Frankfurt.

by JosepArnau Posted on 20 febrer 2006

Folch deja su cargo por la falta de autonomía en la gestión del instituto y por las injerencias de la consejera de Cultura, Caterina Mieras.

nou director del programa artístic de la Cultura Catalana convidada d’honor en la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, a proposta de la consellera.

no haver estat triat com a director del Teatre Nacional de Catalunya

A finals del 2006 se l’hi acabava el contracte al Grec. director dels espectacles a la ciutat del Fòrum de les Cultures · Barcelona 2004 i director del festival Grec des de l’edició de l’any 2000,

El màxim responsable dels espectacles Tot reconeixent sentir-se "perplex",

http://www.avui.cat/avui/diari/04/mai/26/410126.htm

http://www.avui.cat/avui/diari/05/feb/05/440105.htm

http://media.barcelona2004.org/view_manager.html?root=1977,2641,2681

Què volia ser de petit?

Dues coses: primer volia ser torero i després volia ser golfista professional. És així!

Xavier Folch dimiteix com a director de l’Institut Ramon Llull i preveu tornar a Grup 62

BARCELONA, 20 Feb. (EUROPA PRESS) –

El director de l’Institut Ramon Llull (IRL), Xavier Folch, ha presentat aquesta tarda la dimissió durant la reunió del consell de direcció d’aquest organisme, segons ha informat la Conselleria de Cultura. L’editor té previst tornar a Grup 62.

La consellera de Cultura, Caterina Mieras, ha declinat fer declaracions sobre això durant l’acte de clausura de l’Any del Llibre i la Lectura perquè "avui és un dia per celebrar la fi d’aquest esdeveniment".

Folch va acceptar el càrrec el 19 de maig de 2004 i al llarg d’aquest any i mig el Llull ha coordinat la participació de la Cultura Catalana com a convidada d’honor de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara i ha organitzat mostres culturals a Santiago de Xile, Nàpols i, aquest mateix mes, a Nova York.

El fins ara director de l’IRL ja havia expressat el seu malestar per tensions amb la consellera de Cultura i el seu escàs marge d’autonomia, segons fonts pròximes a Folch.

Folch també s’ha havia plantejat deixar el càrrec per la manera que la Conselleria de Cultura està afrontant la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, en què la cultura catalana serà la convidada d’honor.

El director de l’Institut Ramon Llull creu que hi ha "molts deures" de cara a la Fira de Frankfurt que "ja haurien d’estar fets" i que "no s’han pres decisions que a aquestes altures ja haurien d’haver-se pres".

De fet, després de la firma l’octubre passat del conveni corresponent per a la participació de Catalunya a la Fira, no s’ha creat cap equip de treball específic per ultimar el programa d’activitats ni s’ha nomenat cap comissari de la presència catalana en el certamen.

L’Institut Ramon Llull és un organisme dependent de la Conselleria de Cultura, ja que encara no s’ha constituït el patronat del seu consorci rector -integrat per la Generalitat i l’Institut d’Estudis Catalans-, tal com es va acordar després de la seva marxa del Govern balear, fa gairebé dos anys.

Xavier Folch, Creu de Sant Jordi el 2003, va fundar l’editorial Empúries el 1983 i va dirigir el segell fins a integrar-se en Grup 62 l’any 1996. A partir de la fusió, l’editor va passar a ser director literari del grup.

SITJÀ DIRIGIRÀ EL PROGRAMA ARTÍSTIC DE FRANKFURT.

D’altra banda, durant la reunió el consell de direcció de l’IRL, a proposta de la consellera de Cultura, s’ha acordat nomenar l’actual director del Festival Grec de Barcelona, Borja Sitjà, director del programa artístic de la Cultura Catalana com a convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007.

La consellera ha informat del nomenament els membres de la comissió de seguiment de la participació catalana a la Fira de Frankfurt 2007, de la qual en formen part el Gremi d’Editors de Catalunya i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Després que el director de l’àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, el dramaturg i també exdirector del Grec Xavier Albertí, anunciés que abandonava el càrrec a finals de gener, es va apuntar la possibilitat que Sitjà assumís el lloc. Tot i això, ell mateix ha aclarit aquesta setmana que aquest càrrec seria incompatible amb la direcció del Grec.

Sitjà ha explicat avui a Europa Press que continuarà dirigint el Grec "almenys fins a finals d’agost", quan finalitza contracte amb el festival, i de moment desconeix "si continuaré o no" al capdavant del Grec perquè, "encara que en un principi les dues coses seran compatibles, més endavant caldrà veure-ho".

El director del festival barceloní s’ha mostrat molt il·lusionat per començar a treballar per a la Fira de Frankfurt, perquè "és una gran oportunitat per donar a conèixer el nostre país". "La cultura és el millor vehicle per presentar la personalitat d’un país", ha recalcat.

Tot i això, Sitjà encara desconeix els detalls "del que s’ha emparaulat" de cara a la Fira de Frankfurt i, encara que "ja hi ha coses pensades", ha confiat a "informar-se de tot en els pròxims dies".

Borja Sitjà (Barcelona, 1956) dirigeix el Festival Grec de Barcelona des de l’any 2000. Ha estat director del programa ‘Espectacles ciutat’ del Fòrum Universal dels Cultures Barcelona 2004, director artístic de l’Odéon-Théatre de l’Europe de París i assessor del director del Festival d’Avinyó. Des de l’any 2000 és Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres de la República Francesa.

http://blocs.mesvilaweb.com/upload/blog_images/VWIMGiNFgAW.jpg

<a href="http://img155.imageshack.us/my.php?image=hpim02065kh.jpg" target="_blank"><img src="http://img155.imageshack.us/img155/4324/hpim02065kh.th.jpg" border="0" /></a>

<a href="http://blocs.mesvilaweb.com/upload/blog_images/VWIMGiNFgAW.jpg" target="_blank"><img src="http://blocs.mesvilaweb.com/upload/blog_images/VWIMGiNFgAW.jpg" border="0" /></a>

Els deures estan per fer. http://www.europapress.es/europa2003/noticia.aspx?cod=20060220220020&tabID=1&ch=59

[@more@]

Leave a comment

N’hi ha que dissabte no van entendre res.

by JosepArnau Posted on 20 febrer 2006

Dissabte n’hi ha que no van entendre absolutament res:

Blanco creu que els manifestants a Barcelona votaran "sí" a l’Estatut (el sociata Blanco) Com collons vol que donem suport a aquesta merda d’Estatut? Ja no ens conformem amb engrunes, volem el pa sencer.

Des del PSOE interpreten que, en gran part, la manifestació va suposar una contestació a l’estratègia de confrontació del PP

Ja no saben com fer-ho per desvirtuar l’espectacular exit de la manifestacio. No creieu que si hagues estat contra els feixistes del PP s’hi haguessin afegit la resta de partits que han deixat a l’estacada el poble catala?

Mas diu que la manifestació de dissabte no qüestiona el seu pacte amb Zapatero No em crec que tingui la santa vergonya d’haver dit aixo!

La portaveu d’ICV afirma que “un procés de negociació significa pactar, i el que tenim és un bon Estatut. (Extret avui, del web dels eco sociatas).

Em pregunto si entenen el lema de la manifestacio, crec que era ben explicit "Som una nacio i tenim el dret a decidir". De que cony ens serveix tenir el filial dels socialistes al Parlament, si encara ni han entes que cal respectar el que va decicidr el 90% del Parlament catala.

Ja n’hi ha prou d’abaixada de pantalons, el poble ho va dir ben clar! Parlarem clarament a les urnes.

[@more@]

10 Comments

la revolució tranquil·la

by JosepArnau Posted on 20 febrer 2006

Avui us deixo amb aquesta imatge del bloc Barcelona 1714 i amb l’excel.lent text que ha publicat avui a www.vilaweb.cat en Vicent Partal (i perdoneu la coloraina):

18F: la revolució tranquil·la
La manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Aquella onada de gent encarnava la base social del sobiranisme i el cansament d’aquesta situació que esgota tant després de més de trenta anys: n’estem tips, d’una Espanya que, ni tan sols quan ensenya la millor cara, no és capaç de fer res per entendre’ns.
La manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Va fer caure molts mites. El primer i més important: el que assegurava que el debat sobre la identitat s’havia acabat i que el país oficial era més nacionalista que no pas el país real. Ben altrament, una revolució tranquil·la ha anat creixent aquests darrers vint anys, que es féu viva dissabte. Sabem que allò que cal és reafirmar qui som, unir-nos i decidir. Sense esperar que ens autoritzen a fer-ho o no. En aquest sentit, l’estatut, fins i tot el nou, és aigua passada i té gust de poca cosa.
Dissabte ningú no va respondre a la crispació espanyola amb més crispació ni va proposar cap discurs per reacció ni a la contra, negatiu. Aquest fet ha estat molt destacat perquè resultava molt evident, i per a explicar-lo cal dir que respon precisament a la injecció de moral i confiança que la mateixa manifestació va representar per a molts de nosaltres. Aquesta actitud, simplement dir allò que som i avisar de què volem fer, és la prova més clara de l’enorme confiança en el futur que es respirava a la Gran Via de Barcelona. Confiança que el futur serà allò que direm nosaltres, i que depèn de nosaltres.
Aquest és un país que ha aguantat molt, ha callat molt i ha acceptat moltes coses de mala gana. Aquest és un país moderat i discret. Però els anys no van passant i prou. La gernació que es va aplegar dissabte reunia gent de tot origen, edat i procedència ideològica. I passat polític. Amb un comú denominador: som una nació i tenim el dret de decidir. Més simple i més contundent alhora, impossible. Es tracta d’un missatge net, a anys llum de l’Espanya de les autonomies i del futur mesell que Zapatero pensava que podia dibuixar des del laboratori de la Moncloa. Segurament que l’estatut aprovat al Parlament de Catalunya, i del qual ja no resta ni l’esquema, era una de les darreres oportunitats que Espanya tenia, potser la darrera. Tot i no ser un bon text, crec que molts ens vam deixar convèncer pel fet que l’hagués aprovat el noranta per cent del Parlament, per la manera que l’havien presentat, per la dignitat mostrada en un primer moment pels nostres polítics. Però el somni no ha durat gens. Els nostres polítics no han estat a l’alçada i, en canvi, els espanyols, començant per un Alfonso Guerra exterminador, no han parat des d’aleshores de retallar-lo a cada article: divendres encara retiraven del text l’obligatorietat que els jutges sàpiguen català.
Els nostres polítics ho haurien d’haver fet millor. Ens ho devien. El PSC simplement ha desaparegut del mapa polític i s’ha limitat a acceptar tot allò que li ordenava el PSOE sense mostrar el més mínim indici de dignitat. I CiU, per mi d’una manera incomprensible, va matar en una sola reunió tot allò que havia estat capaç de crear durant mesos de feina al Parlament de Catalunya. El preu, l’hauran de pagar ara. La crispació i el desconcert que ahir demostraven els seus representants indica ben clarament com els ha colpit la manifestació.
Segurament, i especialment, perquè aquesta manifestació fou organitzada sense el suport de pràcticament ningú. I això la fa encara més impressionant. Mònica Sabata me’n va parlar per primera vegada al CIEMEN el dia 20 de desembre, un dimarts, quan l’escenari polític no tenia res a veure amb el d’avui, però quan molta gent ja temíem que ens volien esquilar. Finalment, Esquerra Republicana s’hi ha sumat, i també Esquerra Unida i Alternativa, i és una evidència que ha aportat un múscul organitzador impagable. Però, dit això, Esquerra sap que la manifestació ha anat molt més enllà d’allò que ells sols haurien estat capaços de crear. Cal reconèixer que han entès que el protagonisme havia de ser de la societat civil i ho han respectat. En aquest sentit, les acusacions de manipulació o aprofitament que alguns han formulat després són, simplement, ridícules. Estic segur que avui hi ha molts polítics dels altres partits que haurien volgut venir a la manifestació (després de veure-la) i que provaran de desviar-ne el sentit, per exemple convertint-la en una manifestació contra el PP. Però, per més que ho intenten, saben que no és això que va passar. I més val que ho tinguen en compte. I hi ha un detall que cal no oblidar: a la manifestació de dissabte no hi van anar molts dels independentistes tradicionals, que s’hi van pronunciar a la contra per massa moderada. Capítol a banda mereixen els mitjans. Reconec que diumenge varen saber valorar l’abast de la manifestació. Però els dies abans l’havien menystinguda. Quan dimecres una representació dels qui ens havien encomanat que anàrem en primera fila vàrem presentar la manifestació a la plaça de Catalunya,TV3 no es va dignar a enviar-hi ni una càmera. Per exemple. I el to de menyspreu de les informacions d’El Periódico, per posar-ne un altre exemple, va arribar a extrems insultants. Però, de sobte, amb tothom contra, la revolució tranquil·la del sobiranisme ha esclatat i ha ensorrat els mites. Barcelona no ha de deixar de ser catalana per ser cosmopolita, per exemple. Els partits no són més agosarats que la gent, per exemple. El país no confia en Zapatero, per exemple. O que això de la nació sols és un debat nominalista, per exemple. Dit tot això, hem de saber que tenim molts interrogants al davant i que canalitzar tot això que va passar dissabte no serà senzill. Hi ha problemes estructurals molt seriosos. No sabem qui pot capitalitzar políticament l’entusiasme de dissabte, ni com. En alguns moments fins i tot flotava en l’ambient una impugnació generalitzada de la classe política que crec que no ens podem permetre. Els mitjans de comunicació, a l’engròs, són dominats per gent molt refractària a allò que es va veure dissabte, si no és que hi està crònicament contra. L’atzucac polític en què es troba l’estatut propicia una confusió enorme i deixa poc espai a les rectificacions que avui farien amb molt de gust alguns partits polítics, si pogueren. I no es poden fer manifestacions així cada dissabte.
Respondre a aquestes preguntes i a tantes més és feina de tots plegats. Per això, la meua única certesa és que cadascú ha de saber quin paper pot fer, i fer-lo. No pas en nom d’una política de curt abast, sinó en nom de la idea. L’any vinent farà tres-cents anys de l’ocupació del Regne de València, origen de la nostra situació actual. Dissabte va ser evident que amb tres-cents anys no n’hi ha hagut prou per a domesticar-nos i que més aviat sembla que ja són massa per a retenir-nos. Que l’entusiasme de dissabte cresca, que la revolució tranquil·la triomfe, és responsabilitat de tots nosaltres. Sense por. Ara ja sabem que som molts més que no volen i diuen.

[@more@]

5 Comments

Orgullós de ser català.

by JosepArnau Posted on 18 febrer 2006

Avui es un dels dies que un se sent orgullós de ser català. Em sento orgullós de ser del pais que sóc, de la meva gent. Moltissimes gracies a tots i totes els catalans. S’ha demostrat clarissimament que la societat catalana va per un canto i els politics (quasi tots) fan tot el contrari. Que els que mantenim viva la flama de Catalunya i els Paisos Catalans som la societat civil.

No importa si han sortit al carrer 1 milio de persones, 800.000, cinc-centes mil o les que siguin. El que de debo importa es que el poble catala ha respost (l’independentisme colapsa la ciutat de Barcelona), ha dit prou, ha demostrat que encara seguim vius, que encara ens queda certa dignitat

Malgrat els boicots dels feixistes, sociatas i convergents, Catalunya te ben clar el que som.
SOM UNA NACIO i ANEM A PER LA INDEPENDENCIA!!

Visca Catalunya Lliure!!!

Enhorabona catalans, seguim fent cami cap a la llibertat.

[@more@]

4 Comments

A Francesc Ferrer i Gironès.

by JosepArnau Posted on 17 febrer 2006

Avui ha mort un gran gironi, una gran persona i sobretot, un grandisim patriota catala . Lluitador incansable de les llibertats, lluitador incansable per la nostra llibertat i un dels principals defensors de la llengua catalana. Els territoris de parla catalana estan de dol.

El millor homenatge: Recollir la flama per la llibertat, que tant de temps, i tan be ha mantingut encesa. Tant de bo sabem seguir el teu exemple! Mai et podrem agrair el que has fet per la nostra terra. bon viatge company.

Francesc Ferrer i Gironès, descansa en pau. El meu condol als familiars.

Seguirem lluitant per la llibertat dels Paisos Catalans i per la llengua de la nostra terra, la llengua catalana.

Un lector que procurara mantenir la flama de la llengua i la llibertat.

Malgrat el feixisme que encara segueix ben viu a Espanya (i malauradament tambe a casa nostra):

VISCA CATALUNYA LLIURE!

Et trobarem a faltar, tant a tu com a tants d’altres patriotes, el dia de la independencia.

(El seu darrer article publicat al diari El Punt:)

EL "PACTE SECRET" ENTRE CIU I EL PSOE SOBRE L’ESTATUT D’AUTONOMIA ÉS D’UNA SINGULARITAT MUNDIAL. MAI NINGU NO HAVIA PACTAT ASSOLIR AVENÇOS, A CANVI, DE QUE DESPRES DE TRES MESOS PRESUMEIXI D’HAVER-LOS RENUNCIAT. (EL PUNT 12-II-2006)
12/02/2006
Ferrer com a català espera conèixer l’aportació nacional catalana a la politicologia universal. Tanmateix, dubta de si la propietat intel.lectual es de Mas, o si hem de pagar royalties a la seduccció politica de Zapatero.

Les dues cares de Janus
Per Francesc Ferrer i Gironès

La hipocresia i la doble moral han estat des de temps immemorials companys de la política. Ja els romans ho evidenciaven en la figura del Janus –el déu que va acabar donant nom al més de gener- representant-lo amb dues cares, que segons alguns miraven al futur i al passat, o endavant i endarrera i altres diuen que cap endins i cap enfora, però que en tot cas miraven cap a llocs diferents, malgrat formar part de la mateixa persona, i se’l coneixia com a bifront. Aquest capteniment polític de mantenir dues línies d’actuació simultànies i sovint contradictòries ha estat constants en la literatura política, i així ens ho ensenyen els llibres de Tàcit a Mazarino, passant per Maquiavel.

El moment polític actual és un dels moments claus de la història recent del nostre poble i és en aquests moments quan es pot veure qui estima el país i qui es capaç de tenir dues cares. Mentre els nacionalistes espanyols apreten amb totes les seves forces per assolir el seu objectiu d’anorrear Catalunya, pressionant amb els jutges, els militars, els capellans jerarques, els organismes administratius, la calúmnia organitzada i tendenciosa, les declaracions fraudulentes i qualsevol altre mitjà al seu abast. Què fem els catalans?
Els catalans –si més no alguns catalans- malbaratem la força d’un acord del Parlament gairebé unànime pactant d’un en un a Madrid. Alguns catalans han demostrat els darrers dies com poden pensar i executar estratègies per arribar al poder, deixant de banda, no només els interessos nacionals del país sinó els acords del Parlament que ells mateixos van votar. Hi ha catalans que han estat capaços de figurar en due

[@more@]

2 Comments

Encara seguim vius?

by JosepArnau Posted on 16 febrer 2006
Aquest dissabte dia 18 cal sortir al carrer; cal dir als nostres polítics que n’estem fins als nassos de què ens prenguin el pèl; cal sortir al carrer per dir ben clar i ben alt que n’estem farts de ser insultats pel sol fet de ser catalans; cal sortir al carrer per tornar a demostrar que encara som un poble amb dignitat i malgrat que hi hagi certs polítics que se’ns pixen a la cara però en canvi ens diuen que plou, nosaltres diem PROU!

Aquest dissabte 18, demostrarem, tot i els intents d’aniquilació constant que pateix el nostre poble, que encara seguim ben vius.

Som una nació i tenim el dret de decidir.


www.tenimeldretdedecidir.org

Pitjor que l’opressió és el renunciament. L’espectacle d’un poble ajupit és molt més trist que el d’un poble oprimit. Quan s’ha renunciat, l’opressió cessa, perquè no hi ha res a oprimir. Viure oprimit, és una dolorosa manera de viure. Renunciar, emmotllar-se, és una vergonyosa manera de morir.
Antoni Rovira i Virgili

Som una nació i tenim el dret de decidir.

[@more@]

1 Comment

I nosaltres que?

by JosepArnau Posted on 15 febrer 2006

Tal dia com avui, fa 3 anys, arreu del mon vam sortir al carrer per dir NO A LA GUERRA.Es van fer manifestacions multitudinaries en contra de l’imminent invasio de l’Iraq pels Estats Units.

Barcelona va ser un referencia mundial, tot sent la segona ciutat amb mes gent al carrer del mon dient NO a la guerra, convertint-se en capital de la pau. Els que creguin que no va servir de res, van ben equivocats, i tant si ha servit! En tot cas, imagineu-vos que mes encara haguessin fet els politics si no haguessim sortit. Fa 3 anys el poble, va demostrar qui realment te el poder: NOALTRES.

Els catalans tradicionalment ens hem caracteritzat per encapçalar la solidaritat, per donar suport a qualsevol causa del mon. Pero i nosaltres? Potser comença a ser hora que ens preocupem de nosaltres. Potser comença a ser el dia en que sortim al carrer abans no sigui massa tard. O es que cal que tolerem insults dia si dia no contra la nostra gent, es que sabeu de cap poble que toleri tot aixo? Es que coneixeu cap poble que es cavi la seva propia tomba? Potser que reaccionem abans no sigui massa tard. Espero que, tot i ser capaços de moure cel i terra per qualsevol causa del mon, aquest dissabte demostrem que tambe ho som per la nostra, per la nostra llengua, per la nostra cultura, per la nostra llibertat i per la nostra dignitat.

"Som una nació i tenim el dret de decidir!" www.tenimeldretdedecidir.org

El dissabte dia 18 fara 41 anys de la independencia del pais mes menut de l’Africa continental. Espero que la coincidencia en les dates ens sigui un bon senyal per la nostra propera llibertat. Aqui teniu el seu himne:

For The Gambia, our homeland (Per Gàmbia la nostra pàtria)
we strive and work and pray, (ens esforcem, treballem i preguem)
that all may live in unity, (perquè tots podem viure units)
freedom and peace each day. (en llibertat i pau cada dia)
Let justice guide our actions (Que la justícia guií les nostres accions)
towards the common good (cap el comú benestar)
and join our diverse peoples (i ajunti els nostres pobles divers)
to prove man’s brotherhood. (amb una demostració de fraternitat)
We pledge our firm allegiance (Prometem lleialtat ferma)
our promise we renew (i renoven aquesta nostra promesa)
keep us, great God of nations (el gran Deu de les nacions guardi)
to The Gambia ever true (a Gàmbia, de veritat).

[@more@]

1 Comment

M’investiguen. I dubte.

by JosepArnau Posted on 14 febrer 2006

Estic sent investigat. Be, no us penseu que he matat algu ni he robat res, com sabeu soc home de be. Tampoc es que m’investigui la Garda (la bofia irlandesa), ni la FBI, ni la Guardia Civi o els Mossos (que de ben segur tambe ho fan), sino una empresa privada rotllo investigadors. M’explico, en la primera entrevista que vaig fer en aquest retorn a Irlanda, m’han trucat aquest mati dient "You did very well the last Thursday", que havia estat acceptat pel lloc el qual m’he l’oferien molt feliçment (fanfarronades vaja).

Un pic has passat les proves de l’entrevista que vaig fer, si has estat "succesful" per raons de seguretat d’empresa han de xequejar que les dades que vas facilitar a l’empresa siguin certes. Penseu que aqui a Irlanda el tema referencies es valora moolt. Aixo ho fa una empresa americano-irlandesa, la qual ahir ja va trucar a casa fent-se passar per una companyia del UK!! Dades del tipus estudis, llocs de treball, passat criminal,… son el que investiguen. El fotut del cas es que aquest proces tarda 2 setmanes, o sigui que encara que m’hagin acceptat a la feina, no començaria fins d’aqui a dues setmanes minim, a no se que vegin que alguna de les dades del CV ha estat inflada.

El dubte que tinc es el seguent: Que faig m’espero a les 2 setmanes tenint en compte que l’economia va baixant, o segueixo fent entrevistes i si trobo quelcom millor abans ho agafo? (De fet avui a les 16:30 en tinc una i dilluns una altra) No se que fer, ja que la feina m’agrada, el sou es bo, pero no m’agraden les esperes. Que farieu? De l’altra entrevista no he rebut resposta encara, tot i que de ben segur que encara que em diguessin que si els diria que no.

P.S:Per raons obvies prefereixo no fer public el nom de l’empresa.

[@more@]

3 Comments

Entrevistes.

by JosepArnau Posted on 11 febrer 2006

Darrerament no escric quasi mai, no escric perque no hi ha quasi novetats. Segueixo cercant feina, tot i que nomes he fet dues entrevistes de les quals encara n’espero la resposta (teoricament dilluns em contesten).

De la primera entrevista, si nomes fos per la entrevista cara a cara suposo que m’haurien agafat,ja que fins i tot em vaig sorprendre del fantasticament que m’havia anat, pero hi havia cinc parts en total per a passar i en una d’elles (la primera part) els nervis em van passar un xic de factura. Tot i aixo pel que tinc entes la part mes important era l’entrevista cara a cara.

Erem unes 10 persones (si no m’erro el dimarts n’hi havien hagut 10 mes), de diferents paisos d’Europa, era a les 8:30 del mati i vaig arribar bastant amb temps, en posar-me a parlar amb algun dels altres candidats em van entrar les paranoies pel fet de veure l’obra de teatre: El metode Gronholm. Vaig estar uns cinc minuts pensant, i si la persona amb qui estic parlant es un "tapat" de l’empresa. Paranoies vaja….

Una de les proves era la discussio en grups de 5 sobre la importancia d’uns 17 termes que ens havien donat per escrit, tot acordant entre tots els que consideravem mes importants i els que menys.D’aquests 5 erem un catala (jo mateix), un frances, una alemanya, un italia i una espanyola. Potser per casualitat o perque era la persona que portava pitjor l’angles, els 4 ens vam aliar contra l’espanyola (hehehe, aixo que no haviem pactat res d’antuvi ni sabien la meva "afinitat" envers el pais vei). La pobra es va quedar de pedra en sentir quan parlavem entre nosaltres i en comentar d’on erem vaig dir: Soc catala, no soc espanyol.

Be l’altra entrevista era per un Hotel bastant "pijet" per cert, tot i que no era el que m’esperava. Ja veure’m com anira. Seguire informant, per altra banda na Unimel ja ha trobat feina, era la novata i en 10 dies ha enllestit: feina i pis.

Fins aviat.

[@more@]

5 Comments