A Catalunya, ho hem demostrat àmpliament, som un país molt solidari, moltíssim. De fet, normalment ens apuntem a defensar les causes sinó perdudes quasi, quasi. Per exemple, es fan acampades pel 0,7%, Barcelona es va convertir en capital de la Pau amb les casserolades per la guerra d’Iraq, es fan iniciatives a favor del poble Saharauí i un llarg, molt llarg i esplèndid etcètera. (tant de bo que no s’aturi mai)
Som solidaris tot i que els líders polítics espanyols, manipulant-ho, vulguin fer creure el contrari. D’aquesta enorme solidaritat ens en podem sentir ben orgullosos com a poble, tots i totes. Som un gran exemple de solidaritat amb els de fora, però el quid està en quan hem de pensar per a nosaltres mateixos, llavors ja comencen les tremolors i la cosa ja canvia…
Som capaços de moue cel i terra per a salvar la correcta reproducció de la balena blava al pol Nord (per posar un exemple), en canvi som incapaços de moure un sol dit per a qualsevol cosa referida a la defensa de la nostra cultura, la llengua catalana o la nostra llibertat política.
Preocupant, realment preocupant i digne d’estudi.
[@more@]
Doncs si, som capaços de fer els impossibles per tantíssimes causes de fora, però en canvi per la nostra cultura i llengua fem ben poc, per por que se’ns titlli de provincians.
A vegades ja ens escau la imatge del ruc ja, per sort, encara hi ha gent que treballa per les causes que has dit.
🙂 Home, “no moure ni un sol dit”, tampoc no és això, que som bastants (tot i que sempre ens semblaran pocs) els qui currem. El que passa que com a poble, com a conjunt, sempre hem estat bastant mesells. De fet, la imatge del ruc ens escau bastant, sempre rebent bastonades i, a sobre, treballant pels altres.
acabes de descriure el famós massoquisme català…
ens queda tant per fer… i seguirem fent!!
Jo he lluitat uns 4 anyets per slavlar el Delta de l’Ebre i algún que altre any que ho hagués fet! Vam caminar en manifestacions l equivalent a anar i tornar a la lluna un parell de vegades!!
Evidentment no havia d’haver generalitzat, ja que encara hi ha molta gent que defensa la terra i la seva llengua i cultura pròpia.
A vegades, cal burxar bé la llaga per a què ens n’adonem del dolor que patim i aconseguir fer aixecar la gent de les seves butaques.