Us he parlat de varis dels meus plaers. Observar, ramblejar, perdre’m per llocs desconeguts, escoltar,… avui tornaré a parlar d’aquest darrer plaer meu, però centrant-me en la gent gran. El plaer d’escoltar la gent gran.
Per mi és tot un plaer poder escoltar la vellesa. Són un pou d’informació immens, malauradament massa arraconats, massa menyspreats. Em passaria hores fent petar la xerrada amb la gent gran, fins i tot m’atreveixo a dir que gaudeixo més –evidentment estic generalitzant- conversant amb una persona gran d’edat, que no pas moltes vegades amb gent de la meva pròpia edat. Els joves sempre parlem del mateix, no sortim dels mateixos tòpics. Bé, potser és perquè normalment em relaciono amb gent jove, sí ho fes sempre amb gent gran de ben segur pensaria que sempre parlen de les mateixes coses també.
Deixeu-me compartir la darrera experiència per aquí a Irlanda amb gent gran.
[@more@]Fa cosa d’un parell de dies, travessava el pont de Happeny Bridge, a l’altra banda em va semblar que una parella gran em deien alguna cosa. M’hi vaig apropar i els vaig comentar si necessitaven alguna cosa. M’havien confós per una altra persona. Llavors vam començar a parlar de mil coses. Irlanda, el passat, el present, el futur,… Eren una parella extraordinària, dos enamorats de vora vuitanta anys, passejant agafats del bracet, veient com la vida va i bé, però ells segueixen al peu del canó com si encara fossin a la primera volada. Jo havia de fer via cap a una altra banda, però em vaig entretenir acompanyant-los xerrant i xerrant. Hagués seguit hores i hores embadalit escoltant-los.
Són font de saviesa, la tenim davant els nostres morros i la desaprofitem riu avall. A banda que cada cop també, els humans escoltem menys. Doble pecat imperdonable.
M’has fet pensar amb el meu avi, va deixar de viure físicament aquest estiu però ell segueix en mi, li tenia devoció i ell me la tenia a mi, el vaig escoltar moltes estones… i encara ric amb les seves ironies, manies, obsessions… encara penso amb les batalletes que m’explicava sobra la ‘seva’ Guerra Civil Espanyola… m’agradava molt escoltar-lo, recordo molts vespres assentats a la vora del foc. Alguns dies és normal que a la gent jove ens faci una mica de pal escoltar els nostres avis però em de provar d’escoltar-los més perquè si ho fem ens recompensarà.
A mi em crec que aquest plaer em ve per l’enyorança de no poder escoltar a la meva avia. Per aixo m’ha sortit aquest post.
Oh, les avies, quina meravella.
Irlanda és un país on hi ha un trencament total entre els avis i els joves. Ara la majoria de joves potser ni ho saben però Irlanda era un país molt pobre sense cap futur. Abans del boom dels 90 l’única esperança per a un irlandès era que li toqués un visat per anar a treballar als EUA. Es veu que feien la demanda unes 300000 persones cada any, gairebé un 10% de la població.
Vinga que vagi bé el sopar, encara que em sembla que està plovent (segons la webcam d’o’Connell Bridge).
A mi m’ha passat exactament com a la Berta en llegir el teu text; m’han vingut ràpidament al cap els meus avis i m’ha fet per tant remoure sentiments i records. Tots ells més que bons.
Molt encertat el «doble pecat»: no ens podem permetre menysprear la seva paraula. Primer per respecte, segon per saviesa i experiència que porten acumulada.
Bonic article!
Sí, Josep Arnau, hauríem de «perdre» més temps amb la gent gran, encara que només fos per l’egoisme que suposa pensar que nosaltres també ho serem (espero) i ens agradarà que algú ens escolti. També estic d’acord que si poden trobar més motius, tal com tu dius. No fa tants anys que en qualsevol família convivien diverses generacions, i els més grans estaven en el centre de la llar. La societat es deshumanitza i ara els tenim arraconats com una cosa inservible.
Crec que ben be l’encertes Aladern, cada cop mes deshumanitzats.
Sir, aqui pero la mitjana d’edat es jovenisima.
Taranna, quins records els avis…
Pingback: Embroidered Blouse