Avui pensava, si fa un temps ens deien els nostres politics que tot el que viu o treballa a Catalunya ja es catala, jo potser ja no soc catala. Que soc? Visc i treballo a Dublin, tot i que soc nascut a Catalunya. Nacionalment soc i em sento catala, formo part de la nacio catalana (no la de la regionalista de les 4 provincies, sino de tot el terreny on abarca la llengua) pero malauradament en la paperassa oficial encara diu que soc espanyol. Cosa que ni soc ni m’hi sento pas, ni ho sere ni ho vull ser pas mai. Soc dublines, irlandes (jejeje, quin fart de riure)?, ja que visc i treballo en aquest pais. O be soc d’on vull ser, d’on em sento?, malgrat documents i parafarnalies dels nostres veins espanyols o francesos.
Per mi es catala qui se’n sent, qui n’exerceix, qui vol ser-ho, evidentment el nexe d’unio es la llengua. Tant si es diu Mohamed, Josep, Pablo, Vladimir o Yao Shin. Acostumem a rebre els immigrants que parlen la nostra llengua, ja no com a un immigrant, sino com a un catala mes. Aixo no passa a gaires llocs mes. La llengua es el que ens fa exisitir com a poble, els catalans, existirem fins que la llengua es parli. Despres, a les terres de parla catalana hi viura gent pero no pas catalans. La meva llengua em fa pertanyer a un lloc. Per mi, tota llengua es un tresor; un tresor acumulat al llarg de segles; un tresor que duu el taranna de tot un poble (sigui el que sigui) al darrere. Quan reflexiono sobre la llengua escric trist, trist per viure en un pais que maltracta la seva llengua; trist per ser d’un pais que amaga la seva llengua i que s’autoodia amb grandesa.
[@more@]
Soc catala, com el que es irlandes, nigeria, rus, marroqui, xines, espanyol o frances, l’unica diferencia es que jo encara no tinc Estat. Ja veig que el que tinc no son pas problemes d’identitat, sino un altre. Que en podriem arrivar a ser de lluny!
Amic meu. Tu ets català o el que et dongui la gana de ser. No hi parets ni muralles que frenin les sinapsis del teu cervell. Ets lliure, si més no, de pensar el que vulguis.
Es cert que la llengua es important. Construim la realitat en funció del llenguatge. Els xinesos, expresen el passat sense formes verbals preterites…es complex el món, i engrescador. Tu i jo ens entenem. El meu veí parla un altre llengua i no m’entenc. Tu ets a Irlanda i ell a 5 metres del meu seient. Kafkià?, no. Real. Es meravellós parlar idiomes. Que s’enterin d’una puta vegada les llengues dominants (castellà, anglès, francés, etc) que el seu mòn conceptual es més curt i estret. Sortit de la rera-botiga d’un senyor Esteve qualsevol. Anim amic. Estem aquí. I ningú no ens farà fora…
Hi estic d’acord, la llengua és molt important per sentir-te d’un lloc. Per això mateix no puc entendre que es digui literatura catalana a aquella feta per escriptors d’aqui en castellà. Per mi ser català té a veure amb la llengua i no entenc aquells que es diuen catalans i no el parlen, ho sento, no puc i, d’aquests n’hi ha molts.
Jo estic amb tú Josep Arnau…a la nostra llengua cal cuidar-la i a la vegada fer entendre que no és un mecanisme d’excluisó sinó d’integració.
Visca Catalunya!
Si un escriptor d’aquí escriu en català, fa literatura catalana.
Si a un escriptor d’aquí, se’l tradueix, continua fent literatura catalana.
Si un escriptor d’aquí escriu en castellà (perquè no hi ha ni déu que el tradueixi però ell vol ser conegut més enllà de les fronteres…) ja no fa literatura catalana, frederic?
Perdoneu-me, però m’heu tocat un tema, m’heu tocat un tema…
A en Perejoan:
El president Pujol deia que era català tot aquell que vivia i treballa a Catalunya i que ho vol ser-ne. Aleshores s’el va titllar d’electoralista per part de l’ERC d’aleshores. I l’ERC d’ara, per justificar el pacte d’esquerres i «catalanista» va fer anar com a argument que en Pujol es va dedicar a dividir els catalans segons el cognom. Prefereixo no valorar aquesta lucidesa de pensament.
Pel que fa al post: hi estic totalment d’acord. Només afegiria que la sobirania no es demana enlloc; s’exerceix. Salut i visca la terra!
és un tema difícl aquest, jo sóc catalana, visc i estudio aquí, però mons pares no són catalans, cap dels dos, però s’hi senten, no parlen el català, però no obliguen ningú a parlar en castellà, llegeixen en català, miren la tele en català… això és ser bon català! jo.. jo sóc massa radical, jo intento viure en català, sempre, crec que s’hauria de poder fer ja que som a Catalunya, però si mai ho proveu, veureu que no pots viure plenament en català ni en el teu país, és trist, molt trist.
En aquest cas no estem gens d’acord Isnel, gens. Si quan tu vas de vacances a X pais, i en aquest periode de temps escrius un llibre alli, formaras part de la literatura d’aquell pais? o be de la llengua en que fas les teves obres?
En tot cas tots els escriptors catalans que van viure a l’exili i van escriure la seva obra en catala, pero van fer-ho a Mexic, Cuba, Argentina, França,… formarien part per exemple de la literatura francesa?? O be de la catalana?
Amb els demes, coincidim bastant.
Em sembla que no m’he explicat. Però tant se val. De fet, estic força d’acord amb vosaltres. Només em sap greu que es critiqui d’una manera tan ferotge els escriptors catalans quan es decideixen a escriure en castellà o en qualsevol altre idioma (sense deixar, però, d’escriure en català). Només era això.
Si és o no és literatura catalana el que fa quan escriu en un altre idioma, què voleu que us digui? Per mi, és literatura escrita per un català. I ja m’està bé.