Res a fer contra la traicio politica.

NOMÉS UN 34,86% DEL CENS ELECTORAL DÓNA SUPORT A L´ESTATUT DE LA TRAÏCIÓ

No culpem al poble catala

El mal que van fer els nostres politics al poble catala es irreparable , cal dir les coses clares, la traïció amb l´acord Mas-Zapatero va desmobilitzar totalment l´electorat, els nostres politics es van abaixar els pantalons (cYu i PPsc) venent-se el pais per un plat de llanties. Els sociatas controlen el pais amb tots els mitjans de comunicacio al seu costat, poca cosa es pot fer contra aquest arsenal. Personalment m’ha servit per a veure que no es pot comptar amb la grandissima majoria dels partits "catalans". Salvarem Catalunya gracies a la societat civil catalana, que segueix ben viva.

Malauradament estan provocant un tanmenfotisme terrible en la nostra societat. 2 de cada 3 catalans amb dret a vot no han aprovat aquest Estatutet de la traicio, cal que des d’ara mateix comencin a reformar aquest Estatutet vergonyos.

Cal seguir lluitant, hem perdut una batalla, la guerra sera nostra!

Salut i sempre endavant. La llibertat pel nostre poble cada dia es mes aprop.

Acabo amb uns versos ja que tal dia com avui (escrit ahir) del 1986 (fa 20 anys) va morir el gran escriptor Joan Oliver (Pere Quart) i amb uns altres escrits fa quasi 40 anys per ell mateix pero que encara segueixen en plena vigencia.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

———————————————-

VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969

Catalunya, València, les Illes,

tot plegat Catalunya, la Gran,

amb gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present,

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

[@more@]

Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.

un país malmenat per les grapes d’uns amos,

que barregen, impregnen, rebreguen

i enllorden

un mapa que és nostre

i en dir nostre vull dir

dels qui són catalans

per la sang conscient o la tria,

els legítims hereus

d’una pàtria petita, com tantes.

(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:

la naixença, ella sola, no dóna,

què és cas! nacionalitat

als venuts, traïdors, botiflers,

ni als lacais i als servils

-declarats o secrets, vergonyants,

ni als janus tampoc, dues cares-,

ni als panxuts embandats,

la fauna profusa dels bords,

la quinta columna que llasta, enferritja,

entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,

operem i avancem,

pacífics,potser pusil.lànimes,

però mai resignats

i sempre tossuts,

i obrim cada dia

-importuns, enfadosos, burxons-

clivelles de llum en aqueixa presó

on, al cap i a la fi, respirem;

però l’aire és confús, estantís

d’una pau corrompuda, d’una pau corruptora,

tan injusta, fundada en la por

d’un ordre incivil

que ens esprem a profit

dels Altíssims Senyors que l’imposen

i emmetzina penombrosos racons

on uns homes anònims

pateixen, herois del silenci lleial,

el turment i la infàmia

entre mans mercenàries

(¿com pot la natura criar aqueixa gent,

vergonya de qui l’ensinistra

i la paga, i així la manté

sempre tensa en un odi de segles?)

Ben cert, les mordasses encara ens fan muts

o quecs, o destorben paraules verídiques,

denúncia obligada,

fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,

mal comprats, brutalment ofensors,

que els ulls grossos dels Alts,

sorneguers, deixen fer.

I així són castigats els qui imploren justícia!

Puix que tots ho veiem:

els Summes Senyors Intocables

conjuminen, avui, amb sarcasme,

segons lleis que ja neixen guerxades,

tribunals que resulten incerts, però dòcils,

guarnits de togats,

xerraires minúsculs,

fatxendosos autòmats

que tremolen per dins com les fulles.

I Temis adés fa plorar i adés riure!

Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs

-que els besavis i els avis i els pares

ens varen llegar-,

els Altíssims Senyors

sempre entre ells, per a ells,

representen amb pompa farsesca

i somriures quallats, fotogènics,

un joc, paròdia cruel

del net regiment

d’un poble que malda i s’esplaia

i s’aferma i progressa

-en les arts i l’estudi

i el treball i el comerç, i l’esport

i en els cants i la dansa-

contra vent i esquivant

la traveta, el cop baix,

el parany i l’esquer llaminer

(però ells, si per cas, sempre inflats,

ens engeguen les grans desfilades

de monstres d’acer, sorollosa ferralla,

amenaça sinistra,

excessiu espantall,

dreçat, sí, contra el poble

indefens i badoc

que calla i treballa, i que paga!)

Un poble que acull, fraternal,

centenars de milers d’homenets

de les pàtries veïnes,

fugitius a tot risc d’unes terres eixorques,

que els Altíssims

abandonen a llur doble destí

d’enormes ermots i vedats senyorívols,

a despit -qui ho entén?-

dels tan publicats i vantats regadius formidables,

que tots, i nosaltres davant, hem bastit

si us plau, no, doncs per força!

Però som catalans

-beneïda mercè de l’atzar-

i ens cal viure i morir catalans,

i ens pertoca adreçar qui sap com,

de totes passades,

en temps de maror o de falsa bonança,

amb la vista i el cor llançats endavant,

aquest nom i aquest fet i aquesta natura

tan propis i autèntics,

no venals, entranyats fins a l’ànima.

Com podem dimitir la nissaga?

Altrament, on cauríem?

Descastats, sense arrels,

més poc fórem que un arbre,

que un ocell de bardissa,

que els camins que petgem cada dia.

Com robots de carn i sang,

erraríem pel món sense rostre.

Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,

miserable germà que ha perdut la bandera

i el cel blau o estelat o en tempesta,

que fou tàlem del seu primer alè.

Cal que esborri per sempre el record de la mare,

del cloquer del seu poble,

dels bells noms d’una font, d’un pujol;

d’una blanca masia amb paller

i una noia gentil al llindar;

dels tendres o bròfecs companys d’infantesa,

del vell mestre que un dia els parlava,

d’amagat, en la llengua sagrada de casa,

amb la veu mig rompuda!

Perquè som i ens sentim catalans

estimem i cerquem, en la lliure abraçada,

l’esperit i l’exemple

d’altres pobles de races i llengües diverses,

i el tracte de tots, i el contacte,

a profit de l’empresa comuna i urgent

de mudar el món i els homes

en la pau solidària,

i en l’entesa fecunda;

tots francs i benignes,

generosos, fidels, sense enveja,

tots plegats contra els focus

de la vil cobejança,

del diner corrosiu,

dels terrors metafísics,

dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,

de l’orgull de la sang blava i pútrida,

del poder d’una força robada…

Catalunya, València, les Illes,

la Gran Catalunya,

amb la gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Tot depèn, sapiguem-ho!

de la fe, de l’amor,

de les obres.

Tot depèn de nosaltres.

Tot depèn, sobretot, de vosaltres:

els joves!

Cap d’any 1969

—————————-

SINTESI

Ben pocs votaran NO

i molts votaran SÍ.

¿I per quina rao
la cosa anirà així?
Els mòbils són la por
d’una subversió,
la manca de juí,
el no saber qui es qui,
l’influx de tal senyor,
l’espera d’un guardó
o l’ordre d’obeir…

Què haig de fer? Què puc dir?
Com que l’abstenció
és una evasió
de bàmbol o coquí
jo, lliure i complidor,
haure de votar NI.

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

One Response to Res a fer contra la traicio politica.

  1. JosepArnau says:

    Alexandre,

    Cal perceberar, encara que els nostres politics ens deixin tirats, cal seguir lluitant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *