es forc,a mes diferent del que es parla a la Gran Bretanya, Als Estats Units,…Recordo fa tres anys que una bibliotecaria em va dir: estas agafant un accent irlandes meravellos. La pobra dona m’ho deia com si fos una floreta, pero jo m’ho vaig prendre com una mala noticia, l’accent irlandes es forc,a bast i rude en segons quines persones. L’unic que em valia la pena es que pel que diuen, un pic entens l’accent irlandes, ja estas vacunat per entendre la resta d’angloparlants.
[@more@]
M’he enterat de casualitat, com passa amb les bones coses, que el dilluns (21) passat va ser el dia internacional de la poesia. No crec que se n’hagi fet gaire resso, pero vaja, com a senyal de pais normal cal recordar-ho.
Per aixo penjare una poesia (en aquest cas del llibre Paraules al vent d’en Marti Pol, del qual el titol de la meva bitacola, en fa homenatje):
PARAULES AL VENT
PARLO DEL CRIT UNÀNIME
Per quins rials polsosos
ordeneu les paraules?
Companys, alliberem les barques
de tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens esperen.
(webcam de Dublin, llastima que de nit no es veu quasi res, gracies a ella he vist que plovia a fora!)
[@more@]
Una de les moltes raons que em van ajudar a escollir Dublin com a ciutat per tornar a viure va ser per l’enorme quantitat de gent d’arreu del mon que hi havia conegut tres anys enrere.
Porto quasi quinze dies a Dublin i segueix igual, coneixent gent i mes gent d’arreu. Abans d’ahir per exemple en una festa d’aniversari en un pis, semblava el Parlament europeu pero amb jovent i sense corbates. Erem la amfitriona una italiana que cumplia 31 anys pero al pastis hi deia 30 (no se si ho va fer expressament o realment com deia es van equivocar de numero), una altra noia italiana i un italia (eren majoria els "azurri"), un angles, un irlandes, un holandes, un belga, un alemany i evidentment un catala’ (ja m’encarrego de fer-los saber que NO soc espanyol).
Vaja semblava eurovisio o be un dels acudits de va un angles, un belga i un alemany,…Al final 10 points per tothom i a riure que sempre va be.
[@more@]
Be, potser hauria d’haver anomenat el post: buscant habitacio. Cada dia miro el web www.daft.ie apunto en uns fulls els pisos que m’interessen, despres truco als telefons que alli hi marca per tal de concertar una visita al pis. He visitat pisos, cases, apartaments de tots colors i gracies a aixo em conec de nou bastant be els noms dels carrers de Dublin. Un dels que m’havia decidit a agafar, era compartint amb altres tres, una irlandesa, una francesa, un italia i un catalanet (jo mateix), pero quan tornar a trucar per dir que si, ja l’havien agafat abans…Ara ja quasi en tinc una, per tant ben aviat em trasllado.
Veient com es l’experiencia de buscar habitacio per a compartir amb mes gent, si torno a Catalunya no em vull ni imaginar com deu ser buscar pis de debo.
[@more@]