Mosaic de Paraules al Vent (Bloc des d'Irlanda).

Cada cop que llegeixo les noticies de Catalunya em foto a riure (per no plorar), som un pais de pena, un pais de fireta, un pais que fa un pas endavant i quaranta enrere (segurement em quedo curt).

Molta cagarel.la, massa. De debo que vist des de fora fem riure els catalans. Tenim uns politics de pena (ja no se com qualificar-los i prefereixo no repartir insults ni alterar-me massa amb males paraules), TOTS, tant els d’ara (deu n’hi do quin ridicul que estan fent, passaran a la Historia per haver fet el retroces mes gran amb anys, parlant en termes de pais), com els d’abans (mes val no treure’n les miseries, que no acabariem mai). Pero es que la culpa no es d’aquests politics, es de la gent que els votem, som un poble mesell i ho venim demostrant des de fa quasi 300 anys.

En el futur, les noves generacions, si encara recorden qui van ser els catalans, se n’enfotran de com estem engegant a norris el pais. Tenim el que ens mereixem. Escric aixo amb rabia, en veure que som un pais de xixtarel.los. Creieu que en un pais "normal" i corrent algu s’hagues atrevit a fer un manifest en contra de la UNICA llengua propia i natural del pais amb total impunitat i a mes seguint-los el joc a aquesta colla de bastards?? ENLLOC nomes aqui. Creieu que es normal aixo despres del que va passar:

Els joves de Berga denuncien amenaces dels agressors de la Patum

En un pais normal, aquesta gentusa no hauria tornat a posar un peu a Berga.

Seguiria i seguiria. Observeu les noticies diariament del panorama catala i veureu la pressa de pel constant que estem patint.

Per acabar escriure una part del que he escrit com a resposta en un dels misstges del web d’en Carrascla.:

Els pobles madurs decideixen el seu rumb, el seu futur, aqui fa segles que depenem del vent que bufi des dels nostres veins espanyols. Per sort encara en som uns quants que volem dur aquest vaixell a bon port, encara remem amb mes o menys energia, fins a arrivar a l’estimada Itaca.

Anims i a remar, que ja es veuen les gavines.

Salutacions des del Nord.

[@more@]

Tweet

Fa temps que no parlo del meu estimat Barça, crec que deu fer des de les celebracions aqui a Dublin quan el Barça va guanyar la lliga. El Barça, a banda d’internet i quan parlo amb la familia i amics, es una de les principals connexions entre jo mateix i Catalunya des d’aqui a Irlanda.

Que el Barça es mes que un club, no es pas una frase de marketing (tot i que de ben segur hi ajudi prou), per mi es tot un fet, i per aixo soc del Barça i no pas d’altres equips. Per mi el Barça simbolitza Catalunya, crec que fa un temps va ser en Bobby Robson qui va dir quelcom similar: El Barça es l’exercit de Catalunya. En soc soci pel que representa, pel passat, la seva Historia i la seva vinculacio permanent (tot i que a vegades estroncada) amb la seva terra, amb el catalanisme, amb la llengua dels Paisos Catalans i amb la seva gent.

Fa un parell de dies llegia al bloc estiu blaugrana del periodista Jordi Boada aixo:

(…)

"Els seguidors japonesos del Barca lluien samarretes oficials del primer equip. Els que lluien el dorsal 5 del capita, Carles Puyol, havien parat esment a posar-se el bracalet amb la senyera. Ho han vist per la tele, i ells ho copien.

Copien els cants. No sabeu la sensacio estranya que provoca sentir l’himne del Barca cantant al camp del Yokohama Marinos. L’han copiat foneticament, pocs saben que diu. O el crit de moda… uu uu Oleguer. I com que copien el que els arriba a traves dels mitjans de comunicacio, a cap d’ells se’ls va acudir acompanyar la seva bandera del Barca amb una bandera espanyola!. Ells han vist el Camp Nou ple de senyeres…. i d’estelades. I al camp del Marinos hi havia senyeres… i estelades. (…)

Que el Barça es mes que un club es innegable, que que els japonesos han apres quasi mes del Barça que els nostres veins espanyols, tambe.

Salut a tothom. Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure, ara i sempre.

P.S: Ja friso per anar al pub a veure algun dels partidets que esta fent el Barça. Si mai aneu a Dublin, aneu a un pub que es diu "Frazers", alla s’hi juga el Barça veureu tots els partits. Ben aviat i trobareu una senyera meitat catalana meitat blaugrana penjada en una de les parets, juntament amb les del Celtic de Glasgow. (la bandera es d’una gent, molt trempada per cert, de Sallent que van pujar a celebrar la darrera lliga del Barça a Dublin. La meva senyera estelada la trobareu al pub anomenat Celtic, que esta situat a Talbot Street, bona musica i bona Guinness.

[@more@]

Tweet

En els darrers 2 mesos i mig o 3, he anat a veure vora 40 films al cinema. La veritat es que, com mes pel’licules veig mes critic em torno. D’aquestes quasi 40 que he vist, en prou feines en salvaria 5 o 6.

Com vaig comentar en un dels posts, tinc un carnet il-limitat amb el qual puc anar a veure totes les pel-licules que vulgui i tants cops com vulgues. Com que aqui acostuma aploure bastant, un dels "divertimentos", es anar al cinema (l’alternativa es anar al pub, pero darrerament ja n’estic fart d’alcohol i nomes hi faig cap, alguns divendres i dissabte).

De fet de les que mes m’han agradat (a excepxcio d’algunes ), ni tant sols eren americanes. L’aventatge d’aqui es que les pel-licules no realitzades en angles, no son traduides sino subtitulades.

[@more@]

Tweet

En les darreres setmanes, he comprat 6 bitllets d’avio, i tots han estat per a mi:

Del 18 al 28 de setembre torno a casa, pero nomes de vacances, si algu em vol esperar amb pancartes de benvinguda (es broma eh!!), vinc amb aerlingus cap a Barcelona, mes economic que ryanair.

Per altra banda, avui he comprat 4 bitllets mes d’avio: 2 per anar i tornar cap a Londres amb Ryanair i 2 per anar cap a Praga amb Easyjet tot empalmant a Londres. Per questio de combinacio, haure de passar una nit al aeroport de Londres i l’endema agafar un vol a les 6 i pico del mati per arrivar a les 7 i pico a Dublin, on tot seguidament i a corre-cuita, tocara anar a treballar. (On treballo cau aprop).

Si algu vol fer cap, cap a Praga, sera del 13 al 18 d’agost.

Fins la proxima, que ben aviat ens veiem per Catalonia.

[@more@]

Tweet

Per la proxima Diada nacional (11 de setembre) haure d’estar a Dublin, tot i aixo estic intentant organitzar algun que altre acte. Mirant de reunir el maxim de catalans que visquin en terres irlandeses (n’hi han bastants) o be pel Regne Unit, o be que el cap de setmana del 10 i 11 de setembre estiguin per Dublin.

De moment la intencio es fer una trobada en algun pub amb el maxim de catalans (tota la gent dels Paisos Catalans i la que no, tambe seran benvinguts/des) possible. Si la iniciativa tira endavant fins i tot es poden arrivar a organitzar mes actes. Si fos per mi, m’agradaria poder mostrar un xic de cultura catalana als meus conciutadans irlandesos.

Per a fer aixo, en primer lloc mirare de posar-me en contacte amb la Irish Catalan Society (si es que encara existeix) i comentar-los de fer quelcom. Sino parlar amb el govern catala per a veure si pot fer alguna "col-laboracio".

Be, ja ho sabeu, si voleu venir a commemorar la Diada a Dublin tots i totes sereu benvinguts/des. Si a mes a mes, sou d’algun grup o agrupacio i voleu col-laborar encara molt millor.

Si algu s’anima a donar-me un cop de ma:

joseparnau@gmail.com

Farem que la flama catalana arrivi fins aqui dalt!

[@more@]

Tweet

Divendres passat va fer un any que vaig iniciar la bitacola. Ho vaig recordar pero no vaig poder escriure perque estava a Belfast. Ha estat un any de canvis, de bones companyies, fent cami amb bona gent. Curiosos, indecisos, escriptores, jubilats, estudiants, treballadors i treballadores, seguiria i seguiria sense poder acabar, aixi no podria acabar el llistat. En definitiva, com he dit abans, un any amb bona companyia. Un any que acabat sent, un any de nuesa per part meva, on el que havia començat com una diversio, un web on poder opinar s’ha transformat en quasi un diari (dic quasi perque ni tant sols escric ja diariament).

Rellegint-lo una mica m’ha fet adonar que esborraria bona part dels escrits que vaig he anat posant, ben pocs se’n salvarien. Com possiblement aquest quan el rellegeixi.

Be, per acabar, a tots i totes que m’heu visitat al llarg d’aquest any, primer escrivint des d’Igualada, ara des de Dublin, dir-vos a tots i totes:

MOLTES GRACIES per passar i benvinguts/des sempre.

El titol de la bitacola va sorgir d’un dels llibres d’en Marti i Pol, per acabar avui escriure un dels troços de poema mes bonics:

[@more@]

Tweet

Els darrers 3 dies he estat per segon cop a Belfast, part del Nord d’Irlanda que encara perrtany a Gran Bretanya. Ens ha fet de guia un catala, en Jaume (Seamus) que porta un temps vivint al Nord.

Coneix prou be la situacio actual i bona part dels fets de la seva Historia. El mes interessant de la ciutat es la realitat politica, el conflicte que fa anys es viu. Vam visitar les dues zones i contemplar els murals que van guarnint les parets. Una bona experiencia. Turisme independentista que l’anomeno jo.

De murals i pintades en vam veure moltes, pero tambe ens va agradar la vida, el contacte amb la gent (sobretot amb el sector republica, catolic, ja que a l’altre bandol no ens hi vam sentir massa comodes).

Aqui podeu veure uns quants murals:

http://cain.ulst.ac.uk/bogsideartists/mural7/

http://irelandsown.net/murals7.html

http://peacelinetours.g2gm.com/murals.html

http://muralsofbelfast.co.uk/

Si voleu veure uns quants murals independentistes catalans:

http://www.racocatala.com/mural

(no puc escriure mes que estic a la feina)

[@more@]

Tweet

El nen de la foto es en Ryan Hreljac i esta acompanyat pel seu amic, en Jimmy Akana d’Uganda. Es una historia preciosa que anit vaig veure a la televisio gaelica, veureu com cadascu, amb el seu granet d’arena, pot canviar el mon, per tenir un mon millor. Qui sapiga angles que pitji aqui i podra veure el documental o be llegir tot el reportetge transcrit. (ES FANTASTIC)

En Ryan era un noi de 6 anys d’edat, vivia amb els seus pares en una ciutat normal i corrent del Canada. A l’escola un dia la professora a classe els va explicar les mancances que tenien en la majoria de paisos d’Africa. Aigua neta, escoles, menjar, etc, etc, etc, etc, etc ,etc, etc, etc, etc, etc, etc,…………………………

La professora, va dir-los que amb tot just 70 dolars podien aconseguir fer brollar un pou d’aigua potable en algun d’aquests paisos.

RYAN: »She explained that people were dying cause like they didn’t have clean water and that just gave me a bad feeling inside. Because if I just closed my eyes and opened them again, in that classroom I would see more than seventy-five or even a hundred things they didn’t have. So I went home and begged and begged and begged my mom and dad for seventy dollars»

El noi va correr cap a casa, a demanr als pares els 70 dolars. A casa els pares no els el van voler donar, tot i aixo ell no va parar d’insistir-los i a canvi de fer feines domestiques (netejar portes, treure la pols, netejar fulles jardi,…) va aconseguir que els pares de mica en mica, l’hi donessin els diners. De seguida, va anar a dur-los a una associacio per a que aconseguissin aigua per la gent d’Africa. Els pares en adonar-se’n van averiguar que el cost no eren 70 dolars, sino 2.000 $. En saber-ho (cal recordar que tenia 6 anys) va proposar-se, que a tot el col-legi es fes una recolecta. Personalment va començar a fer xerrades a totes les classes de l’escola, i finalment entre tots, es van aconseguir els diners per a l’aigua.

En aconseguir-ho, no sabien a quin pais fer la donacio (no n’hi ha pas pocs que vagin faltats), es decidiren per Uganda. El xiquet va seguir amb els seu impuls, extenent les seves xerrades cap a les altres escoles de la ciutat. Altres nens de la seva edat o similar, l’escoltaven atentament, i aixi de mica en mica va anar recollint mes diners.

D’aleshores ença, aquest petit gran vailet no ha parat. Ha aconseguit mes de 1.000.000 $, per a ajudar tantes regions pobres d’Africa com pot. Tot sol, amb els seus pares de suport, fent xerrades arreu del mon, aconseguint aigua potable per molts pobles d’Africa, construint escoles i millorant les condicions d’higiene i de salut de força gent.

Haurieu d’haver vist el reportatge (quina de llagrimes,…), IMPRESSIONANT, si l’enllaç que he posat funciona, mireu-lo o llegiu-ne la transcripcio, o be cerqueu mes informacio. N’hi ha per treure’s el barret, com un nen de 6 anys pot aconseguir tot aixo i una colla de bordegassos de corbata ni tant sols els importa el que els passi a aquests paisos.

L’enllaç de la fundacio, ,

The first batch of letters went off in January 1999. Two months later a package from Angolo arrived with letters addressed to each student. Ryan was handed his, the large print filling the page:

Dear Ryan, my name is Akana Jimmy. I am 8 years old. I like soccer. Our house is made of grass. How is America? Your friend, Akana Jimmy.

With the letter was a photograph of Jimmy taken by CPAR. For weeks Ryan raved about his new pen pal. Could he meet him? he asked. Susan and Mark thought they might be able to afford a trip one day. Perhaps when Ryan was 12.

Ryan wrote back:

Dear Jimmy, It must be cool to have a house made out of grass. I am 8 now. Do you drink from my well every day? What is your favourite subject in school? I am going to Uganda when I am 12. My house is made out of bricks. Write back soon. Your friend, Ryan.

(…..)

ON THE HOT morning of July 27, 2000, a truck bearing Shibru, Ryan and his parents bumped its way down a Ugandan dirt road. As it neared Angolo, four tiny children spotted them and began jumping up and down excitedly. "Ryan! Ryan! Ryan!" they called.

"They know my name!" Ryan cried in surprise.

"Everybody for a hundred kilometres knows your name, Ryan," Shibru said.

Around a bend, a line of some 5,000 children from nearby schools stood waiting along the roadside. As the truck approached, they began clapping in a rhythmic beat.

"Let’s get out," Shibru said. His head down, Ryan walked by the clapping children, waving bashfully. A band formed before them and, to music, led the procession to Angolo Primary School.

(…..)

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Malauradament arrivo al ciber i ja em tanquen,o sigui que no puc escriure quasi res. Copio una canço meravellosa d’un dels bons cantautors que tenim en catala. Mencanten els cantautors, a mes ames en catala en tenim molts i bons. Llastima d’autoodi que tenim els catalans a tot el que sigui catala.

Escolteu-los, una meravella (com la canço).

Joan Isaac. ( GRACIES, VIDA, GRACIES)

Per parir-me prop del mar,
sota el sol meridional,
per omplir-me l’horitzó d’oliveres,
pels capvespres de Fornells,
pels oasis de Tozeur,
pel pont vell de Florència.

Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.

[@more@]

Tweet