Sóc independentista i ben orgullós que n’estic. Com més va, més me’n torno; com més viatjo més en sóc, més enveja tinc dels altres pobles: els demés, la gran majoria no han d’anar pel món amb un passaport que no és pas el seu. A l’estat espanyol és més senzill canviar-se de sexe al DNI que no pas de nacionalitat.

Em considero català i prou, puntualitzo, sóc català i prou. De fet ho sóc i com la resta de ciutadans del món actuo segons el que sóc. Els lituans quan uns 15 anys enrere, pertanyien a Russia, eren russos o lituans? Evidentment eren lituans però estaven a Russia. No pas van passar de ser russos a lituans d’un dia per l’altre. Com nosaltres que som catalans i prou; malgrat encara estem a França i Espanya.

Alguns nacionalistes espanyols em diran radical, jo em considero radicalment normal. Nacionalista, sobiranista, separatista, independentista; diga-li com vulguis, però això sí:

Estic absolutament desitjant deixar de ser-ho. Com? Ben senzill, amb la independència. Ara bé, el dia que l’aconseguim; en qüestió de menys de deu anys, llavors guardaré la senyera al calaix dels records per a només treure-la el dia que l’ensenyi als néts. De nacionalista, un pic tinguem Estat propi i no pas un Estat en contra, llavors mai més; no pas com els nostres veïns espanyols i francesos.

Sabeu que és el que em fa més ràbia respecte al nostre país? No és pas la colla de gentussa espanyolista que tenim, carregada d’odi contra la terra on viuen i la seva gent. Aquests rai. És la quantitat d’autoodi de la gran majoria de catalans. Dic catalans i no em refereixo a la quantitat de colons espanyols que viuen en les nostres terres actuant com el que són; colons al servei de la metròpoli. Em treu absolutament de polleguera el passotisme de gran part de la gent, el fet que vegin que són esclaus i en canvi siguin incapaços de moure un sol dit: la primera marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo. Per mi, el que veu quelcom que no l’hi agrada i no fa res en contra, n’és còmplice. Veure com et roben durant anys i anys (espoli fiscal brutal), t’insulten constantment a tu i a la teva gent, i sí poguessin t’haguessin fet desaparèixer fa molt de temps i en canvi resten inalterables a tot això. És com la dona que rep pallisses constantment del seu marit, pallisses físiques i psíquiques, tot i això, la dona abaixa el cap, acluca els ulls, de tant en tant deixa anar alguna llàgrima d’amagat però segueix al costat del bastard. Aquesta dona, no sap que al segle XXI i des de fa ja bastants anys, existeix la separació. El divorci. Si us plau, digueu-li!, abans no me la mati!!

[@more@]

Tweet