[@more@]
2 mesos
Mirant el calendari he vist que justament avui fa 2 mesos que vaig arrivar a Irlanda. Dos mesos que han passat absolutament volant, ja que si no ho hagues vist al calendari ni tant sols m’ho creuria. Fa ben poc, quan em preguntaven quan de temps duia a Irlanda els deia un mes, un mes i escaig vaja, pero ara ja haure de dir 2 mesos.
Com que no tinc data de tornada no passa res, de fet ni tant sols penso en quan tornare. Tot i que de tant en tant els records o dies concrets prou que fan que m’agradaria estar a la meva terra. Per Sant Jordi es un dia molt especial per estar a casa; ganes de retrobar els amics i amigues; el dissabte que ve si el Barça guanya la lliga…
Ara que per aixo darrer ja tenim preparada una bona festa tot un grup de catalans. Si guanyem estarem justament on mostra la imatge, amb un xic d’alcohol al damunt, una senyera estelada a la ma, i la samarreta del Barça posada.
[@more@]
Dia a dia.
Avui parlare una mica de menjar, aixo si, no us donare pas cap recepta. Si ja de per si es complicat fer-se un mateix el menjar quan s’esta acostumat que l’hi facin els altres, ho es mes encara vivint en un pais on alguns productes no son pas facils de trobar.
Ahir per exemple, vaig fer el primer all i oli. No recordava ni com es feia. La particularitat fou que el vaig haver de fer en una tassa de te i la ma de morter era una cullera de cuinar de fusta. Cal dir que va quedar prou be i avui m’he l’he acabat, menjant-lo amb una especie de fideua, feta evidentment amb fideus (no en venen enlloc, pero en vaig poder trobar en un supermercat, tot i que eren de cabell d’angel), un sofregit amb ceba, all i tomaquet natural, una mica de carn i tonyina de llauna, ja que no tenia gaires mes ingredients per a posar-hi. Val a dir que o era la gana, o era molt bona, pero a volat de seguida.
Aqui, es troben a faltar els embotits de casa, tot i que estic en proces de que me n’enviin una remesa per correu. Per altra banda la carn, aqui es cara, força cara, l’unic que se salva una mica es el pollastre, malgrat que un ja se’n cansa de menjar tant de pollastre. Si algu sap alguna web de receptes, que no es talli i que la deixi a comentaris, encara sortire fet un xef d’aqui.
Fer la compra, cuinar, rentar els plats, posar la rentadora, escombrar, netejar, fer dissabte i diumenge si cal,… Quina diferencia de viure a cals pares a fer-ho fora.
[@more@]
Webs i imatges a la plantilla.
El dia 10 de Maig, fara 1 any que vaig fer el web: www.catalunyalliureja.tk , tot i que no puc anar-la millorant gaire des d’aqui a Irlanda, mes o menys compleixo els objectius que em vaig proposar en fer-la. Si hi feu una visita, procureu veure’n totes les seccions i si creieu que caldria fer-hi certes millores, nomes cal que m’ho dieu, o be aqui o be en el LLIBRE DE VISITES ( http://books.dreambook.com/catalanet/arnau.html ) que hi tinc.
Vaig fer aquest web sense tenir ni remota idea de com es feia un web, finalment encara en va quedar quelcom aprofitable. Despres vaig fer aquesta bitacola, per a parlar de cosetes del dia a dia, donar la meva opinio, vaja, per escriure quatre cosetes. Darrerament s’ha convertit en un Diari personal propiament dit, seran les circumstancies d’estar a Irlanda.
Be, haureu vist que he canviat de plantilla. El motiu, des de lamevaweb.info estan fent obres per a millorar el funcionament del web. Cada cop va millor, per no dir perfecte. Pero jo tenia les meves imatges, rellotges i altres decoraments al marge dret de la bitacola i ara amb els canvis ja no surten. S’han esfumat. He provat totes les plantilles pero no surt en cap, vaja amb alguna surten pero al mig de la pantalla i es veu malament. Com que no m’agrada que es llegeixin nomes 7 o 8 paraules i s’hagi de canviar de linia, he posat aquesta grisa, massa grisa, a veure si algu em pot fer un cop de ma i dir-m’he com puc posar el rellotge, fotografies i demes al web. Sino a veure quina plantilla deixo. Com se fa per a posar imatges, rellotges i complaments a qualsevol plantilla? Gracies.
[@more@]
Problemes d’identitat?
Avui pensava, si fa un temps ens deien els nostres politics que tot el que viu o treballa a Catalunya ja es catala, jo potser ja no soc catala. Que soc? Visc i treballo a Dublin, tot i que soc nascut a Catalunya. Nacionalment soc i em sento catala, formo part de la nacio catalana (no la de la regionalista de les 4 provincies, sino de tot el terreny on abarca la llengua) pero malauradament en la paperassa oficial encara diu que soc espanyol. Cosa que ni soc ni m’hi sento pas, ni ho sere ni ho vull ser pas mai. Soc dublines, irlandes (jejeje, quin fart de riure)?, ja que visc i treballo en aquest pais. O be soc d’on vull ser, d’on em sento?, malgrat documents i parafarnalies dels nostres veins espanyols o francesos.
Per mi es catala qui se’n sent, qui n’exerceix, qui vol ser-ho, evidentment el nexe d’unio es la llengua. Tant si es diu Mohamed, Josep, Pablo, Vladimir o Yao Shin. Acostumem a rebre els immigrants que parlen la nostra llengua, ja no com a un immigrant, sino com a un catala mes. Aixo no passa a gaires llocs mes. La llengua es el que ens fa exisitir com a poble, els catalans, existirem fins que la llengua es parli. Despres, a les terres de parla catalana hi viura gent pero no pas catalans. La meva llengua em fa pertanyer a un lloc. Per mi, tota llengua es un tresor; un tresor acumulat al llarg de segles; un tresor que duu el taranna de tot un poble (sigui el que sigui) al darrere. Quan reflexiono sobre la llengua escric trist, trist per viure en un pais que maltracta la seva llengua; trist per ser d’un pais que amaga la seva llengua i que s’autoodia amb grandesa.
[@more@]
Soc catala, com el que es irlandes, nigeria, rus, marroqui, xines, espanyol o frances, l’unica diferencia es que jo encara no tinc Estat. Ja veig que el que tinc no son pas problemes d’identitat, sino un altre. Que en podriem arrivar a ser de lluny!
Que soc?
Avui pensava, si fa un temps ens deien els nostres politics que tot el que viu o treballa a Catalunya ja es catala, jo potser ja no soc catala. Que soc? Visc i treballo a Dublin, tot i que soc nascut a Catalunya. Nacionalment soc i em sento catala, formo part de la nacio catalana (no la de la regionalista de les 4 provincies, sino de tot el terreny on abarca la llengua) pero malauradament en la paperassa oficial encara diu que soc espanyol. Cosa que ni soc ni m’hi sento pas, ni ho sere ni ho vull ser pas mai. Soc dublines, irlandes (jejeje, quin fart de riure)?, ja que visc i treballo en aquest pais. O be soc d’on vull ser, d’on em sento?, malgrat documents i parafarnalies dels nostres veins espanyols o francesos.
Per mi es catala qui se’n sent, qui n’exerceix, qui vol ser-ho. Cadascu es el que es, encara que no el deixin ser-ho. Quin embolic, ai si tinguessim Estat!
[@more@]
Retrobant Irlanda.
Avui m’he retrobat amb Irlanda, amb la Irlanda que em va fer tornar, amb la Irlanda real, la verdadera. No amb el miratge emmascarat que es Dublin. Dublin no es Irlanda, hi esta, pero ben poc tenen a veure. Si mai aneu a Irlanda, esteu-hi tant sols un parell o tres de dies i despres descobriu la verdadera Irlanda. Visiteu sobretot la resta, els petits pobles, llavors veureu la veritable Irlanda.
Avui m’he retrobat amb una part curta, pero intensa del meu passat. Aqui es dia de festa i l’he aprofitat. He anat a Clondalkin, pertany a Dublin pero esta a 45 minuts amb l’autobus. Vaig viure-hi un estiu fa tres anys i fins avui no hi he tornat. Ha estat un dia molt especial, nomes arrivar-hi, una pluja menuda, quasi invisible feia companyia. Tornar a recorrer el mateix trajecte que tantes vegades havia fet; tornar a trepitjar uns carrers que et son tan familiars; retrobar-te amb part de la gent amb qui vas conviure i treballar; fer un capuccino amb la mateixa tassa que l’havies fet tantes vegades; fer petar la xerrada amb la parella que vas conviure compartint una tarda de te, dient-he que fa quasi un any que son casats i que les coses els han anat molt be. Fins i tot m’he perdut, quasi voluntariament anant amb l’autobus, he preferit saltar-me la meva parada de l’autobus i anar fins a l’ultima parada per a fer mitja volta.
Aquesta es la meva Irlanda, la Irlanda real, la dels irlandesos, la Irlanda verda i amable. Una Irlanda sense presses, on t’atures a conversar amb qualsevol i de qualsevol cosa. Des de politica, llengua, cultura, menjar,… qualsevol motiu es bo per enraonar. Com he dit, aquesta es la Irlanda que em va fer tornar. Espero de mica en mica anar-la recuperant.
[@more@]
Per si a algu li interessa, ara treballo a Swords, al Nord de Dublin, passat l’aeroport.
Dia a dia.
Fer la compra, cuinar, rentar els plats, posar la rentadora, fer dissabte i diumenge si cal,… Quina diferencia de viure a cals pares a fer-ho fora.
[@more@]
Segueix feliç (2)
Havien passat quasi tres anys, com era de costum en ella, tres anys de felicitat. Amb petits alts i baixos que sempre els afrontava amb un somriure. La dona del somriure, l’anomenaven al barri, realment el sobrenom se l’havia guanyat a pols. No tenia mai un no per a ningú, caminava somrient d’orella a orella, havia après a transformar les penes en alegries en un tres i no res.
Avançava pel Carrer de la Pau, era un dia de sol, de sol amb majúscules, feia goig passejar. Anava cap a mercat, era dimecres i calia omplir la despensa de provisions. Arrivaria al destí, parlaria amb la senyora Carme, la peixetera, sempre tan atavalada ella, i li donaria records pels seus néts, tot desitjant-li al menut que es recuperi tant aviat com pugui. Pel camí es va trobar amb el grup de vailets del barri. Com cada tarda corrien carrer amunt, esperonats pels nervis despres de fer sonar el timbre d’un dels portals del carrer. Empentes i crits enmig d’una corriolada de vailets que respiraven esbufegant. Lentament s’aturaren davant de l’entrada del seu edifici, avui l’hi tocava a en Jan, el cap de la colla, sense avisar pitjà el botó, sonà la campana i apretaren a córrer seguint el recorregut del carrer. Duien els mitjons fins als genolls, pantalons curts i el vestit brut per la polseguera del carrer. Ben aviat desapareixeren en l’horitzó. Ja en fan de les seves, va pensar ella, somrigué i digué en veu alta; que es diverteixin.
[@more@]
Seguia enamorada del Ramon, el seu Ramon. L’amor l’ajudava a viure, a superar els problemes, tot i que, era un amor no correspòs. Es conforma en sentir-se observada per ell, notar que rep la seva mirada, quan l’anava a visitar tot i saber que en Ramon potser mai serà al seu costat. En Ramon es casà amb la Dolors, fins i tot rambleja acompanyat En guarda una fotografia al costat del coixí, a vora la tauleta de nit. Cada vespre, abans d’anar a dormir la mira, a poc a poc clou els ulls i el recorda sempre al seu costat. Somia feliç, segueix feliç.
Posted in Escrits
5 Comments
