Mosaic de Paraules al Vent (Bloc des d'Irlanda).

Vist el mercat que s’ha creat en un dels posts que vaig escriure fa bastant temps (No us ho perdeu, ni el Mercat de Calaf!), he decidit tornar a parlar de braçalets o polseres. Quan vaig parlar de la del Lance Amstrong,no creia pas que aixecaria tanta polseguera i rebombori. En aquell moment cercava la famosa polsera Live Strong, finalment, al cap de tres mesos i després de fer la comanda per internet em va arrivar un pack de 10 a casa, estava content perquè tots els diners anaven per una fundació contra el càncer. (encara m’en queden algunes, tres d’elles les tinc a Dublin per a regalar). Despres van sortir les que anaven contra el racisme, és prou graciós veure gent 100% racista lluint orgullosa aquestes polseres blanc-i-negre. Posteriorment n’han anat sortint d’altres, sobretot al mercat anglòfon, però també a d’altres llocs com la de Madrid 2012 o fins i tot el PP!

Aquí he vist gent que en duu de tots els colors, alguns canells que en porten més de 10, fins i tot un mercat negre amb imitacions (!)

More yellow: Support Our Troops (also in camouflage green)

Blue: Anti-bullying, anti-Bush vote, tsunami relief, prostate cancer

Pink: Breast cancer

Red: Heart-disease, vote Bush, anti-tobacco, HIV

Purple: Cystic fibrosis, lupus (also orange), domestic violence

White: Jesus Loves Me, right to life

Orange: Asperger’s, self-harm

Grey: Diabetes, brain cancer

Black & white: Racism in football

Green: Ecology, leukaemia, organ donor

Gold: Childhood cancer

Black: Mourning, melanoma

 

Bé, acabo l’escrit dient que ben aviat tindrem sorpresa i podrem (o podreu des dels Països Catalans, a veure si m’en feu arrivar alguna) lluïr la Polsera per la Independència dels Països Catalans.

 (No és aquesta, només és una prova!! + INFO www.racocatala.com )

Jo com que tardaré una mica a que algú em porti una d’aquetses polseres a Dublin, avui en entrar a una llibreria d’Oxfam (tenen llibres de 2a mà i els beneficis els destinen als pobres), he vist que venien un braçalet per mirar d’erradicar la pobresa arreu del món. La campanya es diu www.makepovertyhistory.org/ i entre d’altres l’han recolzat en Bono d’U2 i demés personatges coneguts. La porten a terme un munt d’ONG’s, aquí podeu llegir els objectius i el perquè el 2005.

 

In 9 words… TRADE JUSTICE. DROP THE DEBT. MORE AND BETTER AID.

The gap between the worlds’s rich and poor has never been wider. Malnutrition, AIDS, conflict and illiteracy are a daily reality for millions.

[@more@]

Tweet

Avui escriure rapid, per tant sense accents i força malament (no tinc gaire temps per introduir codics i romanços! ). Be, vinc d’una entrevista de treball. Al anar hi he anat amb taxi, ja que no podia arrivar tard amb bus i al tornar ho he fet amb aquest darrer mitja de transport. No se pas si m’agafaran, ja que pel que tinc entes hi ha anat bastanta mes gent abans que jo. Tot i que els ultims seran els primers que diuen,… Vaig enviar-los el C.V per correu electronic mitjançant aquest web: www.irishjobs.ie i aquest mati em trucaven per l’entrevista.

Encara ha estat prou be. No dire el nom de l’empresa per si la dona que m’he la fet se li acudeix llegir aquest escrit. En cas que ho llegeixi, salutacions! Volia explicar quelcom mes i no pas aborrir als lectors amb aquestes linies quasi sense contingut. El que passa es que tinc força pressa, dema es l’aniversari d’un company de pis (si, si, dels franxutes) i toca anar a cuinar el sopar i preparar-ho tot per la festa (mentrestant m’estic escaquejant). 

Fins la proxima, dema us dic quelcom mes (interessant espero). Apa siau.  

[@more@]

Tweet

Dissabte passat un búlgar em va fer adonar d’un fet curiós. Crec que sóc de les poques persones per aquests territoris, que quan li pregunten d’on és no respòn el nom d’un Estat, sinó d’una ciutat que ni tant sols és la seva!

Quan em pregunten d’on sóc, estant en un país estranger -vaja l’estranger sóc jo- en conèixer gent nova, passa cada dos per tres, et pregunten d’on ets. Acostumo a respondre de Barcelona, Catalonia , abans ho feia al revés, Catalonia, Barcelona. Però com que hi havia certa gent que encara no coneixia on era Catalonia, ara primer hi poso el Barcelona (no en sóc pas jo d’aquesta bella ciutat) i després hi afegeixo el Catalonia. Si em diuen: Ooohhh! Spanish! Jo molt amablement els explico que no en sóc pas d’espanyol. Sóc català. Afortunadament ja hi ha moolta gent que coneix la nostra situació , sinó el següent cop que ens trobem ja procuren dir.: Oooohh! The catalan guy! Si més no és una bona manera de començar una conversa.

El pobre búlgar, no va acabar de compendre-ho gaire. Porta quatre anys per Irlanda i en prou feines se l’entén un mot. Em va dir jo a partir d’ara diré que sóc de scurkalicv (?).

[@more@]

Tweet

Probablement són els darrers raigs de sol del dia, tot just toquen les dues del migdia però els núvols que s’acosten, negres com el carbó, de mica en mica ho tapaen tot. Fins i tot alguna parada del mercat, ja fa estona havia estat coberta per part de les seves mestresses que segueixen venen els seus productes, ara potser amb mes pressa degut al mal temps que s’apropa.  [@more@]

Tweet

La gent cridava i feia rebombori, eren dies de gresca, en canvi ell restava perplex, immòbil, davant d’aquella imatge. Ni que només fos per a recordar, ja en tenia prou. Potser fins i tot des de la llunyania, sentia l’enyorança. De petit havia sentit una llegenda que l’havia fascinat, eren dosEn una mà la fotografia, en  
Sí, sí, alegrament podia dir que parlava amb el seu amic cangur. No calia dir-ho a ningú més, la seva amistat
[@more@]

Tweet

Havia fet un troç del camí, mirà a l’horitzó, només veia el blau intens del mar. Abaixà la mirada, dues imatges l’havien anat seguint.Eren les seves petjades a la sorra, els seus ulls havien descobert

[@more@]

Tweet

Havien passat quasi tres anys, com era de costum en ella, tres anys de felicitat. Amb petits alts i baixos que sempre els afrontava amb un somriure. La dona del somriure, l’anomenaven al barri, realment el sobrenom se l’havia guanyat a pols. No tenia mai un no per a ningú, caminava somrient d’orella a orella, havia après a transformar les penes en alegries en un tres i no res. 

El cel seguia enfosquit, pels núvols i per l’aire dens que costava de respirar. Tot i això va decidir sortir a fer un tomb, l’ambient a dins de casa encara era més irrespirable i no era molt convenient seguir-hi. A poc a poc va acabar de vestir-se, només li mancava per decidir el calçat: les sabates fosques o les clares?. Era diumenge i calia modar, per això sabia decidit per les negres, a més a més feien conjunt amb la resta del vestit. Va avisar en Ramon dient-li que sortia a passejar, però ell no va respondre, l’enrabiada seguia, no volia dir ni un mot més.

Va decidir passar per la ruta llarga, faria més volta però tindria temps suficient per a pensar.  seguia baixant el carrer principal, acompanyat a banda i banda per una multitud que l’ajudava a avançar. Arrivaria al destí, parlaria amb la senyora Carme, sempre tan atavalada ella, i li donaria records pels seus nets, tot desitjant-li al menut que es recuperi tant aviat com sigui possible. 

A poc a poc seguia baixant el carrer principal, acompanyat a banda i banda per una multitud que l’ajudava a avançar. Arrivaria al destí, parlaria amb la senyora Carme, sempre tan atavalada ella, i li donaria records pels seus nets, tot desitjant-li al menut que es recuperi tant aviat com sigui possible. 

[@more@]

Tweet

Fa dies que no explico gran cosa de mi, farem una mica de safareig. En primer lloc dir que des de fa uns 4 dies he canviat de pis, ja no visc amb la italiana, el londinenc i els dos irlandesos (un d’ells de tot just 5 mesos), ara visc amb dos gavatxos, altrament anomenats franxutes. Com que no tinc ni idea de frances, no hi ha altre remei que xerrar en angles. Ara que no ho llegeix ningu, mes aviat li tinc mania a aquest idioma o potser era als franxutes en general? Deixem-ho amb l’idioma. Aquests dos son bona gent, a mes a mes vivim a tot just 2 minuts caminant del carrer principal: O’connell Street, i a 5 minuts caminant del punt mes transitat de la ciutat.

Fa una estoneta he anat a veure el Barça en un pub, aixo si, EN CATALA! (tot i que no era en Puyal, segur que molts de vosaltres l’heu hagut de veure en espanyol). De moment he vist tots els partits del Barça des que estic per aqui, aixo si, sempre he arrivat un xic tard. Avui, perque deia que el Barça jugava a les 17:00 i jo refiava d’aixo, pero resulta que aqui tenim una hora menys. Al final he arrivat al lloc, 20 minuts tard. Diumenge que ve, sere puntual per veure guanyar el Barça al camp del Mierdid.

D’ara endavant a cercar feina, ja vaig començar abans d’ahir repartint curriculums i sera questio d’anar seguint. Espero ben aviat comunicar que ja tinc feina.Seguire informant, a reveure. 

[@more@]

Tweet