El te és la beguda més popular al món, això sí, després de l’aigua. Personalment sóc més de cafè, però de mica en mica m’estic aficionant més a aquesta beguda. El primer cop que la vaig tastar va ser fa vora uns quatre anys, precisament aquí a Irlanda. Aquest país és el que en beu més que cap altre al món, amb 2,5 kg per persona a l’any. Jo el vaig provar en la meva primera estada a Irlanda, a casa de la Louise i en Gary. Sí sóc sincer, no em va agradar pas, em vaig beure la tassa que em van oferir més per cortesia que no pas pel seu excel·lent gust. Aquella olor estranya, aquella amargor rara, aquella novetat. He de dir també que no és perquè fos la primera tassa, sinó que les següents que em van anar oferint altres dies, tampoc em van fer gaire el pes.
Després d’aquell estiu, en marxar d’Irlanda, vaig estar bastant de temps sense tornar-ne a beure. La següent vegada també va ser a l’estranger. De fet, si no m’erro, quasi sempre que bec te o faig fora de les fronteres catalanes. Aquesta altra vegada va ser en un lloc especial. Als carrers de la fantàstica Istanbul, aviat farà dos anys. Va ser en una de les parades del Basar de del espècies. Els que hi hagueu estat sabreu com funciona el ritual de compres i vendes als països àrabs: Tu vols comprar, el venedor vol vendre, l’enllaç és el te, no importa el temps ni les presses. Crec que em vaig començar a enamorar del te a partir d’aquell viatge, des dels tes de Turquia que no n’he provat enlloc d’iguals. Tes de tots els gustos, aromes i colors, tot un plaer pel paladar, l’olfacte i la vista.
Ara que torno a estar a Irlanda, bec tant te com cafè, segurament més te. Reflexionant-hi, he arribat al perquè. Per la mala qualitat del cafè que hi ha en aquesta illa.
Per acabar, un parell d’anècdotes sobre el te que llegia aquest matí al diari. Segons la mitologia la primera tassa de te la va beure Shennong, llegendari emperador de la Xina, també anomenat “pare” de la medicina xinesa. Pel que diu la llegenda, havia fet bullir aigua per tal d’eliminar-ne les imperfeccions, casualment l’hi van caure unes fulles d’un arbust que tenia a prop. Va provar la poció, l’hi va agradar el gust i en descobrí les qualitats. Viatjant per tot el país va anar portant la nova beguda per totes les províncies, on va esdevenir un gran hit entre els locals.
Sabeu com es van inventar les bossetes pel te? Un importador de Nova York, Thomas Sullivan, el 1908 va enviar als seus clients te embolcallat en bosses per facilitar el transport. Els clients, per error, no van treure el te de les paperines i van sucar-les a l’aigua igualment.
Sé que als Països Catalans som molt cafeters, però de debò que el te val la pena, feu-me cas. Per no parlar de les qualitats bones per la salut que els metges l’hi atribueixen. Fet i fet, potser m’hauria de pensar i substituir les Guinness que bec per te…
[@more@]
