Hola de nou.

Si avui es dia 19, avui es el meu Sant, la veritat es que ja no se ni a quin dia estem i ho he recordat de xiripa, crec que he celebrat mes Sant Patrici (el dia de la patria irlandesa) que el meu Sant, tot i que avui tot veient el Barca en un pub a O’connell Street cauran algunes pintes (no les dels cabells).

Havia escrit un post mes llarg explicant mes cosetes pero per motius de la informatica, s’ha esborrat tot. Gracies (o no) a aquests teclats tant estranys, em puc permetre el luxe de fer unes quantes faltes, com veieu son moltes (accents, c trencada, i d’altres), entre les que ja feia d’antuvi i ara amb aquests teclats tant tronats no hi ha manera d’escriure be. Suposo que el resultat es forca il.legible, tinc poc temps per escriure i a sobre em falten accents i coses, almenys la cal.ligrafia procuro fer-la bona.

De moment puc seguir (malauradament) poc, molt poc la resta de blocs, espero tenir una mica mes d’estabilitat i poder seguir mes la actualitat catalana i la blogosfera.

Fins aviat i salutacions a la resta de la blogosfera, malauradament no tinc prou temps per deixar els missatges que voldria bloc per bloc.

 

[@more@]

1 Comment

Novetats

Novament escric. Tinc el diari massa abandonat, ben aviat en comptes d’anomenar-lo diari l’haure d’anomenar setmenari. Per aqui dalt, de moment estan siguent uns dies (evidentment ) amb pluja. Podriem dir que vaig una mica atrafagat, ja que busco pis nou i feina.

Aquests darrers dies he begut mes alchol que amb tot el que portava d’any, la cultura del bon beure a la gent d’aqui no els la treu ningu. Tot i que segurement no hauria d’haver escrit bon beure, sino beure a soles. Tambe es perque s’ha ensopegat primer l’aniversari d’un dels de la casa on visc, despres que avui marxava una cap a Italia i el cap de setmana entremig. Si a mes a mes hi afegim que s’apropa San Patrick, no vull ni imaginar-me els propers dies.

Per avui tanco la paradeta, que em queda ben pocs minuts per acabar l’hora de la biblioteca, fins la proxima i salutacions als bitacolaires/les bitacolaires que actualment no puc seguir tant com abans.

[@more@]

3 Comments

Primer missatge

Hola de nou,

Veig que he pogut escriure el primer missatge des de Dublin ben aviat, concretament estic a la facultat d’ingenyeria de la uniersitat de Dublin. Un dels de casa que estic està acabant la carrera i m’ha dit si el volia acompanyar a la facultat, aqui’ estic. (No m’heu vist per la webcam d’ahir?) 

Potser que expliqui un xic el viatge no? Per comenc,ar se m’ha escapat el tren(!), ha sigut arribar a la estacio’ (no trobo l’accent!) i el tren ja havia marxat.Llavors he agafat el bus i encara ha estat millor, ja que m’ha deixat a Sants. De Sants altra volta amb la hispano igualadina fins a l’aeroport de Reus. El vol perfecte, un altre bus fins al centre de la ciutat i una petita caminada fins a la casa on havia d’anar.

Per avui us deixo, que fa poc ja han demanat el carnet d’estudiant de la universitat en q"uestio’ i precisament per molt que el creque’s…

Fins la pròxima.

[@more@]

3 Comments

Cap a Irlanda.

Com vaig dir fa uns dies, demà me’n vaig cap a Irlanda. Miraré d’anar escivint al bloc tant com pugui, tot i que segurement no serà tal i com ho feia fins ara, és a dir, quasi un post diari. Ja aniré informant de les experiències que vagi tenint. Sobretot cuideu-me bé la terra, a veure si quan torno ja estem a tocar de la llibertat.

Us deixo la imatge de la webcam d’O’connell Stret, un dels llocs més emblemàtics de Dublin, sí us hi entreteniu mirant-hi, demà potser m’hi veureu passar.

 Reload page to update view

[@more@]

6 Comments

Cartes.

És una llàstima que es perdi el fet d’enviar-se els uns als altres cartes. Ha quedat limitat a postals de Nadal i poca cosa més. Tot i ser jove, encara sóc dels que n’he enviat i rebut unes quantes. S’ha perdut la litúrgia que comportava agafar paper i bolígraf, pensar en la persona a qui la volies enviar, comprar el segell tot dient: un segell per tal llloc, comprar el sobre, si convenia passar la carta a net, introduir el full a dins del sobre tot plegant-lo correctament i tancant el sobre amb delicadesa per tal que quedés ben clos, posar les dades a qui anava la carta dirigida i per l’altra banda les teves (tot procurant fer bona lletra), la darrera operació: col·locar el segell vigilant que quedés ben recte. Ara, si mal no recordo, els últims sobres que he tancat han estat els de les eleccions, fixeu-vos com canvien els temps, que el darrer cop només vaig haver d’introduïr-hi un monosílab: NO. Actualment també utilitzo el correu, i molt més que abans, però en aquest cas l’electrònic.Podem veure que no és pas el mateix, el romanticisme d’una carta amb el seu tacte, la olor que pugui despendre i la lletra pròpia de l’autor (no com ara amb una Times New Roman o Arial). Aquest 21 de març vinent farà cent anys que va néixer a Barcelona el filòleg, Joan Coromines, un infatigable patriota i lingüista, que vetllà amb fermesa i decisió per a la normalització de la nostra llengua i cultura. Una de les seves aspiracions, com la de molts catalans encara, era la d’assolir la llibertat del poble català, morí i no ho va poder veure. Cal destacar-ne la immensa quantitat d’obra que va realitzar, sobretot amb Onomasticon Cataloniae, recorrent totes les terres de parla catalana i recollint els trets de la parla de cada indret i els noms de perosona.Fruit de més de seixanta anys de dedicació (1931-94), conté més de 400.000 topònims vius recollits en enquestes orals realitzades en uns 2.000 municipis, als quals cal afegir desenes de milers de noms de lloc antics, topònims estrangers i antropònims obtinguts mitjançant el buidatge de documentació escrita de tot tipus

 

  Parlant de cartes, trobo molt interessant unes lectures dramatitzades de l’obra epistolar del filòleg que adjunto a la part de sota del post, jo no podré anar-hi però si podeu faríeu bé d’assistir-hi.

Va ser ampliament premiat, entre ells, rebé el premi Nacional de las Letras Españolas, que
va aceptar, però va adreçar una carta al ministre de cultura Jorge Semprún en la
manifestaba
"…No puc deixar de dir-li que la satisfacció que aquesta distinció
dóna ve acompanyada d’una profunda recansa.
L’única Nació, i la única
llengua les quals reto incondicional homenatge, son la nació i la llengua
catalanes
…"

 

 
La Fundació Pere Coromines, amb la col·laboració de la Societat General d’Autors i la Fundació Autor organitza, durant el mes de març, un cicle de lectures dramatitzades de l’obra epistolar de Joan Coromines (a la sala d’actes de l’SGAE de Barcelona, a les 20h). El dia 7, ‘Joan Coromines & Josep Pla’; el dia 9, ‘Joan Coromines & Joan Fuster’; el dia 16, ‘Joan Coromines amb els exhibiats catalans d’Amèrica’; el dia 21, Joan Coromines & Carles Riba’. La direcció del projecte és d’Albert Coromines, nebot del filòleg, i la direcció artística de Joana Cluselles.
Per la seva banda, l’Institut d’Estudis Catalans, del qual formava part Coromines, té previst celebrar aquest centenari durant els mesos d’abril i maig, amb un cicle de conferències en què intervindran Antoni M. Badia i Margarit, Eva Buchi, Max Cahner, Aitor Carrera, Germà Colón, Carles Duarte, Joan Ferrer, Josep Ferrer, Aina Moll, José Antonio Pascual, Joan Pujadas i Xavier Terrado.
[@more@]

4 Comments

Llibres.

Aquesta tarda he estat a les Drassanes de Barcelona passejant entre llibres per la Setmana del llibre en català, ja us en vaig parlar no fa molt. Més que res cercava llibres de butxaca o de tamany reduit (i que m’agradéssin evidentment), per tal de poder-me’ls endur cap a Dubin, ja que per qüestió d’espai i sobretot de pes, no em puc emportar gaires totxos.

Per això he acabat decidint-me per comprar Tots els contes  de la Mercè Rodoreda (ja n’he llegit una bona part però serà un plaer tornar a froïr amb la seva lectura), també, Les històries naturals d’en Joan Perucho, Solitud  de Víctor Català, feia temps que el volia llegir, entre el recordatori d’en Pere de Saragatona  i l’any del centenari que va ser escrita, estava obligat a llegir-lo. També El món de Sofia, de Jostein Gaarder, que ja havia dit varies vegades a en Frik que el llegiria i un altre de l’Albert Camus també en format reduit. Aquests d’avui, més uns quants que ja tenia apunt per endur-me, seran l’arsenal que carregaré a l’equipatje, ja us en comentaré la resta.

Després he estat llegint el diari, l’AVUI evidentment, en una de les pàgines culturals es feia esment de la propera otorgació dels Premis Internacionals Terenci Moix  el dia de Sant Jordi. Un dels apartats és per al llibre de l’any i els nominats són els següents: "l’edició castellana de Pa negre, d’Emili Teixidor; Orígenes, d’Amin Maalauf; Buenas tardes a las cosas de aquí abajo, d’António Lobo Antunes; El hijo del acordeonista, de Bernardo Atxaga; i La noche del oráculo, de Paul Auster" (sic). Els guardonats rebran un premi amb més valor sentimental que material: un euro i una ploma estilogràfica Montegrappa. És ben curiós el premi, diuen que així s’asseguren la independència, és a dir, que no es dongui gat per llebra, cosa que fa dubtar bastant de la resta de premis literaris que tinguin certa dotació econòmica. Un darrer apunt, no trobo gaire encertat que posin els títols dels llibres en espanyol, tot i que el premi valori les obres en aquesta llengua. Ja que tots han estat traduits al català per diferentes editorials, a excepció crec, del llibre de Lobo Antunes, per tant hagués estat molt millor posar: Orígens, El fill de l’acordionista i La nit de l’oracle.  


[@more@]

3 Comments

Esperança de vida.

Casualment he trobat aquest gràfic on podem copsar l’evolució de l’esperança de vida en alguns dels països de l’Àfrica. Tot i que en tenia cert coneixement, m’ha deixat estorat. Hi ha amplíssimes parts de poblacions afectades pel virus del VIH (més del 70% d’infectats de Sida al món viuen al subsàhara), la malària segueix fent estralls, índexs altíssims de mortalitat infantil, la fam i la malnutrició conviuen diàriament en la gran majoria de la població d’aquests països.

Aquesta tragèdia africana fa massa temps que dura, gran part de la responsabilitat la tenim els països del primer món. Primer va ser amb el tràfic d’esclaus i la colonització. Però l’espoli de l’home blanc als pobles africans ha continuat després de la pretesa descolonització, ja que les potències han utilitzat mecanismes neocolonials i imperialistes com el comerç injust, el deute extern, la imposició de dictadures afins als seus interessos o el foment de guerres per tal de continuar traient matèries primeres barates d’Àfrica.

Queda molt per fer i cal seguir conscienciant la nostra societat de la importància de conèixer i ajudar l’Àfrica subsahariana. Començem pensant-hi. Espero que aquest gràfic i les meves línies anteriors facin reflexionar a més d’un i a més d’una.

[@more@]w.

2 Comments

Patirem?

Jo que sóc patidor de mena, ja m’està pujant la mosca al nas amb el Barça, per mi darrerament està tirant la lliga, cal que reaccioni aviat. Un empat miserable l’altre dia contra el darrer equip de la lliga: El Numància. Ahir un altre empat contra un espanyol que feia més pena que glòria. Contra el Chelsea va costar penes i treballs remuntar i la cosa no està pas gens clara per a la tornada.

Que no badin perquè encara ens endurem un ensurt, amb aquests darrers partits estan donant ales a un Madrid i això no ens convé pas.

Sembla que per ser culer s’ha de tenir el cor a base de bombes, patir, patir, patir. Com al partit de bàsquet d’avui contra el Madrid, per sort l’hem guanyat, tot i que en Laporta s’estigui carregant la secció.

[@more@]

3 Comments

Al pot petit hi ha la bona confitura.

Pel que es veu el febrer, de cap o de cua l’ha de fer, tot i que també  la neu al febrer fuig com un gos llebrer; o bé, neu de febrer, aigua en un paner. Però ara ja estem al Març i el sol de març porta refredats  Espero que aquests també siguin certs, tot i que em temo el contrari (vist l’augment de preus en la fruita i verdura pels estralls que ha fet): Any gelat, any de blat.

Malauradament ben poca gent coneix aquest: De ponent, ni vent, ni gent, ni casament. Ara, el que té plenament raó és aquest: Temps, vent, dones i fortuna, muden com la lluna.

Ja no se senten a dir gaire els refranys i dites catalanes, en aquest cas n’he posat unes quantes del temps, en aquest altre enllaç hi trobareu un ampli recull de refranys  que caldria conservar, no n’oblidem la saviesa popular que duen acumulada.

Pobre del que es passi de la ratlla i bon vent i barca nova.(No us ho agafeu al peu de la lletra)

[@more@]

4 Comments

3%

Vist l’espectacle lamentable que estan donant en Maragall i en Mas, deixant la reputació de Catalunya per terra i sobretot el futur de l’Estatut que gràcies a aquest

"[…]Ara, també he sentit formular un punt de vista diferent, o sigui que la democràcia és impossible en els llocs en què l’individualisme és tan visible com en el nostre país. Que ho és, és certíssim. No hi ha manera de posar-se d’acord amb ningú i sobretot amb el nostre veí. No estem mai d’acord en res. Els nostres punts de vista sempre són diferents. Ens passem la vida discutint, o sigui perdent el temps. Si un diu blanc, l’altre diu negre. Totes aquestes discussions s’acaben per fatiga i, per tant, per oblit. […]"

[@more@]

Leave a comment