Maragall botifler, no en el meu nom.

Avui vull explicar el sentiment de bastants catalans amb un president botifler com el que tenim. En primer lloc vull deixar clar que no sóc convergent, sóc independentista, ja que vull el millor pel meu país: que no és altre que Catalunya i els Països Catalans. En desitjo la llibertat, tal com en gaudeix Irlanda, Portugal o qualsevol altre país, només vull la mateixa sobirania, ni més ni menys.

Trobo vergonyós que el president de la Generalitat de Catalunya assiteixi a un acte de les característiques que es produeixen cada 12-O a Madrid.Si els espanyols volen celebrar aquest tipus de diades que ho facin, prouta pena tenen. Nosaltres no som espanyols ni volem ser-ho pas. Que volen celebrar el dia de la RAZA i de la Hispanidad, celebrar la conquesta d’Amèrica amb un genocidi calculat d’uns 50.000.000 milions de morts produïts per aquells fets, que ho facin, repeteixo: prou pena foten.

Què hi fa un president de la Generalitat a Madrid el Día de la Hispanidad celebrant la Fiesta Nacional de España? Què hi fa un president de la Generalitat homenatjant les forces armades espanyoles i la seva bandera? Quina és la seva pàtria, la seva nació? Si el president de la Generalitat representa tots els catalans, o jo no sóc català o aquest no és el president del meu país.
Quina vergonya! Quina manca de dignitat! Si en Macià i en Companys aixequessin el cap!
 

Fa quatre dies TOTHOM (Socialistes inclosos) sortien al carrer a cridar a favor de la PAU i en contra de les guerres i ara ens foten aquell espectacle denigrant passejant totes les tropes, tancs, avions i la cabra inclosa. Gastant-se una de calers impressionant, tant en la desfilada (aquest any hi han molts més efectius i més armament, fins i tot que en temps d’Ansar!) com en pressupostos militars (invertint molt més en armament que en recerca mèdica,…).

Senyor president, si els espanyols volen fer espectacles denigrants que facin el que els dongui la gana, però com deiem fa 4 dies no faci res més així amb el meu nom i si ha de seguir fent aquestes bestieses agafat de la mà amb el falangista (reconegut per ell mateix) d’en Bono li prego que no faci res més en nom de Catalunya.

 

[@more@]

Leave a comment

Volen que desaparegui el terme ‘Països Catalans’ de la CCRTV

Copio aquest article del www.racocatala.com que em sembla prou interessant  per no dir preocupant:

Ara tampoc volen que a Catalunya Ràdio i a TV-3 s’esmenti el terme Països Catalans. Potser haurem de fer com diu en Josep Guia en un llibre d’impacte, si més no el seu títol: ‘És molt senzill: digueu-li Catalunya‘.

Realment és molt preocupant per a l’autoestima dels catalans, que el diputat del PSC Sr. Joan Ferran, en una interpelació al President de la CCRTV, afirmi que li sembla molt preocupant l’ús de terminologies nacionalistes, com ‘Països Catalans’ o ‘l’equip de l’estat’ a TV-3 i Catalunya Ràdio.

Davant d’aquest descarat intent d’aigualir i desnacionalitzar els mitjans de comunicació públics de casa nostra, considero que és contradictori que es declari des del mateix PSC, que aquests mitjans haurien de ser nacionals. Interpreto que potser el que intentava dir el diputat del PSC és que el terme "nacional" és sinònim d’espanyolització accelerada.

Per altra banda, aquest diputat del PSC faria bé de comunicar, explicar i alliçonar al Ministeri de Defensa que el català i el valencià són la mateixa llengua, ja que en la propaganda del dia de les forces armades es varen passar pels mitjans àudio-visuals dos anuncis diferents, esmentant que un era en català i l’altre en valencià.

[@more@]

3 Comments

La filosofia de la vida d’en Groucho Marx

1  "Aquest són els meus principis. Si no li agraden en tinc d’altres"

2  "Atureu el món que baixo"

3  "Citeu-me dient que m’han citat malament"

4  "Mai formaria part d’un club que admetés com a soci a algú com jo"

5  "El secret de la vida és la honestedat i el joc net…si pots simular això, ho has aconseguit"

6  "A les festes no t’asseguis mai; pot asseure’s al teu costat algú no t’agradi"

7  "Hi ha tantes coses a la vida més importants que els calers!…Però costen tant!"

8  "Només hi ha una forma de saber si un home és honest: preguntant-li. I si respon "si", aleshores saps que és un corrupte"

9  "És millor estar callat i semblar ase, que parlar i aclarir els dubtes definitivament"

10  "Partint del no res em assolit les més altes cotes de la misèria"
11  "A qui creurà vostè: a mi o als seus propis ulls?"

12  "No puc dir que no estigui en desacord amb tu"

13  "Bec per fer més interessants a les persones"

14  "He de confessar que vaig néixer a una edat molt primerenca"

15  "La meva mare adorava als nens. Hauria donat qualsevol cosa perquè jo ho fos"

16  "Si volgués un centau trencaria la guardiola del meu fill, si tingués fill"

17  "Tot el que sóc ho dec al meu besavi, el vell Cyrus Tecumseh Flywheel. Si encara visqués tothom parlaria d’ell…Que per què? Perquè si estigués viu tindria 140 anys"

18  "Tothom pot fer-se gran. L´únic que requereix és viure el temps suficient"

19  "Quan mori vull que m’incinerin i que el deu per cent de les meves cendres siguin abocades damunt el meu empresari"

20  "Per què hauria de preocupar-me per la posteritat? Què ha fet la posteritat per mi?"

21  "Groucho: què vol?
Infermera: Hem de veure si té temperatura.
Groucho: No sigui tonta. Tothom té temperatura." (La darrera broma d’en Groucho abans de morir l’any 1977)

22  "Si segueixes complint anys, acabaràs morint. Petons. Groucho" (Felicitació dirigida a un amic)

23 

"Perdonin que no m’aixequi"(epitafi de Groucho)

 Groucho Marx

Guionista, actor de cinema i de teatre, autor de llibres, protagonista de programes de ràdio i de televisió, Julius Henry Marx, conegut popularment com a Groucho Marx, és una de les figures cabdals de l’humor. La seva habilitat i enginy en l’ús de les paraules, la seva incontinència verbal capaç de trencar tots els convencionalismes de la societat benpensant de l’ època el van convertir en un personatge singular dins el món de l’espectacle. Els duels verbals amb en Chico o amb la Margaret Dumont feien honor al seu nom artístic de Groucho, que prové de l’anglès “grouch“ (rondinaire, emprenyador, malcarat).

Nascut a Nova York el 1890, el més famós dels germans Marx va debutar als quinze anys com a cantant solista i més tard, amb en Chico, en Harpo i en Zeppo, es va dedicar al vodevil anant perfilant el seu personatge caracteritzat per un bigoti pintat, unes ulleres sense vidres, un cigar havà i un divertit caminar amb les cames arronsades i amb les natges quasi tocant els talons. Del teatre va passar al cinema rodant un total de 26 pel·lícules, quinze d’elles amb els seus germans, com ara les memorables “Sopa de ganso“, “Un dia a les carreres“ i “Una nit a Casablanca“. També va fer diferents programes a la ràdio, entre ells “Flywheel, Shiyster and Flywheel“ i “The Pabst Show“ i a la televisió ( “You bet your life“, “Tell it to Groucho“ etc). Igualment va escriure diversos llibres com “Groucho i jo“ i “Memòries d’un amant sarnós“.

Aquesta àmplia trajectòria professional va ser premiada amb un Grammy i un Oscar i per damunt de tot amb les riallades i els aplaudiments de milions de persones.

El 19 d’agost del 1977, Groucho va optar per fotre el camp d’aquest món deixant les següents instruccions: “Quan mori vull que m’incinerin i que el deu per cent de les meves cendres siguin abocades damunt el meu empresari“.
——————

FONT: ABSURD DIARI

[@more@]

3 Comments

Mort de les llengües

Wappo, cowlitz, siuslaw, jalanga, ngarndji, eyak, mok, khamti, khowar… seran d’aquí a pocs anys noms més propis de l’arqueologia que de’alguna cosa existent. Són noms de llengües amb menys de deu parlants, varies d’ elles amb només un… En la actualidat existeixen uns 5.000 ïdiomes. Alguns, como el xinès mandarín, amb més de 800 milions de parlants. D’altres, com l’ ona, de Argentina, es van extingir fa uns anys després de la mort del seu últim parlant. Segons un estudi que de la Unesco, les llengües que estan abocades quasi inexorablement a la extinció són més d’un 60% de les que avui existeixen.

Fa un temps una altra llengua índia Vermella va ser enterrada  amb el funeral  a Massachusetts de Núvol de Tro Vermell.El senyor Núvol de Tro, un contista de 76 anys , era l’últim per parlar la llengua de la tribu Catawba. Núvol de Tro Vermell feia enregistraments orals de Catawba abans que morís juntament amb cançons Catawba.  

Quan els lingüistes parlen de la mort d’una llengua no es refereixen a un procés natural en que una llengua com el llatí es desenvolupa en les llengües romàniques, sinó a un procés artificial pel qual una llengua substitueix a una altra. Són diversos els factors que afecten a la mort d’una llengua, com ara la emigració, la pèrdua de prestigi. Una pèrdua d’ "estatus" que es deu a la presió que exerceix la llengua dominant, i que fa que els parlants no transmiteixin la pròpia als seus fills perquè la senten com un lastre.

 Així, en tres generacions, una llengua pot passar de tenir un ús viu a estar extingida, ja que deixa de transmetre’s de generació en generació.  Espero que d’aquí a uns anys qualsevol de nosaltres no haguem d’estar com l’indi en Núvol de Tro Vermell, tot grabant frases en català per a què almenys en els museus que hi hagin en un futur coneguin què era aquesta llengua.

La llengua és el llenguatge propi d’ un poble; és un aspecte de la seva cultura, no deixem que la nostra ni cap desaparegui. Cal recordar que una llengua no es perd perquè els que no la saben no l’aprenen, sinó perquè els que la saben no l’usen.

[@more@]

3 Comments

Sobre els mitjans de comunicació catalans.

Observo amb preocupació el panorama dels mitjans de comunicació catalans. Si començem pels públics tenim la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que hauria de servir principalment com a eina de vetlla per la normalització de la nostra llengua però en canvi de cada 5 anuncis la meitat són en castellà a TV3, a la vegada que en la majoria de programes hi assisteixen entrevistats o personatges que no usen la llengua catalana. El català que se sent a TV3 segueix essent lamentable, per exemple, la seva tasca hauria de ser didàctica però veiem com segueix sense normalitzar mots i expressions que la pressió que el castellà ha exercit durant el segle XX ha fet recular i oblidar. Als Telenotícies sempre parlen de ‘comandos’, mai d’escamots; sempre parlen de ‘parats’, mai d’aturats; sempre parlen de ‘viudes’, mai de vídues; sempre diuen ‘a pesar de’ obviant les genuïnes tot i que o malgrat. De tant en tant se’n sent alguna de grossa, per exemple convertint el ministre espanyol d’afers estrangers en el ministre d’assumptes exteriors. En comptes de treballar perquè el català de TV3 sigui un català de referència en què es percebi un exercici de recuperació i normalització de la llengua, aquesta televisió suposadament nostra fa servir el llenguatge més senzill, light i castellanitzat que hom pugui sentir.

Una TV3 que en som molts els ciutadans dels Països Catalans que voldríem que fos una televisió de qualitat, que usés tots els registres de la llengua amb la seva impressionant riquesa dialectal i que així demostrés un respecte cap a la unitat de la nostra llengua i un reconeixement cap als dialectes que es parlen a tot el llarg i ample del nostre territori. Alhora donant-nos informació puntual del que passa arreu dels territoris de parla catalana i no com succeeix actualment que només ens mostra tot el que passa a cada racó de l’Estat espanyol però en canvi no sabem quasi res dels nostres companys de la Catalunya Nord o de la resta del territori.

Encara hi han espanyolistes que tenen els nassos de dir que TV3 hauria de ser la meitat de la programació en castellà, si tenim en compte tota la oferta televisiva que hi ha al nostre país, es veu clarament, que la llengua catalana només és present als dos canals de Televisió de Catalunya i a les emissores locals, fet que suposa una clara discriminació respecte al castellà, que compta amb la resta de cadenes: TVE, La2, Tele5, Canal+, Antena 3 i totes les plataformes digitals. Aquesta situació és extrapolable a altres mitjans de comunicació com la ràdio i la premsa, i per tant, un augment de l´us del castellà a TV3 atempta clarament contra els drets dels catalans i catalanes, que només disposaríem d´una cadena en la nostra llengua: el segon canal de TVC. 

Pel que fa a les Illes, ens trobem amb en Matas que de moment ja ha fet les mil i una per anul-lar TV3 de les Illes, amb el que van arrivar a lluitar els illencs per a poder rebre la televisió del Principat ara en Matas ha aconseguit treure-la, això si, pretén posar-hi la televisió de les Illes que serà una clara imitació de la televisió escombraries i vergonyós Canal 9. 

Podem veure com RACC i City TV s’estan espanyolitzant cada vegada més o també com la burgesia catalana no ha mogut cap dit i ONA Catalana ha estat comprada pels espanyols de PRISA, un grup PRISA que de mica en mica va assolint quotes de poder més i més altes arreu del Principat, pel que es veu ningú els para els peus. Cada cop veiem més i més com els grans empresaris potser si que tenen el cor aquí però la cartera a Madrid i són ben incapaços de posar un sol duro en favor del catalanisme. Sense anar més lluny ho hem pogut comprobar aquests darrers dies amb la venda del diari AVUI que ha hagut d’estar comprat el 51% per l’editorial Planeta i la resta, un 49% per "La Vanguardia" i no ho oblidem s’ha salvat també gràcies al Govern espanyol ja que l’hi ha perdonat tot el deute, que no era pas poc.

Si, si, no és pas broma l’estat espanyol, l’editorial Planeta i la Vanguardia han salvat el diari AVUI, almenys pel que es veu de moment els lectors podran estar contents, no hi haurà canvis ja que la família Lara vol demostrar que també està arrelada a Catalunya i donarà llibertat al director com ho fa també amb "La Razón". Pel que es veu "Planeta" no s’ha posat mai en la línia editorial de "La Razón" , això mateix vol fer amb l’AVUI, el que no sé és si la línia editorial de "La Razón" no l’ha tocat mai perquè ja l’hi està bé. Cal estar atents a com evoluciona l’AVUI després de tots els canvis, de moment degut a les pressions de "La Caixa" ja van fer fora al Col-lectiu J.B. Boix i de poc va anar amb l’articulista Alfons Quintà.

No m’oblido dels mitjans en castellà, ja siguin escrits, audiovisulas o radiofònics o fets a dins o fora dels Països Catalans, tots ells tenen un denominador comú: espanyolitzadors sense atur, tot i que uns ho són en més mesura que d’altres. Està ben clar que pel que fa a quantitat no hi ha color, en tenim ben pocs fets en català i a més a més catalanistes, dos dels quals cada cop ho són menys: TV3 i Catalunya Ràdio. 

Com a bona notícia tenim el diari esportiu "El 9", un diari pensat i escrit en català que ha arrivat al número 1000, una xifra màgica. Un diari esportiu en català que s’està consolidant cada cop més i entre tots aconseguirem que creixi. De diaris veurem què fa l’Avui i de moment podem dir que encara ens queda el Punt. Per sort també tenim un munt de revistes en català, moltes d’elles editades al País Valencià i d’una gran qualitat, però que malauradament són ignorades per bona part de la població.El que si que hem de tenir molt present és que anem molt i molt fliuxos pel que fa a mitjans de comunicació i en una societat com l’actual on els mitjans de comunicació tenen tanta importància, no anem bé. Sense mitjans de comunicació no hi ha independència i darrerament en aquest sentit, en cada bugada perdem un llençol. No anem pas bé. 

Aprofito l’avinentesa per a recomanar la signatura d’aquesta campanya:

No és cert! Per una televisió pública, catalana i de qualitat.

[@more@]

1 Comment

Querella criminal dels republicans contra Michael Moore per regalar calçotets i sopes de fideus.

En el web del www.racocatala.com he vist aquesta interessant i curiosa notícia:

Imatge El peculiar sistema electoral nord-americà obliga a inscriure’s prèviament per tal de poder votar. I molta gent, la majoria, passa del tema. Michael Moore, que està omplint estadis i coliseus en la seva gira fent campanya per desallotjar Bush de la Casa Blanca, ha decidit regalar calçotets nets (marca Fruit of the Loom, per més detall) i sopes de fideus (Noodle Ramen) a tots els dropos o culs de sofà que es passen el dia a casa veient la tele i bevent cervesa, amb la condició que s’inscriguin per anar a votar i votin el dia de les eleccions. Als mateixos mítings hi ha taules d’inscripció on la gent fa cua per inscriure’s.

Després, diu Moore, poden tornar a jaure al sofà i a beure cervesa. Els regals han estat triats especialment per aquest públic objectiu. La roba interior neta (pel que es veu, els dropos televisius són poc propensos a canviar-se-la) ve amb instruccions de Moore, indicant que s’ha de giravoltar cada tres dies. La sopa de fideus deshidratats la regala per ser l’aliment oficial de l’autèntic dropo casolà. En algunes reunions ha ofert Tostitos en lloc de fideus.

Els problemes per Moore han començat quan el Partit Republicà de Michigan, on va fer aquesta campanya, li ha endegat una querella criminal denunciant-lo als fiscals dels diferents comtats on va fer efectius els regals.

La llei electoral de Michigan és clara: no es poden fer ni regals, ni pagaments, ni suborns a canvi que algú es registri per votar o voti una determinada opció política.

Només a Michigan s’han enregistrat més de 100.000 nous votants, un rècord absolut en comparació amb anteriors eleccions. I això deu ser el que cou als republicans. No hi ha registres sobre el percentatge de nous votants que han rebut calçotets, fideus o Tostitos.

L’Aznar va perdre les eleccions per uns atemptats. Ara Bush les pot perdre per uns calçotets. Bé, és tot un progrés!

La notícia es pot llegir més en detall a la pàgina web del propi Michael Moore, i no és pas cap broma. També en podeu llegir la versió del Partit Republicà

[@more@]

1 Comment

Ja n’hi ha prou de despesa militar i guerres.

El món destina cada dia uns 2.200 milions de dòlars en despeses militars. O sigui, el món dedica aquesta fortuna astronòmica a promoure caceres on el caçador i la presa són de la mateixa espècie, i on l’èxit es mesura per la quantitat de pròxims que mata. Nou dies de despesa militar serien suficients per oferir aliment, escola i remeis a tots els nens que no en tenen. Els cinc països que fabriquen i venen més armes (els Estats Units, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit) són els que gaudeixen de dret de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. No contradiu el sentit comú que els que garanteixen la pau mundial siguin també els proveïdors més importants d’armes de tot el planeta?

A l’hora de la veritat, aquests cinc països són els que manen. També són els que dirigeixen el Fons Monetari Internacional (FMI). La majoria figuren entre els vuit que prenen les decisions importants en el si de la Banca Mundial, així com en el si de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) on es preveu el dret de vot, però mai no s’utilitza. La lluita per la democràcia al món no hauria de començar per la democratització dels organismes que considerem internacional?

Segons el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, el Govern espanyol gasta cada dia prop de 43 milions d’euros en defensa, una quantitat que "amaga" en forma de partides a càrrec de ministeris com indústria o ciència i tecnologia.Oliveres va fer aquesta denúncia a la sessió ‘La despesa militar al món’, un dels debats que configuraven el diàleg ‘Cap a un món sense violència’ celebrat entre el 23 i 27 de juny en el marc del Fòrum Barcelona 2004.

En el nostre planeta hi han 1.300 milions de persones que viuen amb menys d’1 dòlar al dia, els 840 milions de persones que estan mal alimentades, 700 milions de persones que no tenen espectatives de viure més de 40 anys, els 1.500 milions de persones que no tenen accés a l’aigua potable, els 260 milions de nens que no van a l’escola, els més de 850 milions d’adults que són analfabets, els 250 milions de nens que són treballadors o els 3 milions de persones que moren anualment per la contaminació de l’aire.

Segons càlculs del PNUD per al període 1995-2000, els costos del programa de desenvolupament humà en educació, salut i aprovisionament d’aigua potable hagués pujat entre 180.000 i 240.000 milions de Dòlars , cosa que NOMÉS representa un 5% de la despesa militar anual. Aquest programa consisteix a universalitzar l’atenció primària, immunitzar tots els nens de les malalties més comunes, eliminar la malnutrició severa, reduir la malnutrició moderada a la meitat i generalitzar l’accés a l’aigua potable.

Amb la caiguda del mur de Berlín i el final de la "guerra freda", semblava que havia arribat el moment de la pau mundial, ans al contrari els conflictes bèl·lics no han desaparegut i per exemple aquest any la xifra que es destinarà a despesa militar es veurà augmentada moltíssim més degut als conflictes bèlics. 

Ara no com abans, la majoria dels conflictes bèl·lics tenen per escenari els països pobres. Destaquen els conflictes locals amb arguments ètnics o religiosos. L’objectiu principal de les armes i un element tàctic cabdal en aquests conflictes, és la població civil i no el personal militar. Tal i com hem pogut comprobar amb les guerres de l’Iraq o l’Afganistan. A principis de segle el 90% de les baixes eren de caràcter militar, ara el 90% és població civil. Una població civil que és la que pateix les conseqüències de la guerra i sobretot, quan per fi veu acabada la guerra, queda afectada i molt per la dura postguerra. 

Les diferències i desigualtats existents  entre les persones és una causa de inseguretat que no podem abordar en termes militars ni d’armament.És ben cert que el terrorisme està sent el principal problema del segle XXI, però caldria que els polítics es fixéssin en les dades que he anant recollint, més amunt esmentades i tot el que suposa aquesta barbaritat de despeses militars, amb tot el que es podria fer per arreglar un xic més aquest món si realment volem que minvin alguns dels problemes que tenim els éssers humans.

[@more@]

Leave a comment

Turquia a la UE, si o no?

Avui parlaré de Turquia i la UE, sembla que s’ha posat de moda discutir si ha d’entrar o no a la Unió Europea. Des que vaig visitar el país en les darreres vacances que procuro seguir amb més interès el que allí hi succeeix. És evident que és un país en procés de creixement, per cert a un ritme bestial, sobretot impulsat per l’increment en l’interès turístic des dels darrers anys, batent rècords any rere any i també al creixement del sector industrial. Però també és cert que aquest país tot i el creixement, encara pateix un endarreriment força gran. Des d’uns anys ençà que la democràcia ha renovat el país, tot i que es pot ben dir que encara està a anys llum del nivell europeu. Ara que, si tirem 15 anys enrera a l’Estat espanyol, estava gaire bé per entrar-hi? Per no parlar també de molts dels actuals estats que estan a punt d’entrar-hi. És força preocupant però la situació dels drets civils, la població Kurda ha patit i encara pateix l’innombrable per part del govern turc, la tortura encara hi és força present i fins fa un parell de dies l’adulteri encara era entés com una falta greu i penat.

Per a entrar a Europa té vàris handicaps, un d’ells el de pertanyença, ja que no tot el territori ha estat històricament europeu i no tota la població comparteix la cultura d’arrel cristiana que ha configurat una certa idea d’Europa. Tot i que La UE no pot donar una bufetada a una població pel fet de ser musulmuna i a més a més pot esdevenir un "pont" entre l’Islam i Occident. El laïcisme vigent des d’Ataturk no ha esborrat, segons alguns, la por històrica a l’imperi conqueridor de Bizanci. França i Alemanya si finalment s’aprovés la Constitució de la UE (Esperem que almenys els catalans diguem un NO rotund a AQUESTA Constitució europea que ens menysprea) veurien com Turquia els pren poder ja que cada país té un pes proporcional a la població i Turquia té. També segurement augmentaria la immigració turca i s’obriria la via a altres països amb algun punt de contacte històric amb Europa, com tots els mediterranis del sud i l’est, i a diluir del tot l’essència de la UE.

 

Turquia ha estat buscant afiliació a la UE des de 1963, convertint-se en candidata oficial el 1999. Però l’intent ha estat controvertit, amb molts estats de UE existents que qüestionen si la nació en gran part musulmana de 70 milions podria cabre fàcilment al bloc. L’informe de Comissió europeu, que avalua el progrés de Turquia cap a criteris d’afiliació de UE, és altament crític amb el país, com a molt d’hora les previsions que Turquia pugui entrar a la UE és el 2015, sobretot perquè amb la nova entrada de països ja no queden diners per a repartit i  a més a més, la UE li haurà de donar molts ajuts solidaris.
 Gràcies als passos que s’estan fent per entrar a la UE,
el país canvia i cap a bé, de fet ja ha fet un important esforç democratitzador, la seva economia es preveu que es doblarà en deu anys i acabarà sent un mercat prou important, a la vegada que contribuent al pressupost europeu. Cal afegir-hi també que té una posició geoestratègica força bona, que amb la pertanyença a la UE, aquesta tindria un cert pes en una zona tan inestable però d’importància política i econòmica com és el Pròxim Orient. A més a més cal tenir en compte que Turquia té un exèrcit bastant poderós, ara dins l’OTAN, que estaria al servei del pes de la UE al món, a la vegada ess contrarestaria l’atracció de Turquia pels EUA.

Gran Bretanya és el gran defensor de l’adhesió turca, com Itàlia i Espanya. També Grècia, l’etern enemic, li dóna ara suport, perquè prefereix una Turquia democràtica que un gegant rancuniós a l’altra banda de la frontera. En canvi, als austríacs els sembla que el setge turc sobre Viena de 1683 fos abans d’ahir. Els països de l’Est, en sintonia amb Washington, hi són favorables. Els nòrdics, preocupats pels drets humans, reclamen que a Turquia no se li passi ni una però que se la deixi entrar quan compleixi els requisits democràtics
Al final, serà el Parlament Europeu i els parlaments d’estats membre que decidiran si admetre Turquia, jo coincideixo amb els nòrdics, quan compleixin TOTS els requisits democràtics que entrin. Ara però la patata calenta està en mans del Parlament europeu, espereo que la il-lusió que té el poble turc per entrar-hi faci canviar el país per a complir els requisits. Què en penseu? Ha d’entrar-hi si o no?

[@more@]

1 Comment

Líders amb una victòria patint.

El partit d’avui ha estat de patiment, però no pas pel rival que podia guanyar o marcar en qualsevol moment, sinó perquè no hi havia manera de fer gol. S’ha vist un Numància completament tancat a darrera, amb 5 jugadors al darrera en línia per a la defensa, 5 més al mig del camp quasi a dos metres de la defensa i els altres dos que no passaven ni del seu camp. Amb paciència s’ha pogut trencar aquesta defensa a pany i forrellat, amb un gol de córner de cap d’en Larsson, un dels millors fitxatges d’aquesta temporada, llàstima que no l’hagin fitxat uns anys abans.

La llàstima és una altra mega lesió (començo a pensar en actes de bruixeria, ja que no és normal tantes mega lesions!), en aquest cas l’Edmilson que podria afegir-se als lesionats per sis mesos, malament rai si segueix així la cosa, amb el curta que és la plantilla i tantes lesions.

ELS GOLS

1-0, Larsson (69′)

———————————————————-

Pel que fa al Mierdid, la crisi segueix i de valent, avui derrota a casa davant del Depor i ja són desès, si ,si 10 a la lliga. Esperem que segueixi la crisi. 

[@more@]

Leave a comment