Havien passat quasi tres anys, com era de costum en ella, tres anys de felicitat. Amb petits alts i baixos que sempre els afrontava amb un somriure. La dona del somriure, l’anomenaven al barri, realment el sobrenom se l’havia guanyat a pols. No tenia mai un no per a ningú, caminava somrient d’orella a orella, havia après a transformar les penes en alegries en un tres i no res.
El cel seguia enfosquit, pels núvols i per l’aire dens que costava de respirar. Tot i això va decidir sortir a fer un tomb, l’ambient a dins de casa encara era més irrespirable i no era molt convenient seguir-hi. A poc a poc va acabar de vestir-se, només li mancava per decidir el calçat: les sabates fosques o les clares?. Era diumenge i calia modar, per això sabia decidit per les negres, a més a més feien conjunt amb la resta del vestit. Va avisar en Ramon dient-li que sortia a passejar, però ell no va respondre, l’enrabiada seguia, no volia dir ni un mot més.
Va decidir passar per la ruta llarga, faria més volta però tindria temps suficient per a pensar. seguia baixant el carrer principal, acompanyat a banda i banda per una multitud que l’ajudava a avançar. Arrivaria al destí, parlaria amb la senyora Carme, sempre tan atavalada ella, i li donaria records pels seus nets, tot desitjant-li al menut que es recuperi tant aviat com sigui possible.
A poc a poc seguia baixant el carrer principal, acompanyat a banda i banda per una multitud que l’ajudava a avançar. Arrivaria al destí, parlaria amb la senyora Carme, sempre tan atavalada ella, i li donaria records pels seus nets, tot desitjant-li al menut que es recuperi tant aviat com sigui possible.
[@more@]
