Fent pais.

Com be sabeu, tot el qui em coneix per aquestes terres irlandeses i en altres viatges que he fet, de les primeres coses que sap es que els catalans no som espanyols, sino catalans. Una de les coses bones de viatjar es que coneixes a gent d’arreu, practicament de tot el mon. M’agrada explicar d’on soc, sobretot perque el lloc d’on soc existeix ja que els que som d’alli volem que existeixi.

Amb gent que hi he seguit mes l’amistat quasi sempre s’en han endut algun petit detall. Darrerament estelades, la senyera de lluita per la llibertat de la nostra terra. Abans de Nadal per exemple, vaig fer un viatge a Alemanya i a Polonia. A Polonia anava a visitar un bon amic que havia conegut al tren viatjant des de Budapest a Praga. En Jurek, Jordi, l’hi vaig dur una estelada per l’acollida que m’havia fet amb tota la seva colla, molt bona gent per cert. Ahir rebia un correu electronic explicant-me que cada cop que va al pub a veure els partits del Barça porta la senyera amb orgull.

Per altra banda tambe, els meus actuals companys de pis son dos irlandesos i un quebeques. Els pobres van ben atavalats amb la Catalonia. Ahir per exemple sentia com el de Quebec parlava amb casa seva per telefon al Canada, tot i que el meu frances es prou pessim, sentia com els explicava que es la Catalogne i que som els catalans. Podeu tenir ben clar que per alla on passo ens coneixen prou, sovint i malauradament ho tenen mes clar que bastants catalans i tot.

[@more@]

7 Comments

Fi de trajecte.

Els vidres entelats i pluja a l’altre cantó del vidre. De mica en mica la cua que esperava es va esvaint tot pujant a l’autobús. Son les set del matí, primera parada de la ruta del 40D a Parnell Street i ja no hi cap ningú més. L’autobús ja no pararà sinó és que algú hagi de baixar. A cada nova parada cares de descontents i gemecs, es cert el bus no s’atura, molta gent va dempeus. A l’interior, un joc de mirades adormides de cantó a cantó, espieig acompassat al ritme del trànsit del carrer. Somriures, lleganyes, esperances i pors, conviuen avançant a poc a poc en un espai ben reduït.

Al pis de baix, un jove llegeix un diari gratuït mentre amb els auriculars posats escolta el disc Poetes d’en Lluïs Llach . Acaba el diari, desconnecta la música i observa, observa la postal de bon mati. A dintre aïllament, silenci, la son entorpeix els mots que encara han de néixer. A fora fredor i un degoteig constant que no defalleix. Tot és verd, verd de matina, tampoc res es mou, ni tant sols la pluja desperta l’ immortalitat nocturna de la natura.

[@more@]

El conductor escolta la radio, xiula taral·larejant una cançó d’en Sinatra, està content. Estem en una de les darreres parades, quasi tothom baixa de cop, pocs queden a bord. El conductor segueix somrient, feliç. Es el de més edat de tota la flota de conductors d’autobusos a Dublín. La setmana que ve es jubila, son molts anys conduïnt, alegries, tristeses, sigui com sigui: Fi de trajecte merescut.

3 Comments

Va de noms.

Dijous 16 de Març a Dublin fa una estona nevava. Dema a Irlanda es festa grossa, la diada nacional, el patro del pais, la maxima concentracio de borratxos per kilometre quadrat. Tot cal agrair-li a Sant Patrici o St Patrick. Si voleu saber alguns dels actes que es fan: www.stpatricksday.ie No cal explicar com acabara la cosa oi?

No parlare pas de borratxos sino de noms, ja que si el 17 es Sant Patrici, el 19 es Sant Josep (el meu). M’he adonat que depen d’on em conegui la gent o segons de que, m’anomena d’una manera diferent, el fotut es que la llista de noms ja s’esta incrementant massa:

[@more@]

Josep (la manera mes utilitzada), Josep Arnau (tot i que Arnau sigui el meu segon cognom, pero ja hi ha bastanta gent en persona que m’anomenen Josep Arnau com si fos un nom compost), Pep (no massa) Jose (?? algu hi deu haver, de fet al registre civil tot i mons pares dir que el fill es deia Josep, el molt potul em va anotar Jose. Tot i aixo no suporto que em diguin aixi.), Pepe (conec bastanta gent que em diuen Pepe, i no son pas espanyols, sino catalans, un s’hi acaba acostumant), Giuseppe (alguns amics italians) Joe o Joseph (per aqui dalt a Irlanda mes aviat la primera forma pero). Despres tambe hi ha les altres versions pero mes aviat per la incapacitat de pronunciar correctament el nom: Yusep, Yousep, Jusef, Yousef,…. (aquestes mes aviat son de tant en tant.)

He arribat a la conclusio que o tinc multipersonalitats o mes aviat m’haure de rebatejar quan pugui.

Com a curiositat dir que Josep surt al www.googlecat.com 4 milions seixanta mil vegades.

De Joseps, Joans i ases, n’hi ha per totes les cases.

(Imatge de Saint Patrick’s Cathedral, feta fa una setmaneta)

7 Comments

Aneu a pastar fang!

Perdoneu-me l’excedència d’improperis però jo per aquí no hi passo. Em Cago en (quasi) tots els polítics de fireta del Parlament de Catalunya. Titelles, poca-soltes, caganius, imbècils, poca-vergonyes, dropos, sou una colla de barruts acabats. I no m’aturo pas.

És que ja no queda decència en aquest nostre Parlament? És que no els queda vergonya colla de barruts acabats? És que es creuen que som tant curts d’enteniment i badocs com ells? Aquesta gentusa creu que la paciència ens arriba a tant? Heu vist mai cap país que els seus polítics tractin vilment als seus ciutadans com una colla de sapastres beneits? No n’esteu farts de que us prenguin com uns xixarel·los i babaus? Jo si!

Que us quedi politics ben clar: Els curts de gambals sou vosaltres! Ja n’estem farts de tanta presa de pèl. Aneu a pastar fang!

[@more@]

Cada cop en som més els que tenim clar el cami. Ni Estatuts ni més preses de pel, INDEPENDENCIA JA!!

P.S: Bordegassos, encara m’ahuré de posar a escriure un reguitzell de males paraules coi.

(Per qui no sàpiga de què va el cabrejament, és degut a la desaparició a Madrid del 64% del contingut d l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre.).

AMEN.

6 Comments

Impotencia

Seu al meu costat, amb la mirada trista, el cap cot i un llagrimeig constant galtes avall. Es diu Moha i es del Pakistan. No el conec. Parla per comunicacio instantania en un xat, ho fa amb la mare a milers de quilometres lluny. Les llagrimes segueixen baixant cara avall, no importa el que pensaran els demes, tant fa qui el vegi si el pare ja no hi es. Ahir va morir per malaltia tot just havent fet 48 anys. Feia temps que el pare estava malalt pero en Moha ni tant sols ho sabia, la mare no li va voler comunicar, massa patiment i massa poca cosa a fer des de tant lluny.

Ara es queda sola, be, haura de seguir fent cami amb sis fills mes. El mes gran es apunt de fer quinze anys i ja carrega les feines de la casa a l’esquena. S’estima la mare com si fos un tresor, la cuidara fins l’infinit, ha perdut el pare, ha perdut el puntal, pero la mare la mantindra tant com pugui. En Moha es el gran, te divuit anys i viu a Dublin. Fa quatre mesos va arribar-hi, escapolint-se de la miseria, cercant el paradis. Treballa en un supermercat de barri despatxant productes de primera necessitat. Ara mira la pantalla, no te esma ni per teclejar, nomes pot recolzar-se damunt l’escriptori, somicar i enretirar-se les llagrimes dels pomuls que lentament van quedant marcats. Abaixa la mirada i pensa. Records d’infantesa. Entremaliadures destorbant la feina del pare, jugant a cuit a amagar amb ell enmig del no res, i l’escola, un feix de fulls i el pare ensenyant-li l’escola de la vida.

[@more@]

Torna a escriure mitjançant el teclat, ara parla amb la germana gran, la Zahira de tot just dotze anys. Estan a milers de quilometres i nomes, nomes tenen un grapat de lletres amargues que els uneix davant seu. El missatge arriba, fa fredat la situacio. La escolta i la calma, i plora ja que ella no la veu. El veig i el degoteig constant no s’atura. Han estat cinc minuts, la comunicacio s’ha tallat, pero en Moha segueix inmobil, intimidat per un futur incert, impotent per no poder dir adeu ni tampoc un darrer t’estimo que mai no arribara. L’ordinador s’ha apagat, pero els records segueixen, segueix la sensacio de fel, el dolor fa mes mal quan la perdua ve unida al fet de no poder variar la situacio. Impotencia.

4 Comments

La bellesa d’escoltar la vellesa.

Us he parlat de varis dels meus plaers. Observar, ramblejar, perdre’m per llocs desconeguts, escoltar,… avui tornaré a parlar d’aquest darrer plaer meu, però centrant-me en la gent gran. El plaer d’escoltar la gent gran.

Per mi és tot un plaer poder escoltar la vellesa. Són un pou d’informació immens, malauradament massa arraconats, massa menyspreats. Em passaria hores fent petar la xerrada amb la gent gran, fins i tot m’atreveixo a dir que gaudeixo més –evidentment estic generalitzant- conversant amb una persona gran d’edat, que no pas moltes vegades amb gent de la meva pròpia edat. Els joves sempre parlem del mateix, no sortim dels mateixos tòpics. Bé, potser és perquè normalment em relaciono amb gent jove, sí ho fes sempre amb gent gran de ben segur pensaria que sempre parlen de les mateixes coses també.

Deixeu-me compartir la darrera experiència per aquí a Irlanda amb gent gran.

[@more@]Fa cosa d’un parell de dies, travessava el pont de Happeny Bridge, a l’altra banda em va semblar que una parella gran em deien alguna cosa. M’hi vaig apropar i els vaig comentar si necessitaven alguna cosa. M’havien confós per una altra persona. Llavors vam començar a parlar de mil coses. Irlanda, el passat, el present, el futur,… Eren una parella extraordinària, dos enamorats de vora vuitanta anys, passejant agafats del bracet, veient com la vida va i bé, però ells segueixen al peu del canó com si encara fossin a la primera volada. Jo havia de fer via cap a una altra banda, però em vaig entretenir acompanyant-los xerrant i xerrant. Hagués seguit hores i hores embadalit escoltant-los.

Són font de saviesa, la tenim davant els nostres morros i la desaprofitem riu avall. A banda que cada cop també, els humans escoltem menys. Doble pecat imperdonable.

7 Comments

Blocs…

Com si no en tingues prou amb un bloc, ara en tinc tres. El Mosaic de paraules al vent el tinc des del juliol del 2004, va cami dels dos anys. En retornar a Dublin fa cosa d’unes setmanes, vaig decidir obrir-ne un altre pero en aquest cas en angles. Aixi no perdia la practica en l’escriptura en angles. La veritat es que hi publico poc, un parell o tres de cops a la setmana i prou. El tercer es a dins del web www.catalansadublin.com .Des que en Sergi, el nostre webmestre (tot un crack), ens ha posat seccio de bitacoles al web, que tambe n’he obert un altre alla. Aixi doncs, no dono a l’abast.

Espero que no em passi allo que diuen els castellans, de quien mucho abarca, poco…

[@more@]

6 Comments

Travessa dels òscars.

Aquesta serà la primera vegada que abans de la cerimònia dels òscars he vist totes les pel·lícules nominades a millor pel·lícula i forces de les de les altres nominacions. Des del bloc en faré la meva minsa valoració:

Crec que aquest any és un any estrany, sense cap pel·lícula que destaqui per sobre de les altres, sense aquella estrella que d’antuvi s’ho ha d’endur tot. Pel que fa a la millor per mi s’emportarà l’ estatueta el film d’Ang Lee, Brokeback Mountain, pel.licula que tambe otorgaria l’oscar a la millor fotografia i evidentment el de millor director. Possiblement tambe l’oscar al millor guio adaptat.

Per a millor actor, estic dubtant i de debo. Si fos per mi li donaria a David Strathairn, pel film Good night, and good luck. No us perdeu el paperas que fa i l’excel.lent direccio d’en Cloney. Pero de ben segur l’hi donaran a Joaquin Phoenix per Walk the line, tant si l’hi donen a un com a l’altre sera prou merescut. A millor actriu, la veritat es que crec que se l’endura Reese Witherspoon, tambe actuant en Walk the line. Malgrat aixo, crec que Keira Knightley fa un paper molt bo a pride and prejudice, si se l’endugues no em faria pas res, pero no ho crec pas. Per a actriu de repartiment, escolleixo a Catherine Keener que surt a Capote (tot just l’he vist aquest mati). A actor de repartiment voldria que la guanyes Matt Dillon per Crash (no us la perdeu), tot i que m’agradaria que aquesta pel.licula guanyes mes d’un oscar i no pas nomes aquest secundari. Crash crec que tambe guanyara l’estatueta a la millor canço, en canvi la millor banda sonora sera per Brokeback mountain, pel so, Walk the line guanyara de carrer.

Pel que fa a vestuari, jo el donaria a Memoirs of a Geisha, tot i que potser acabi caient per Charlie and the chocolate factory. Si hagues de votar per la pel.licula a millor direccio artista, no dubtaria a fer-ho per Good night, and good luck, com tambe l’hi donaria el de millor guio original. Per a guio adaptat triaria, entre Brokeback Mountain (la que possiblement guanyara) i Capote. Al de millor muntatge el donaria a Cinderella man, al d’efectes visuals i el de sonors a King Kong (mes que res pel dineral invertit). Dels films d’animacio els he vist tots tres, crec que el guanyara Howl’s moving castle.

[@more@]

Dels nominats a millor film en llengua no anglesa, nomes he tingut l’oprtunitat de veure Joyex Noel, la qual a mi me la van presentar com a “Merry Christmas”. Si no l’heu vista, no dubteu en veure-la, em va encantar.Us en faig cinc centims. Ens trobem als voltants de Nadal de l’anya 1914, primera guerra mundial, i en trinxeres franceses, tres grups de soldats (alemanys, escocesos i francesos) lluiten entre si. La nit de Nadal hi ha una treva entre els tres. Comença merces a la musica, fins fent un partit de fubtol entre tots. Personalment em va encantar, tot i que si no m’erro estigui bastat en fets reals, es un xic exagerada la treva, pero val la pena veure-la.

Les altres de parla no anglesa les desconec bastant (al cine que vaig, quan posen pel.licules no Made in Hollywood, cal treure’s el barret). Tot i aixo, tinc ganes de veure Tsotsi, la pelicula que presenta Sud Africa.

Be, fins aqui la meva travessa dels oscars. Good night, and good luck.

4 Comments