Fent cami.

Diu el refrany que tota pedra fa paret, que tota passa fa cami, malgrat que a vegades n’haguem de fer una endavant i cinquanta enrere per a avançar.

Fent cami sovint el fem acompanyats, a vegades nomes una petita part, a vegades un troç mes gran, a vegades mes sols. Retrobem amics i coneixençes anteriors, encara que sigui a milers de metres lluny i a traves d’una webcam. En perdem d’altres que mai haguessim volgut perdre; o fins i tot veiem que certes amistats i coneixençes, no eren pas ni el segon terme.

La vida es un cami constant ple d’obstacles i alegries. Els obstacles cal sobreposar-nos-hi com bonament poguem, les alegries gaudir-les a base de be.

[@more@]

Leave a comment

Ja n’hi ha prou no?

Malgrat encara siguem una de les darreres colonies (no pas de perfum, sino mes aviat de les que fan cert tuf) d’Espanya, els espanyols deuen creure que tenen tot el dret a seguir insultant-nos, robant-nos (espoli fiscal brutal),… com si res no passes.

Certes actituds rancies espanyolistes envers Catalunya, son mes propies de ments degenerades carregades d’odi que no pas de persones humanes.

De l’Estatut basc en digueren que no podia seguir endavant, a banda de milers d’atrocitats que digueren, pel fet que no representava la poblacio basca. Quan superava el 50 % del Parlament basc. En el cas principati, el 80% del Parlament (organ que representa el poble catala) digue SI a aquest Estatut (un Estatut que per mi son escorrialles, es un petit pas endavant imprescindible per a l’agonia de Catalunya). Em diran que no representa el poble catala, aquests bordegassos?

A banda de la colla de gossos que lladren des de la nostra metropoli veina Espanya, el mes fotut es la porqueria que tenim a casa. A casa es on tenim mes feina a fer.

Es inverossimil, que una colla de potuls et diguin blanc i l’endema et diguin negre, just quan van a llepar el cul a la metroploi. Una mica de coherencia, Sr. Montilla, Maragall i Cia. Fa segles que Catalunya, els Paisos Catalans, som una nacio, tant si ho diu un paperot com si no. El que es infumable es que segons aquests senyorets del PsoE catala (Partido Espanyolista, la S i la O sobren), abans d’ahir Catalunya sigui una nacio i avui ja no ho sigui. No fotem collons!! Ben mirat, potser volen corregir l’error, la nacio no es pas a la regio del Principat, sino que va, com es prou conegut, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maho.

I del robatori fiscal, que me’n dieu. Els calers dels meus impostos els vull a la meva terra, per a la meva gent, com els paisos normals. Ja fa massa anys que alimentem la metropoli. Potser ha arrivat l’hora d’abandonar cobardies i dir PROU, no?

Cal que digui el cami a seguir, senyores i senyors?? S’acaben els problemes: Independencia.

[@more@]

6 Comments

Eclipsis.

Avui diuen que hi ha hagut eclipsi de sol, aqui sembla que l’eclipsi solar sigui quasi permanent. Ben poc veiem el sol. Eclipsi com el somriure a la cara que d’un grup de polonesos que viatjaven l’altre dia a l’autobus, feia temps que s’havia esfumat. Eren tres o quatre, cadascu amb una gorra al cap i la mirada trista que els acompanyaven. No deien ni mot, la cara ho deia tot. Devien tenir una cinquantena d’anys i feien el cami de tornada de la feina cap a casa. Probablement devien portar mig any, qui sap si com a molt un any en aquesta terra verda, potser nomes un mes. Feien cara de temença, cara de por a un futur incert. Venen a Irlanda empesos per la miseria de la seva terra i la il-lusio d’un futur millor, el porvenir es una incognita.

Fa dos o tres dies, llegia al diari que uns 10.000 ciutadans d’aquest pais, Polonia, "estan vivint a l’infern" (Sic). Actualment aqui hi habiten quasi 70.000. Molts d’ells, venen a Irlanda amb poc mes de 100 Euros a la butxaca, sense allotjament i amb la impressio que anar a viure al Tigre Celta sera bufar i fer ampolles. Normalment no s’adapten al pais, car es una immigracio temporal. Venen a aquest pais a fer diners, per al cap d’uns anys, maxim quatre, tornar a la seva terra i tenir el seu propi negoci alli. Molts tenen ben poques nocions d’angles i principalment nomes es relacionen entre ells.

No vull semblar racista, car jo tambe soc immigrant i polones (o polac com diuen els nostres veins espanyols). He parlat d’els polonesos perque actualment son la principal immigracio del pais, seguida de la xinesa de ben aprop. El govern irlandes ja esta prenent mesures per a que, com a minim, abans de marxar del seu pais, els polonesos sapiguen on van i que a la vida no es pas tot tant facil. Als Paisos Catalans, no tenim competencies en immigracio, per tant els immigrants quan venen creuen que van a Espanya (que han de pensar si encara hi ha catalans que no saben ni el que son!), per tant desinformats i a xerrar espanyol que no estem per dialectes.

No volia escriure aquest post aixi, volia que fos un dels meus posts relatant les meves estades diaries a l’autobus, pero tot ha vingut arran de llegir aquesta entrevista d’ahir a en Miquel Calçada (Mikimoto):

A banda de la procedència, tenen un denominador comú els catalans a l’estranger?Tothom té aventures diferents i marxa per motius molt diferents. Però sí que he constatat que la gent busca adaptar-se al país on ha anat a viure. Com que els catalans som tan bona gent, sempre ens adaptem allà on anem. Portem 300 anys adaptant-nos a la hispanitat sense haver-ho aconseguit i suposo que, inconscientment, quan marxem a algun lloc ens volem adaptar de seguida. No m’he trobat ningú a disgust al lloc on està. Poden criticar-ne aspectes puntuals però se senten del lloc on han anat. També és xocant que tothom recorda perfectament el dia, la setmana, el mes i l’any que se’n va anar, per més anys que faci. Vol dir que la terra crida.

-Be, per acabar, nomes dir que la vida dels immigrants no es pas facil. Venen per a guanyar-se el pa, per a a guanyar-se la vida. Es ben senzill criticar-ne comportaments i no adaptacions. Pero que cal que totes les parts posin un xic del seu canto, immigrants i pais d’acollida. Ajuden a fer seguir un pais endavant i els ajudem a seguir la seua vida endavant. Hi ha quelcom que em fa por, em fa por pel proper futur, el racisme manipulat i intolerant.

Aixequem murs, pero murs per a evitar el racisme, no per a crear mes apartheids i eclipsis de somriures.

[@more@]

1 Comment

Eclipsis

Avui diuen que hi ha hagut eclipsi de sol, aqui sembla que l’eclipsi solar sigui quasi permanent. Eclipsi com el somriure a la cara que d’un grup de polonesos que viatjaven l’altre dia a l’autobus, feia temps que s’havia esfumat. Eren tres o quatre, cadascu amb una gorra al cap i la mirada trista que els acompanyaven. Devien tenir una cinquantena d’anys i feien el cami de tornada de la feina cap a casa. Probablement devien portar mig any, qui sap si com a molt un any en aquesta terra verda. Venen a Irlanda empesos per la miseria de la seva terra i la il-lusio d’un futur millor, el porvenir es una incognita.

Fa

[@more@]

Leave a comment

Cantautor.

Avui us aconsellare musica. Crec que mes o menys sabeu que el tipus de musica que escolto mes son els cantautors. Recentment, en la meva estada als Paisos Catalans, n’he descobert un de molt bo.

N’havia sentit a parlar, pero no n’havia pogut escoltar cap canço. Es diu Cesk Freixas, fa tot just uns mesos que va treure el primer disc al mercat, un disc carregat de missatge, poesia i compromis. En Cesk recupera l’esperit reivindicatiu dels cantautors, amb bona musica i talent. Que mes es pot demanar? Escolteu-lo al seu web i compreu-ne el CD, des que el vaig comprar l’he escoltat moltes vegades, aixo que no fa ni una setmana.

Qui l’hagi escoltat que en digui alguna cosa, qui no que l’escolti aviat.

Set voltes rebel (Bullanga Records, 2005)

L’ultima fada.

El bosc de les fades queda lluny de la ciutat,
nimfes, follets i nans se la miren, -ai, pobres humans!-
Zona arreserada del terrible infecte urbà,
l'última fada encara juga sota el bosc de l'arç...

Ha mort un indigent, els blaus l'han apallissat,
l'alcalde, amb la mà dreta, com sempre ho ha negat...
-no hi ha hagut tortura, no hi ha hagut assassinat-,
és la seva feina la de matar immigrants.

Un brot incontrolat de SIDA acaba d'arribar,
les mosques, abans gent, van caient als hospitals...
-buides les arques, pressupost rebentat-
l'alcalde en roda de premsa: -s'ha de mirar per la ciutat-.

És novembre a la ciutat, les gotes sobre l'asfalt,
la Convenció Ambiental sota l'abocador incontrolat...
és la pluja àcida, ambient contaminat,
no queda cap riu amb un sol peix sense matar.

Mafalda es ven al carrer, a casa és maltractada,
a l'alcalde no li agrada, -s'ha de mirar per la ciutat-,
com la seva filla, ni tan sols se n'ha adonat,
a l'Avinguda de París, vuit hores i encara ha de robar...

Cada fada morta és un infant que no hi creu,
la civilització les va matant; tu segueix cantant...
L'últim crit ha deixat anar tota la passió,
queda l'esperança si encara es creu amb amb la il·lusió...


"Quan un nen diu que no creu en les fades, en cau morta una;
aquesta és la raó que en quedin tan poques".
(James Barrie, autor de Peter Pan)

[@more@]

4 Comments

Aturar-se i pensar.

A vegades les coses mes menudes son tant importants com les grans coses. A la vida de tant en tant es necessari aturar-nos i pensar. Pensar qui som, on som i el que tenim. Es importantissim adonar-nos del que tenim, valorar-ho, abans sigui massa tard. Obrir els ulls abans ho perdem.

Sovint fins que no perdem quelcom no veiem el que teniem. La familia, amics, la vida, aquella petita espurna que ens fa vibrar. Tot es important, nomes cal que ens adonem dels tresors que ens envolten. Si us hi fixeu be, veureu que no en son pas pocs.

Atura’t i adona’t dels tresors que t’envolten pero que fins ara no havies vist. Quina meravella eh?

[@more@]

5 Comments

A Irlanda altre volta.

Ja torno a estar a Irlanda. I quin fred que fa renoi! Sembla que el temps irlandes em tingui un xic de mania. De les quatre darreres vegades que he arrivat en avio a l’aeroport de Dublin, la pluja m’ha vingut a saludar en totes elles, avui ben amablament.

Crec que dema ja em posare l’anorac. Realment aqui fot un fred que pela, sempre que parlem en comparacio amb casa nostra esclar. Ha estat baixar del bus i caminar uns set-cents metres, he quedat amarat de dalt baix.No pas de suor, sino de pluja.

Crec que per aqui dalt no hi han gaires novetats, si fa no fa tot segueix igual. Be, dir que he canviat de ciber cafe, a veure si aquest que vaig ara no es penja tant, i que, a mes a mes, m’he endut el portatil cap aqui dalt. Sera questio d’escriure una miqueta, en cas que trobi temps esclar.

Vinga, salutacions i seguim en contacte.

[@more@]

2 Comments

Retorn a Irlanda.

Me’n torno cap a Irlanda, fi de vacances. Ara mateix són les dues i divuit minuts, hauria d’estar dormint. Tot i això encara he de fer la maleta i a més a més no recordo exactament a quina hora tinc el vol, demà al matí cap a Dublin. Crec que era per allà a les deu o les onze. Que despistat que sóc!

Aquests deu dies de retorn a Catalunya han estat genials, com heu vist no he escrit gaire. Més o menys he intentat aprofitar els dies tant com he pogut, he deixat coses pendents a fe, però vaja s’ha fet el que s’ha pogut. Em vaig perdre la festa major d’Igualada, però en canvi he estat a la del Cap i Casal. Divendres passat a la Plaça del Rei, se m’entelaren els ulls, veia ballar sardanes. Personalment no en sé ballar, però va ser tot un goig veure tot aquell reguitzell de gent agafats de les mans, dansant al so de la cobla harmoniosament. Un gran plaer. També he estat a algun que altre concert, exposicions, activitats de festa major, al Camp Nou altre volta,… però finalment no he anat al teatre. En tenia prou ganes però finalment no ha pogut ser.

D’una cosa que me’n alegro i molt, la llengua. Com bé sabeu els i les que em seguiu, m’apassiona la nostra parla, la nostra terra, la nostra cultura i la nostra gent. Doncs bé, des de fa temps quan estic per terres catalanes acostumo a parar orella, a escoltar les llengües que hi sento i que hi veig. Potser m’equivoco, però de debò, m’ha fet la sensació de veure la llengua més viva. Sobretot per Barcelona, molt de jovent parlant en la català. Barcelona m’ha deixat força de pedra, espero que segueixi i no fos un miratge de festa major. O per exemple a la meva ciutat, Igualada. Dissabte a la nit, en una discoteca al centre d’Igualada (potser és perquè era al centre), almenys el 80% de la gent parlava en català. Cambreres, cambrers, el DJ, tot era en català. Gent que no m’havia dit mai un mot en català, ara (amb un català força pèssim, però en català!) se’m dirigien en català. Un darrer exemple d’Igualada, dissabte a la nit en un carrer a la vora de la Plaça dels Porcs (Plaça d’Espanya, pels no igualadins), un grup de xiquets àrabs fent xivarri. Pel que sembla un o dos d’ells estan orinant, segueixo caminant i escolto: "Aquí no és pixa eh noi". Dit i repetit varis cops en un català perfecte, rumiant-hi més no sé pas si la frase va sortir d’ells o és que alguna veïna els havia cridat l’atenció.

Bé que m’allargo massa i toca anar a dormir. Ja tinc els embotits per a col-locar-los a la maleta i la roba d’abric que també hi haurà d’anar.

El proper missatge altre cop des d’Irlanda. Repeteixo el que vaig dir í que en part (la d’internet) es va complir: "Espero que el pròxim cop que torni ja haguem aconseguit la independència, o almenys que ens quedi ben poc".

Salut i fins aviat. Dues i quaranta minuts, m’he allargat massa.

[@more@]

7 Comments

Apunts sobre l’Estatut.

Segons la meva opinió, a banda de certes competències imprescindibles, en aquest nou Estatut ,és absolutament IRRENUNCIABLE el concert econòmic. Catalunya econòmicament està totalment ofegada.

Tenim un dèficit econòmic brutal en la sanitat, el qual segons els nostres polítics, només se’ls ha acudit solventar-lo augmentant encara més la pressió fiscal en la benzina i altres productes. O també amb idees de bomber com l’Euro en cada visita al metge,…

Els catalans estem patint una pressió fiscal enorme, pagant impostos com els ciutadans escandinaus, i en canvi, rebent serveis com certs països del tercer món. El nivell de pobresa augmenta i cada cop és més difícil arrivar a fi de mes. El per què? Fa 25 anys els nostres polítics, els catalans, com de costum van tornar a pecar de cobards. Euskadi i Navarra aconseguiren el concert econòmic, en canvi nosaltres vam tornar a fer riure.

El nou Estatut està enfilant la recta final i en aquests dies em vist cada partit polític com es treia la màscara. El més greu el paper del PsoE
(ni socialistes ni obrers, Partit Espanyolista) català, renunciant a el que és ABSOLUTAMENT irrenunciable: EL CONCERT ECONÒMIC. Segons l’espanyolista Montilla: "concert insolidari, inconstitucional i inviable". Inconstitucional? Si així fos, Euskadi i Navarra fa 25 anys que incompleixen la intocable Constitución. Insolidari? Catalunya fa anys que s’enfonsa, potser comença a ser hora que la solidaritat la decidim nosaltres amb qui la volem exercir. Posats a fer, un pic veiem el que ens sobri, si cal ser SOLIDARI ho serem, TOT EL QUE ENS SOBRI, CAP AL TERCER MÓN. Ja no ens titllaran d’insolidaris!!! Prou fal-làcia espanyola, que ja fa quasi 300 anys que n’anem ben servits. Inviable? Inviable no hi ha absolutament res, només cal posar-s’hi.

A vegades em pregunto si aquesta gentusa sociata que ens governa a Catalunya, defensen els interessos dels catalans o dels nostres veïns espanyols. Em pregunto si en Maragall és el nostre president o el dels nostres veïns. El que de debò em pregunto és com poden enredar a tanta gent a Catalunya per a què els votin. Però que no els veieu el llautó?

Un altre dia ja parlaré dels infiltrats al PsoE català, la sucursal de IU (encara em pregunto de què coi va servir el bus de l’Estatut d’en Saura, ja que segons explicaren la gent de Catalunya va demanar: Dret a l’autodeterminació i concert econòmic com a requisits imprescindibles). De la decepció seguidista d’ERC al PsoE, incapaç de plantar cara. No cal parlar dels darrers 25 anys d’inmobilistes de ciU oi?

Bé, en tot cas ja sabeu la meva opinió. Potser que d’una vegada per totes, els ciutadans de Catalunya plantem cara i fem que ens deixin de predre el pèl. Aquest Estatut, tururut!

L’Estatut que ens cal és el de Portugal. Visca Catalunya Lliure.

[@more@]

3 Comments