Seu al meu costat, amb la mirada trista, el cap cot i un llagrimeig constant galtes avall. Es diu Moha i es del Pakistan. No el conec. Parla per comunicacio instantania en un xat, ho fa amb la mare a milers de quilometres lluny. Les llagrimes segueixen baixant cara avall, no importa el que pensaran els demes, tant fa qui el vegi si el pare ja no hi es. Ahir va morir per malaltia tot just havent fet 48 anys. Feia temps que el pare estava malalt pero en Moha ni tant sols ho sabia, la mare no li va voler comunicar, massa patiment i massa poca cosa a fer des de tant lluny.

Ara es queda sola, be, haura de seguir fent cami amb sis fills mes. El mes gran es apunt de fer quinze anys i ja carrega les feines de la casa a l’esquena. S’estima la mare com si fos un tresor, la cuidara fins l’infinit, ha perdut el pare, ha perdut el puntal, pero la mare la mantindra tant com pugui. En Moha es el gran, te divuit anys i viu a Dublin. Fa quatre mesos va arribar-hi, escapolint-se de la miseria, cercant el paradis. Treballa en un supermercat de barri despatxant productes de primera necessitat. Ara mira la pantalla, no te esma ni per teclejar, nomes pot recolzar-se damunt l’escriptori, somicar i enretirar-se les llagrimes dels pomuls que lentament van quedant marcats. Abaixa la mirada i pensa. Records d’infantesa. Entremaliadures destorbant la feina del pare, jugant a cuit a amagar amb ell enmig del no res, i l’escola, un feix de fulls i el pare ensenyant-li l’escola de la vida.

[@more@]

Torna a escriure mitjançant el teclat, ara parla amb la germana gran, la Zahira de tot just dotze anys. Estan a milers de quilometres i nomes, nomes tenen un grapat de lletres amargues que els uneix davant seu. El missatge arriba, fa fredat la situacio. La escolta i la calma, i plora ja que ella no la veu. El veig i el degoteig constant no s’atura. Han estat cinc minuts, la comunicacio s’ha tallat, pero en Moha segueix inmobil, intimidat per un futur incert, impotent per no poder dir adeu ni tampoc un darrer t’estimo que mai no arribara. L’ordinador s’ha apagat, pero els records segueixen, segueix la sensacio de fel, el dolor fa mes mal quan la perdua ve unida al fet de no poder variar la situacio. Impotencia.

Tweet