Canviant el mon.

El nen de la foto es en Ryan Hreljac i esta acompanyat pel seu amic, en Jimmy Akana d’Uganda. Es una historia preciosa que anit vaig veure a la televisio gaelica, veureu com cadascu, amb el seu granet d’arena, pot canviar el mon, per tenir un mon millor. Qui sapiga angles que pitji aqui i podra veure el documental o be llegir tot el reportetge transcrit. (ES FANTASTIC)

En Ryan era un noi de 6 anys d’edat, vivia amb els seus pares en una ciutat normal i corrent del Canada. A l’escola un dia la professora a classe els va explicar les mancances que tenien en la majoria de paisos d’Africa. Aigua neta, escoles, menjar, etc, etc, etc, etc, etc ,etc, etc, etc, etc, etc, etc,…………………………

La professora, va dir-los que amb tot just 70 dolars podien aconseguir fer brollar un pou d’aigua potable en algun d’aquests paisos.

RYAN: ”She explained that people were dying cause like they didn’t have clean water and that just gave me a bad feeling inside. Because if I just closed my eyes and opened them again, in that classroom I would see more than seventy-five or even a hundred things they didn’t have. So I went home and begged and begged and begged my mom and dad for seventy dollars”

El noi va correr cap a casa, a demanr als pares els 70 dolars. A casa els pares no els el van voler donar, tot i aixo ell no va parar d’insistir-los i a canvi de fer feines domestiques (netejar portes, treure la pols, netejar fulles jardi,…) va aconseguir que els pares de mica en mica, l’hi donessin els diners. De seguida, va anar a dur-los a una associacio per a que aconseguissin aigua per la gent d’Africa. Els pares en adonar-se’n van averiguar que el cost no eren 70 dolars, sino 2.000 $. En saber-ho (cal recordar que tenia 6 anys) va proposar-se, que a tot el col-legi es fes una recolecta. Personalment va començar a fer xerrades a totes les classes de l’escola, i finalment entre tots, es van aconseguir els diners per a l’aigua.

En aconseguir-ho, no sabien a quin pais fer la donacio (no n’hi ha pas pocs que vagin faltats), es decidiren per Uganda. El xiquet va seguir amb els seu impuls, extenent les seves xerrades cap a les altres escoles de la ciutat. Altres nens de la seva edat o similar, l’escoltaven atentament, i aixi de mica en mica va anar recollint mes diners.

D’aleshores ença, aquest petit gran vailet no ha parat. Ha aconseguit mes de 1.000.000 $, per a ajudar tantes regions pobres d’Africa com pot. Tot sol, amb els seus pares de suport, fent xerrades arreu del mon, aconseguint aigua potable per molts pobles d’Africa, construint escoles i millorant les condicions d’higiene i de salut de força gent.

Haurieu d’haver vist el reportatge (quina de llagrimes,…), IMPRESSIONANT, si l’enllaç que he posat funciona, mireu-lo o llegiu-ne la transcripcio, o be cerqueu mes informacio. N’hi ha per treure’s el barret, com un nen de 6 anys pot aconseguir tot aixo i una colla de bordegassos de corbata ni tant sols els importa el que els passi a aquests paisos.

L’enllaç de la fundacio, ,

The first batch of letters went off in January 1999. Two months later a package from Angolo arrived with letters addressed to each student. Ryan was handed his, the large print filling the page:

Dear Ryan, my name is Akana Jimmy. I am 8 years old. I like soccer. Our house is made of grass. How is America? Your friend, Akana Jimmy.

With the letter was a photograph of Jimmy taken by CPAR. For weeks Ryan raved about his new pen pal. Could he meet him? he asked. Susan and Mark thought they might be able to afford a trip one day. Perhaps when Ryan was 12.

Ryan wrote back:

Dear Jimmy, It must be cool to have a house made out of grass. I am 8 now. Do you drink from my well every day? What is your favourite subject in school? I am going to Uganda when I am 12. My house is made out of bricks. Write back soon. Your friend, Ryan.

(…..)

ON THE HOT morning of July 27, 2000, a truck bearing Shibru, Ryan and his parents bumped its way down a Ugandan dirt road. As it neared Angolo, four tiny children spotted them and began jumping up and down excitedly. "Ryan! Ryan! Ryan!" they called.

"They know my name!" Ryan cried in surprise.

"Everybody for a hundred kilometres knows your name, Ryan," Shibru said.

Around a bend, a line of some 5,000 children from nearby schools stood waiting along the roadside. As the truck approached, they began clapping in a rhythmic beat.

"Let’s get out," Shibru said. His head down, Ryan walked by the clapping children, waving bashfully. A band formed before them and, to music, led the procession to Angolo Primary School.

(…..)

[@more@]

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

2 Responses to Canviant el mon.

  1. isnel says:

    Ja faig bé, jo, de creure’m més els nens que els grans. I no deixaré de fer-ho mai. Mai.

  2. frederic says:

    És una història impressionant!
    Segur que a Hollywood, tal com son, faran una pel.licula. Si és així, al menys que els beneficis vagin a incrementar les ajudes aconseguides per aquest nen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *