Mosaic de Paraules al Vent (Bloc des d'Irlanda).

A Catalunya, ho hem demostrat àmpliament, som un país molt solidari, moltíssim. De fet, normalment ens apuntem a defensar les causes sinó perdudes quasi, quasi. Per exemple, es fan acampades pel 0,7%, Barcelona es va convertir en capital de la Pau amb les casserolades per la guerra d’Iraq, es fan iniciatives a favor del poble Saharauí i un llarg, molt llarg i esplèndid etcètera. (tant de bo que no s’aturi mai)

Som solidaris tot i que els líders polítics espanyols, manipulant-ho, vulguin fer creure el contrari. D’aquesta enorme solidaritat ens en podem sentir ben orgullosos com a poble, tots i totes. Som un gran exemple de solidaritat amb els de fora, però el quid està en quan hem de pensar per a nosaltres mateixos, llavors ja comencen les tremolors i la cosa ja canvia…

Som capaços de moue cel i terra per a salvar la correcta reproducció de la balena blava al pol Nord (per posar un exemple), en canvi som incapaços de moure un sol dit per a qualsevol cosa referida a la defensa de la nostra cultura, la llengua catalana o la nostra llibertat política.

Preocupant, realment preocupant i digne d’estudi. 

[@more@]

Tweet

Que internet està tenint una influència bestial en la societat del segle XXI (almenys en part de la societat) és innegable. Però quan s’arriba a certs extrems, ja és massa,com és el cas de la notícia que llegia l’últim dia de l’any passat  (en copio uns fragments):

Un informàtic xinès aficionat a navegar per la xarxa d’internet vol posar al seu fill el nom de ".com". El registre civil de Xian, al centre del país, ha informat d’aquesta curiosa sol·licitud. El pare, programador d’ofici, de cognom Zhao ha explicat que ha decidit que vol que el seu fill es digui ".com" i que el seu nom complet sigui Zhao.com. A la Xina, el cognom va sempre per davant del nom, de manera que el nadó tindria un nom similar al d’una pàgina web.

 D’altra banda, no és la primera vegada que un xinès intenta posar un nom relacionat amb la xarxa de xarxes a la seva descendència. El mes d’octubre passat, el registre civil ja va rebutjar la sol·licitud d’un pare de posar al seu fill de nom el símbol informàtic "@" (arrova).

A casa nostra no arrivem a aquests extrems en qüestió de raresa de noms, o potser si… Almenys l’any passat els noms que es van posar més als nadons varen ser Marc i Paula. (Paula no m’agrada gens). Pitjant AQUÍ ho podeu comprobar. En el mateix web hi ha tot d’altres estadístiques, com és el rànking de cognoms… A la meva comarca, l’Anoia, els cinc cognoms que són més freqüents, són els següents: GARCIA, MARTINEZ, SANCHEZ, PEREZ i LOPEZ. Pel que fa al global de Catalunya, l’ordre no varia gaire: GARCIA, MARTINEZ, LOPEZ, SANCHEZ, FERNANDEZ. La gran majoria immigrants o fills d’immigrants, que ens han ajudat a aixecar el país. Caldria que també els ajudéssim a adaptar-se, com molts d’ells ja han fet. La millor manera és oferint-los la nostra llengua, així s’estimaran Catalunya i els Països Catalans com el que més.

Per acabar la faceta onomàstica, dir que fa dos o tres anys em vaig normalitzar el nom. En el registre quan mons pares em van inscriure, l’home que hi havia, tot i escoltar clarament JOSEP em va inscriure com a JOSE. D’aleshores ençà, en tots els documents i papers oficials, m’anomenava JOSE. El procés de normalització del nom és ben senzill, només es tarden un parell de minuts.

Si en voleu més informació sobre la normalització del nom (la traducció d’aquest al català de qualsevol altra llengua) i cognoms ( els canvis necessaris en la seva forma per a adequar-lo a les normes ortogràfiques de la llengua vigents (per exemple, substituir Ribas o Piñol per Ribes i Pinyol). ), visiteu aquest interessantísim enllaç    fet per un treballador constant a favor de la llengua catalana,el lingüista i Professor titular de la Filologia Catalana de la Universitat de de les Illes Balears, en Gabriel Babiloni, aquí la seva bitàcola.

Si teniu fills, poseu-los noms més normalets, que ja em veig algun/a company/a de viatge bitacolaire/a que encara pensarà en posar-li BLOG, BITÀCOLA, WEBLOG, DIP,… al seu.

[@more@]

Tweet

Si l’altra dia parlava d’apostes curioses http://www.lamalla.net/canal/digitalia/bitsel_lania/article.asp?id=162203[@more@]

Tweet

Ahir mentre escoltava en Puyal per la ràdio, vaig deixar anar uns quants renecs, fins al segon gol que deseguida vaig apagar-la. Espero (més aviat ho desitjo, com a bon culé que sóc) que el resultat d’ahir, només sigui un petit ensurt. 3 a 0 i una gran repassada que li va fer el Vila-real al Barça. Un petit toc d’atenció, que més val que arrivi a aquestes alçades que no pas més endavant. Des de l’inici de la temporada que vaig anar dient (vegeu la secció esports) que el planter del Barça era molt i molt curt, ho repeteixo, que si no es fitxa malament rai.

Ja que he començat parlant del gran Puyal, que quedi clar que els renecs no anàven cap a ell sinó cap als jugadors, em vull afegir al homenatge que li feia fa uns dies al Suplement de Cultura de l’Avui en Joan Solà. L’homenatge en qüestió era en aquest interessant article. (un altre dia ja parlaré dels homenatges, per què coi hem d’esperar ha homenetjar la gent fins que no es morin?? ) Quantes bones estones he passat escoltant les seves brillants retransmisions i quants patiments també.

Per altra banda llegint un dels bloqs italians que segueixo, posteriorment al diari la Repubblica i també als diaris d’aquí, he vist que a Itàlia s’ha encetat una forta polèmica. Resulta que un jugador de futbol, Paolo di Canio (el de la foto), va celebrar la victòria de la Lazio amb la salutació feixista (braç alçat). Pel que es veu, en una autobiografia, es defineix com a fidel admirador de Mussolini, el qual va fundar l’equip on juga. Sembla que la policia i la federació de futbol italiana, estan investigant la seva actuació. Malgrat que sigui ben coneguda la seva afició al feixisme, el molt pòtul, veient-se-les venir, va dir que era un professional del futbol i que se l’havia mal interpretat, ja que el que va fer no té res a veure amb la política. Quina barra que té!

Fet i fet, com molts esportistes espanyols que simpatitzen igualment amb l’ultradreta (PP i demés púrria), però aquests ho dissimulen una mica més, ja que no han arrivat a aquests extrems (encara).

El monstre del feixisme no hi ha manera que desaparegui, tant aquí com en altres contrades.   

[@more@]

Tweet

Drogues online em ven en Peter Sells. Viagra, vioxx, prozac i més, segons la Camilla. Pobra dona, ni tant sols em diu el cognom, això si, es preocupa bonament per mi.

Un fenòmen revolucionari per a  fer calers a través d’internet (sobretot si ho vull provar que no esperi ni un segon a enviar-li un correu electrònic a: gina_dr08@hotmail.com, tot escrivint la següent frase: Registreu-me i envieu-me més informació! ).

Rèpliques de Rolex, Cartier i Piagiet, Omega, Longines, Louis Vuitton, diuen que són tant reals que ni tant sols en pots observar la diferència. Això m’ho envia un tal Jordan que ni tant sols tinc el plaer de conèixer.

Un text incomprensible: ¦P¦æ¹ï¤£°_!! ­­®É­­¶q¯S´f°Ó«~ — ¶È:¹¤ @§å que encapçala el correu que he rebut d’un tal Jon Gibson. Quina paciència que té el pobre home, és tant amable que me l’envia cada dia, fins i tot per festes he rebut el mateix correu puntualment. Crec que ja som quasi amics, a veure si en comptes d’un correu amb símbols estranys, l’any que ve rebo una bona panera per Nadal.

Fins i tot, pel que es veu, tinc un amic a l’Àfrica. Segons em diu té una gran fortuna, però no la pot tocar, ja que segons ell viu en un país que envoltat de corrupció i on hi regna un dictador. Sembla que si l’hi envio un correu amb les meves dades i segueixo les seves instruccions, l’ajudaré a treure del país la seva gran fortuna i a la vegada n’heredaré bona part dels diners.

-Aquesta és bona part del correu brossa (spam), que he rebut en fer l’últim cop d’ull a una de les adreces de correu electrònic. M’he hagut d’estar una bona estona esborrant aquesta merda, que dia si, dia no, rebo amb puntualitat.

En tot cas, donar-los les gràcies a tots aquests torracollons que em fan tant bona companyia, quan l’únic que vull és llegir si la gent que conec m’han enviat algun correu.

  Buf, coi de brossa… per no parlar dels virus que l’acompanyen…

Per sort en les altres adreces de correu electrònic això no em passa. 

[@more@]

Tweet

Si encara us queda algun cèntim i encara us queda per fer algun regalet, podeu regalar la targeta d’American Airlines per a pujar gratis en avió la resta de la vida.

[@more@]

Tweet

Si mireu les xifres de l’atur d’aquest mes, en un petit percentatge (possiblement diminut) del gràfic, hi seré jo. Quan per molta gent demà serà "Santornem-hi", per mi serà el primer dilluns, un primer dilluns des de fa temps, sense feina. Si, des d’ahir que ja estic sense feina. De fet no hauria d’estar pas trist ni enyorar-la, ja que vaig ser jo qui fa dos mesos els vaig dir que plegava. Però les despedides mai m’han agradat, què hi farem…

Els llums es van anar apagant de mica en mica. Com en aquell concert en què ja saps que fa estona han tocat la darrera cançó, però voldries que la música seguís tocant, almenys una estona més. Sense fer soroll, les portes es van anar tancant darrera meu. Finalment, el teló de la funció va baixar, en aquest cas sense aplaudiments. De funcions n’hi hauran moltes més, però ja no seran en aquest teatre.  

No estic pas preocupat per la feina. Fins i tot he esperat més temps a marxar-ne, per a fer-ho amb un company de feina que es jublilava. Ara cal mirar endavant, cap al futur. S’acosten nous reptes per endavant.  Depèn de com vagin, potser tornaré cap a viure a Irlanda. No patiu, mentres pugui seguiré informant.

Pel que fa a la feina, em quedo amb la frase que vaig llegir fa un temps de l’actor Britànic James Fox "  El pare sempre em deia: Troba un treball que t’agradi i no hauràs de treballar cap dia més de la teva vida "

[@more@]

Tweet

Normalment a les coses que són de franc, els fem ben poc cas i no les valorem tal i com es mereixen. En canvi si ens ha tocat pagar-ho, ja és una altra cosa i ho valorem força més, o almenys hi posem més atenció.

Us en poso un exemple: Fins fa ben poc, tots els internautes teniem l’accés de franc, a tots els serveis del web del Diari d’Igualada. A casa el diari el comprem igualment, però de tant en tant feia un cop d’ull al web, sobretot per a cercar-hi articles anteriors. Doncs bé, avui en obrir el web, m’he trobat que s’ha de pagar per a poder accedir a qualsevol part de les que t’ofereix l’edició digital del diari.

Evidentment els serveis gratuïts que m’oferien abans, no els feia ni cas, tot i gaudir-ne fent-ne ús.

 Això ho veiem amb altres casos, com en els pamflets diaris tipus 20 minutos, Metro o derivats que donen gratis pel carrer. Una fullejada ràpida i ja està, a vegades fins i tot ni això. També ho veiem en moltes d’altres casos, no necessàriament en els mitjans de comunicació, pensant-hi en venen un munt al cap.

Tot això ve al cas, pel tema d’ un Euro per visita mèdica, proposada al mes de juliol passat per la consellera de sanitat i que finalment no s’ha dut a terme. Tenia ganes de parlar-ne, ja que quan tocava no vaig fer-ho. Ja ho diuen que més val tard que mai.

Actualment els serveis mèdics (deixant de banda la qualitat, que això portaria a escriure bastantes línies més) són gratuits, però per aquest fet de ser-ho no es valoren pas. I s’arriva a uns límits de saturació, per l’abús indiscriminat que part de la població en fa.- Com que és gratuït, hi anirem dia si, dia no, pensen tots cofoïs – Pel fet de fer pagar una mínima quantitat, faria que tota aquesta gent que n’abusa sense necessitat, deixéssin de fer-ho. I potser l’importantíssim dèficit sanitari, es podria reduïr.

 Tot i que, en primer lloc segons el meu parer i sense dubtar-ho,  cal que els nostres polítics treballin per aconseguir el concert econòmic d’aquest, ja antic desequilibri fiscal, i si pot ser l’autodeterminació, millor que millor. Que ja n’hi ha prou de ser cornuts i pagar el beure. Però això darrer ja són figues d’un altre paner.

[@more@]

Tweet

Una de les festes boniques de la meva ciutat, sempre imitada, mai Igualada. És la festa de reis. Té un encant especial, que fa que vingui gent d’arreu de la comarca i força gent també d’altres poblacions de Catalunya. Si seguiu llegint veureu com tinc raó.

La Cavalcada de Reis d’Igualada és una de les més antigues del país i els seus inicis rauen entre 1885 i 1899, La comitiva reial es va organitzar per tal d’obsequiar als nens i nenes més humils de la vila amb regals, coses de menjar o vestir. En l’actualitat la comitiva encara passa pels hospìtals i asils de la vila per tal d’assegurar-se que ningú no es quedi sense regal.

El 28 de desembre el Patge Faruk, l’enviat especial dels Reis Mags, fa la seva presència a la ciutat, amb dos llibres: el blanc per apuntar els nens i les nenes que es porten bé i el negre, on apuntaran els que facin malifetes.

El dia 1 de gener, tota la mainada acompanyada dels pares, els porta la carta disposats a fer una llarga espera per a entregar’ls-la encisats.

Per altra banda  del 29 de desembre al 5 de gener Ràdio Igualada, 103.2 de l’FM, emet missatges radiofònics del Patge Faruk destinats a la mainada. Encara recordo les tardes a costat de la mare, esperant missatge rere missatge que el Patge Faruk em digués. Fins al moment que et deia, tot esmentant tots els teus defectes: que no menjes prou, has de portar-te bé a l’escola, has de fer bondat amb els pares i sobretot menjar-te tota la verdura…

Com a altre tret diferenciador també trobem que a Igualada, els menuts tenen els seus regals el mateix vespre-nit del dia 5, no pas l’endemà al matí del 6. Aquest vespre-nit del dia 5, els patges en passar fent la cavalcada, s’aturen casa per casa tot pujant-hi i duent els regals als pisos. (evidentment tant això de pujar als pisos, com el tema del missatge del Patge Faurk per la ràdio, és previ pagament dels pares a la Comissió de la Cavalcada dels Reis d’Orient).

[@more@]

Els patges pugen casa per casa, ja sigui amb l’ajuda d’escales com les de les fotografies, o bé, mitjançant les escales tradicionals o l’ascensor. Si els pares no han pagat per a que et duguin els regals a casa, un pic arrives de veure la Cavalcada dels Reis, trobes que mentres eres a veure-la, els patges ja han fet la seva feina duent els regals. El dia 6 pel matí i per acabar d’arrodonir la festa, Fira de Reis al Passeig Verdaguer i el tortell que no falti pas.

  -Pel que fa a mi, aquest any m’han dut ben poca cosa. Potser és que no m’he portat prou bé, mira que ho intento eh! O potser és que coneixen la meva tendència republicana, qui sap!

Fora bromes, tot i que ja he fet salat explicant-vos la Cavalcada dels Reis d’Igualada,  (com diu el refrany, Cada cosa pel seu temps, i les figues per l’agost) agafeu l’agenda per l’any que bé i no us la perdeu. (Encara em fitxaran com a guia turístic! )

Tweet

I si…

-Un dia deixéssin d’existir els exèrcits. Que tots els milers de milions que s’hi destinen fóssin per erradicar la pobresa, construir hospitals i per a la investigació científica (i no per la investigació militar), entre moltes d’altres causes.

-Un dia deixéssin de fabricar-se armes, tancs i altres monstruositats semblants que tant de mal han arrivat a fer. I poguéssim esborrar dels diccionaris del món la horrorosa paraula GUERRA.

-Un dia cada un de nosaltres donéssim com a mínim 1 sol Euro.TOTS.

   1 Euro X 6 milions de catalans , 1 Euro X 11 milions dels Països de parla catalana , 1 Euro X tota la població d’Europa = Molts i molts milions d’Euros per arreglar el món, que els humans hem espatllat. (tant el món de costat de casa, com el de més enllà, que sovint no volem veure i si pot ser, oblidar aviat que allí hi ha molts problemes). Tant sols com a mínim per 1 Euro!!!!!! Què és un Euro? i un Euro al mes?? Són 12 Euros, que ens els gastem en quaslevol rucada.

-Un dia no haguéssin de succeïr tragèdies, com aquesta darrera del Tsunami, per a què TOTHOM actués com a humà racional que és i no pas com a . (No va pas per tothom)

-Un dia poguéssim veure com es compleixen els Drets humans i no haver de veure tanta hipocresia diària.

I si… totes aquestes coses i tantes i tantes, d’altres que em deixo (i que segurement no acabaria mai), no fóssin una simple utopia?

La paraula  utopia es, a dia d’avui, sinònim d’alguna cosa quasi impossible d’aconseguir, però en els seus orígens aquest era el nom de la mítica terra on la Justícia, la Solidaridat i l’Amor es conjugaven per a resultar una societat perfecta. Totes les cultures humanes han imaginat les seves pròpies Utopies; des de la espiritual Shangri-la fins a la somiada Atlàntida, passant pels paraisos celestials de cada religió.

La utopia és allò que no existeix aquí i ara, però que hem de divisar en l’horitzó per aconseguir com a objectiu. Per a què una utopia deixi de ser-ho, cal començar a imaginar-ho. Tot és possible, mans a la màniga! 

[@more@]

Tweet