Mosaic de Paraules al Vent (Bloc des d'Irlanda).

Una de les coses que més m’han meravellat des que vaig venir a Irlanda, és el fet de la cultura de les ONG a Irlanda. Vagis on vagis trobaràs a gent recollint diners per alguna causa. Des del caixer del supermercat quan voluntaris t’ajuden a posar la compra en bosses a canvi de diners que els puguis donar,  passant per gent a peu de carrer o anuncis constants a la televisió que et conviden a donar diners per alguna de les diverses causes.

Tot l’any, no cal que sigui Nadal, trobes ONG competint pels teus diners. Cosa que és molt lloable. Ha arribat a un punt que fins i tot sembla una competició. A veure qui pot més.

Jo mateix, l’any passat vaig estar recollint diners pels Special Olympics Ireland i el mes que ve ho tornaré a fer. També estic mirant de fer una mica mes de temps a l’agenda atapeïda per col-laborar amb una d’elles. Una de les que m’agraden més és un grup de gent (no els he preguntat mai qui són) que passen per tota la cuitat, repartint brou calent i quelcom de menjar pels sense sostre que demanen almoina al carrer.

Aquesta setmana però, una serie de fets m’han fet trontollar el meu pensament sobre les ONG. Ahir vaig llegir l’article sobre les ONG al diari Ara, del l’Albert Sánchez Piñol, basat en el llibre de l’antropòleg Gustau NerínBlanc bo busca negre pobre , la veritat és que fa feresa. Malauradament, és ben colpidor i si és cert, cal que se sàpiga. La veritat és que sempre m’ha xocat com és que la societat civil, com pot i sovint sense mitjans, ha de fer el que els seus respectius governs és incapaç de fer. Potser en comptes d’esmerçar tants esforços nosaltres sols, potser caldria que demanéssim responsabilitats als nostres governants. A tots ells. Que facin el que cal i no haurem de salvar el món de mala manera.

El dissabte vaig veure el documental Black Gold (l’or negre), sobre el comerç just i la mega responsabilitat que tenen els governs i multinacionals de la pobresa al tercer món. La veritat és que és un reportatge ben impactant. De nou, deixa amb el cul al descobert els nostres governants i la seva incompetència, preocupant-se pel que és seu i no pas per tenir un món amb condicions decents.

I el dimecres de la setmana passada sortia de nou la llista Forbes dels més rics del món del 2011.On hi apareixen 1210 milionaris, 115 dels quals són mega milionaris de la Xina, 55 de la Índia o uns quants també de Rússia. Paisos que molts dels seus ciutadans, viuen en condicions ben pobres i també són els llocs on han crescut més els nou rics.Repassant la llista es pot veure la barbaritat de diners que aquests personatges d’arreu del món han anat acumulant.

I jo em pregunto: Que no s’adonen de tot el bé que podrien fer en aquest món? Aturar injustícies (sovint provocades pels seus propis negocis), col-laborar en l’estudi de l’avanç en la medicina, la cultura, l’educació, aturar la pobresa,… en definitiva, fer un món millor.

Alguns com en Bill Gates (a través  de la seva fundació), ja estan donant milers de milions a causes solidaries o com en Warren Buffet que quan mori donara tota la seva riquesa a ONG. Però i els demés, que fan? Molts d’ells, quasi bé podrien aturar la pobresa al seus respectius països. Els hauria de caure la cara de vergonya.

Bé, tot em porta a concloure que nosaltres els ciutadans som els clients dels nostres governants. Si no fan el que haurien de fer, passem-los factura, demanem-los responsabilitats. Ells són aquí per servir-nos i una de les seves principals responsabilitats és aconseguir fer un món millor que el que s’han trobat. Incloent-hi la pobresa. També si veiem que certes persones s’enriqueixen a base de bé sense retorn a la societat, sempre tenim alternatives i boicots.

Article publicat a l’Ara: http://blogspersonals.ara.cat/cafeirlandes/2011/03/14/curioses-ongs/

Tweet

Tweet

Com deixar de beure alcohol.

Abans d’ahir va ser el meu aniversari, 30 anys ja. A l’inici d’any hem vaig decidir a fer-me un autoregal:Deixar de beure alcohol.De fet, no ha estat pas improvisat sinó que forma part de la llista d’objectius que vaig fer ”New Year Resolutions” i aquest tant sols és un dels objectius d’un total d’11 que m’he proposat i que alguns d’ells ja estic aconseguint.

Deixar de beure no és pas fácil, especialment aquí a Irlanda on lacultura de l’alcohol és ben estesa, fins i tot acostumo a dir queper a saber com es la teva relacio d’amistat amb una persona aquía Irlanda, ho pots mesurar comptant les vegades que has anat al pubamb aquesta persona. Bé doncs, fa mesde 6 anys vaig deixar de fumar. També en els darrers 2 anys hedeixat el café bebent només te i herbes, he deixat de beureCoca-Cola o Pepsi, deixat d’anar a menjar fast food, menjar papates crisps (les de bossa vaja) i ara toca l’alcohol. Nous penseu pas que sigui un alcoholic, ni molt menys. Com a molt obrimuna ampolla de vi a la setmana i para de comptar. Pero reflexionantem vaig adonar que bebent hi tens mes a perdre que a guanyar i per aixo prefereixo deixar de beure per sempre. Tant a nivell de salut pel que comporta com pel temps que perds degut a la resaca del’endema.

Si algu es pregunta com m’ho faig per aconseguir deixar de fumar, beure café i Coca-cola, menjar porqueria, etc. M’ho plantejo com petits reptes per controlar la meva forca de voluntat i sempre al principimiro de subsituir-ho per quelcom millor i mes positiu. Per exemple,el café i la coca-cola, per tes, herbes i molta aigua, etc. Ara tocal’alcohol, espero que sigui com amb el tabac, café i demes que he aconsguit deixar-ho.

Per acabar el post i per petició expressa, fer publicitat d’allotjamenta Polonia. Es diu Vila Maria (Willa Maria) (Krościenko , noclegi) i esta situat a les muntanyes del Pieniny, a la frontera entre Poloniai Eslovaquia, envoltat d’uns parcs naturals magnifics. Tant a l’estiucom a l’hivern (per esquiar) és una destinació turistica que hom noes pot perdre en viatjar a Polonia. Per menys de 10 Euros per nit,trobareu una localitzacio esplendida a Krościenkonad Dunajcem.

http://pieniny.com.pl/

Vinga salut i sense beure!

http://pieniny.com.pl/

Tweet

La seguent és una carta al President Mas que vaig escriure com a article al Diari Ara ahir:

Molt Honorable president Artur Mas,

Visc a Dublín des de fa uns quants anys i aquí per Nadal només ens arriba el Pare Noel. No vaig escriure al Pare Noel irlandès, ni tampoc als reis mags d’Orient que venen aquesta nit, ja que fa molts anys que vaig deixar de creure en els reis (més encara quan el dia de Nadal fan un discurs demanant mesures contra la crisi). No deu pas saber que amb tot el pressupost de la família reial prou que serviria per tapar molts forats de la crisi del país. Per tant, l’hi escric a vostè com a màxim representant del meu país, ja que segurament hi podrà fer més que no pas en Pare Noel.

Aprofito l’avinentesa d’aquesta carta per a felicitar-lo per haver estat investit ja com al 129è president de la Generalitat de Catalunya. Espero i desitjo que el país estigui en bones mans. No es preocupi, no l’hi demanaré pas res. Fet i fet, sóc prou conscient que el nostre Parlament poca cosa pot fer i és més aviat un Parlament de fireta, car el que aquí decidim, els nostres veïns, per les bones o per les dolentes, ens ho treuen. Principalment escric per veure si vostè em podria respondre una pregunta que fa temps em té intrigat:

Mai he entès com un president del govern de Catalunya vol aspirar a ser president d’una regió constantment maltractada i no pas d’un estat europeu com tots els nostres veïns d’Europa. Un estat respectat i no pas una regió marginada tal i com vivim ara. Un estat on el seu president podria anar pel món orgullós de representar un país lliure i no pas com ara que ha d’anar pel món amb la llosa de ser el màxim representant d’una regió que pertany a un estat el qual dia rere dia fa els impossibles per a que la seva nació i llengua desapareguin. Tenim un Parlament de pa sucat amb oli vaja. No n’està fart que el que nosaltres els catalans decidim, els nostres veïns espanyols ens ho prenguin? És que vostè també vol passar a la història com un president més del nostre país, mesell i fidel als que ens maltracten pel sol fet de ser catalans?

Si vostè em pogués donar algun motiu amb cara i ulls per a seguir pertanyent a aquesta Espanya maltractadora, estaria ben content. Porto molts anys pensant-hi i no n’he trobat mai cap. De fet, com més anys passen més clar tinc que l’únic camí és la independència. Com més anys porto vivint fora de Catalunya, més clar tinc que l’autodeterminació de Catalunya és l’únic que ens pot salvar de desaparèixer com a poble.

De debò, l’hi agrairia una resposta al meu dubte i també de si em pogués dir si vostè te la intenció de seguir permetent que els nostres veïns espanyols ens segueixin prenent el pèl i els diners, o bé posarà Catalunya on l’hi pertoca. Quan va prometre el càrrec de president ho va fer jurant fidelitat al poble de Catalunya, jo l’hi hagués aconsellat prometre retornar la dignitat al nostre país, ja que fa 3 segles que l’hem perduda com a poble. Per si de cas no se n’adona, la única manera de recuperar la dignitat com a país és retornant-li la llibertat, és a dir, amb la independència.

Cordialment,

Josep Junyent

Tweet

Publicat a l’Ara fa 10 minutes: http://blogspersonals.ara.cat/cafeirlandes/2010/12/30/el-desembre-congelat-sense-aigua-thas-quedat/

Hom podria pensar que després d’una de les nevades més intenses que es recorden a Irlanda, seguida finalment per un parell de dies de pluja, podríem fins i tot tenir inundacions i que els problemes de manca d’aigua a Irlanda s’haurien acabat.

Ai las que no ha estat pas així. Un pic la neu es va desfer seguida per la pluja,a Irlanda encara seguim amb restriccions d’aigua. Diuen els diaris que centenars de milers de ciutadans d’arreu del país (un país que només té vora 4 milions i mig d’habitants) segueixen afectats per les tallades d’aigua. Ho podeu comprovar en aquesta foto curiosa d’avui al Irish Times, uns quants ciutadans omplint ampolles d’aigua al carrer. Ampolles d’aigua que per cert són de la marca catalana “Font d’Or”, recordo que un dia en vaig comprar deu fer quasi un any, juntament amb Vichy Catalan aquí a Dublín, doncs bé, el preu si que era com si vingués d’una font d’or.

Ciutadans omplint aigua a Mayfield, Cork, ahir

Ben bé crec que els diners del rescat a Irlanda per part de la Unió Europea i el FMI que havien d’anar destinats arreglar el país i els seus bancs, potser que ens els enviïn en forma de litres d’aigua i gent competent que pugui arreglar els conductes de l’aigua que es van malmetre degut a les baixes temperatures dels darrers dies. Per si de cas també, que ens duguin més sal i quelcom per a netejar les carreteres i la neu dels aeroports per a la pròxima nevada de cara al 2011.

Tweet

Publicat al bloc de l’Ara el dia 23/12/2010 

Avui ha tornat a nevar quasi durant tot el dia. De fet, encara segueix nevant. L’aeroport de Dublín segueix tancat, diuen que serà almenys fins demà a les cinc del matí, afectant uns 270 vols i aproximadament uns 40,000 passatgers. Aquest any, entre el volcà famós islandès i les nevades constants, l’aeroport de Dublín quasi a estat més vegades tancat que no pas obert. Em pregunto si la Dublin Airport Authority (DAA) pagarà indemnitzacions als passatgers i a les companyies aèries que han estat afectats per la seva incompetència netejant la neu a l’aeroport.

Mentrestant aquest vespre, RTE (La TV3 irlandesa) anunciava que aquest desembre serà el pitjor desembre en la història recent pel que fa al sector del comerç. La crisi/recessió, les nevades i la intervenció del FMI i la Unió Europea a Irlanda, han fet que les vendes hagin caigut en picat. Potser molta gent s’espera a les rebaixes, que aquí comencen l’endemà mateix de Nadal, tot i que degut a la crisi del país i el baix nivell de vendes constant, sembla que tot estigui de rebaixes dia rere dia. Malgrat que la diferència amb els preus del continent encara siguin desorbitats.

Avui mateix però, el govern irlandès ha indicat que el que fa poc era el principal banc irlandès (Allied Irish Banks – AIB) , rebrà 3.700 milions d’Euros més per a ser nacionalitzat. Els diners seran extrets del fons de reserva per a les pensions del país . Sembla que no hi ha diners per a les pensions però si que n’hi ha i molts per a seguir gastant-ne en bancs.

Acabaré l’article amb bones notícies. Més d’onze mil tones de sal ja han arribat a Irlanda per combatre la neu i les glaçades. Quan estàvem apunt de quedar-nos sense, finalment han arribat. Tenint en compte que en gasten unes 3,000 al dia, no se pas si duraran gaire. Bona falta que fan, sinó feu una ullada a aquesta imatge que he pres de la web de la AA roadwtach (el RACC irlandès). Era tot just abans de plegar de la feina aquesta tarda i indica els problemes en les carreteres del país.

Tweet

Tot just acabat de penjar al Diari ARA. 

Si a Catalunya hi ha restriccions d’aigua a l’estiu quan hi ha sequera, a Irlanda, un dels països on hi plou més, a banda de a l’estiu en certes regions, ara també hi ha restriccions d’aigua a l’hivern. Degut a les baixes temperatures que ha anat experimentant el país durant tot el desembre, que molta gent durant la nit deixava les aixetes obertes per a que no es congelessin els conductes de l’aigua de casa i pel mal estat de la infraestructura que transporta l’aigua a Irlanda, durant aquest desembre hi estan haventrestriccions d’aigua sobretot a l’àrea de Dublín. Aparentment les reserves d’aigua estan ben baixes i les restriccions en certes zones de Dublín són de les set del vespre a les set del matí. Almenys ens diuen que des del dia 23 al 28 de desembre no tindrem restriccions d’aigua. Ben curiós això en un país on hi arriba a ploure tant.

Ara mateix, miro per la finestra i segueix nevant. Fa hores que neva, durant tot el dia que no ha parat de nevar. Si fa tot just dues setmanes escrivíem dient que estàvem colgats de neu, aquests dies hi tornem a estar. Aquella darrera vegada, la neu, el gel i el fred van durar uns deu dies. Vam tenir una setmaneta de temperatures positives (al voltant dels 5 graus de màxima) i des de fa una quants dies que ja hi tornem a ser, ben colgats de neu i fred.

Per a tothom qui tingui previst viatjar a Dublín durant els pròxims dies, es trobarà una ciutat ben blanca de neu i gèlida. Això si pot arribar, ja que l’aeroport de Dublín torna a estar tancat, almenys fins demà a les 8 del matí. A mes, molt de compte amb les carreteres, ja que sembla que a Irlanda no n’aprenen d’altres anys amb la neu i la veritat es que és com si anessis a esquiar amb el cotxe.

Porto mes de sis anys vivint a Irlanda i mai havia vist tanta neu i fred en aquest país. Els que hi han nascut i porten encara més anys, diuen que és un dels anys més freds de tota la historia meteorològica registrada . Els entesos, diuen que això serà el pa de cada any.

Si l’aeroport de moment segueix tancat, els que si que han vist un increment en reserves son els del sector del transport marítim. Tal i com va passar durant la darrera explosió del volcà islandès. La gent se les empesca totes i si no pots volar, molta gent ha decidit agafar el vaixell i anar cap a la Gran Bretanya o Franca.

Almenys aquí ja tenim ben garantit que tindrem un Nadal ben blanc. S’esperen temperatures àrtiques fins al dia de Nadal mateix. Mes enllà, ja ho veurem. Sí veniu a Irlanda, no us equivoqueu pas, això és Irlanda no Islàndia. Malgrat s’assemblin amb el nom, el fred i el rescat famós del FMI i la Unió Europea, de moment encara són països diferents. Vinga Bon Nadal, a estalviar aigua i a tapar-se que aquí segueix nevant!

Tweet

 Publicat al diari Ara el dia14/12/2010

La portada del diari Ara del diumenge era sobre en Julian Assange, portada més que merescuda. De fet, de ben segur que serà el personatge de l’any 2010 i també  formarà part de la Història d’aquest segle XXI. Personalment crec que Wikileaks ha fet una molt bona feina per a la democràcia, per a la llibertat d’expressió i pel periodisme tot proveint la informació dels cables diplomàtics. Espero i desitjo que la feina feta per Wikileaks esperoni els periodistes de casa nostra a destapar la corrupció i demés manipulacions per part dels governs i empreses, que de ben segur que ens amaguen dia rere dia. Per mi, això que estem veient tant sols és la punta de l’iceberg del que en realitat ens amaguen.

Sembla ser que un dels orígens de Julian Assange era el de hacker, aparentment fou un hackerconegut com a Mendax. Doncs bé,  pel que llegia el mateix diumenge al diari The Guardian, sembla que la comunitat de hackers del món, ha indicat que la batalla destapada a la xarxa després de la publicació dels cables diplomàtics dels Estats Units a Wiklileaks ha iniciat el que s’ha anomenat la primera Ciberguerra global. Ja sigui per defensar la llibertat d’expressió com també la pèrdua de llibertats a Internet imposades pels governs i el lliure accés a la informació. Un clar exemple d’això el veiem a Barcelona  amb el decret que pretenia aprovar el govern per a poder tancar websites.

Pel que es veu, hackers de diferents països s’han coordinat en el que han anomenat “Operació venjança”. Les armes? Un ordinador. Els enemics? Algunes de les empreses nord-americanes i  també d’altres països i el mateix govern nord-americà. Des que es va saber que certes empreses americanes i d’altres països havien pres accions contra Wikileaks (Amazon, PayPal, Mastercard, Swiss Post, etc), els atacs a aquestes empreses han anat creixent. De moment els atacs a PayPal no han reeixit però si que van fer caure durant unes hores altres webs importants com la de Mastercard i d’altres del govern suec. Una primera ciberguerra en la qual sembla que estigui en joc el control del ciberespai.

No m’estranyaria pas que d’aquí a poc temps ens vingui una forta retallada d’accés a informació o de llibertats a Internet després de la polseguera aixecada per part de Wikileaks. També m’agradaria destacar la feblesa del nostre sistema. En aquest segon punt, és prou evident la dependència que tenim avui en dia dels sistemes informàtics i la tecnologia. Una dependència que cada dia creix més. Llegia per exemple en aquest article que fa 3 anys una sèrie d’atacs coordinats van tombar moltes de les webs principals d’Estònia com ara bancs i webs del govern o bé també aquest article del diari irlandès Irish Independent en el qual evidenciava els problemes que està patint l’Iran amb una de les estacions nuclears degut a un atac informàtic.

En el present i el futur que s’apropa cada cop veurem més i més problemes semblants a aquests atacs cibernètics. Tanmateix,  com a nota positiva, aquestes anomenades ciberguerres no comporten sang, almenys de manera directa tota i que si que  provoquen  la pèrdua de moltíssims milions.

Tweet

Article publicat al Diari Ara online el passat dia 30/22/2010.

Deu ser que avui en dia no estem gaire acostumats a veure un polític dimitir per això m’ha xocat una mica veure que en José Montilla hagi renunciat al seu escó al Parlament fins i tot abans de començar la legislatura. Més encara quan hem vist episodis ben galdosos com ara de corrupcions, comissions del 3%, crisi de govern, etc i no ha passat gran cosa entre els polítics de casa nostra.

Garantia de …?

És ben cert que amb el PSC més de caire PSOE i menys catalanista de tota la Història, cal recordar que fins i tot es va fer campanya contra la independència de Catalunya i contra el concert econòmic,l’expresident Montilla ha portat al PSC als pitjors resultats electorals de tota la Història al nostre país. Tot i això i malgrat que l’expresident hagi entonat el mea culpa i apel-li a l’ètica i a no voler aferrar-se a la poltrona, cosa que no passa pas cada dia, trobo que aquesta dimissió és un petit frau electoral, una farsa als ciutadans socialistes que abans d’ahir diumenge 28 el van votar.

M’explico, molts dels ciutadans el van votar sabent que el PSC perdria segur les eleccions ja que totes les enquestes així ho pronosticaren (enquestes que per cert cal parlar-ne a fons, sobretot amb els errors comesos, intencionats o no, sobre Solidaritat Catalana per la independència)  i si el van votar es perquè treballi per ells al Parlament, ja sigui al govern o a la oposició. Sembla com si, tal i com ens tenen acostumats molts dels partits polítics, miri més pel seu partit polític que no pas pel país. Al cap i a la fi, més de mig milió de ciutadans l’hi van fer confiança i a la primera de canvi se’n va.

Aquí a Irlanda això encara és molt més evident, ja que en votar, votes a les persones en concret enumerant-les per ordre segons la teva preferència i a més a més pots votar a diferents partits a la vegada. Per tant l’hi estàs fent confiança a la persona en concret amb el teu vot. Tot i això, afegeixo que aquí a Irlanda la norma general també és no dimitir mai. Passi el que passi, ja pots haver embarcat el país en la pitjor crisi de la Història que aquí tampoc no dimiteix ningú.

Tornant a Catalunya, l’expresident deu estar pensant, per què coi anar al Parlament i tenir mal de caps durant 4 anys si té dret a un pagament vitalici d’un bon pessic de desenes de milers d’euros, quantitat fins i tot superior al sou del president dels nostres veïns espanyols. Aquest podria ser un dels canvis que CIU podria introduir en el famós canvi que ens espera, dimitir quan toqui i reduir despeses en ex-presidents.

Tweet

Tweet