Mosaic de Paraules al Vent (Bloc des d'Irlanda).

Si ara torna a estar de moda Grècia amb el deute, aquí a Irlanda les coses no estan pas calmades. Ans al contrari, la cosa va per llarg, més aviat hauria de dir, el que està més o menys clar és que Irlanda no podrà pagar el deute massiu incloent-hi el rescat, potser l’únic dubte és quan deixarà de pagar o es declarà insolvent.

Anem a pams. En primer lloc, una frase curiosa del darrer ministre de finances irlandès Brian Lenihan que llegia fa una setmana i escaig referint-se al rescat a Irlanda: “Vaig tenir la sensació que havíem perdut la nostra sobirania.” Una frase que talment reflexa el que ha succeit.

Els irlandesos, tot i que poden anar a les urnes, tant sols escolleixen uns titelles (més titelles que els de casa nostra, uns sotmesos al BCE i al FMI i els catalans sotmesos de genolls al govern espanyol i aquest de retruc a Alemanya), tant fa del color que siguin, els que realment tallen el bacallà a Irlanda són el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, talment som una colònia seva.

Aquí la sensació és gairebé com quan arriba el cobrador del frac, el mateix estil vaja: Ens diuen que els diners que teníem estalviats per les pensions s’han d’abocar tots a tornar-los els diners del deute que tenim i ara volem que ens mal venem quasi tots els actius que fins ara ens donaven profits a canvi de quatre rals. Evidentment retallant a tort i a dret, i els impostos tants o més com se’ls passi pel cap. El país és impossible que surti de la crisi en aquestes condicions tant dures (interessos i mega retallades).

Per mi és ben surrealista o és que ens volen més mal que no pas bé. Imaginem-nos que un té un negoci amb molt de deute. El primer que ha de fer és retallar costs i mirar de treure més benefici del que ven (apujar impostos). Reduir les pèrdues el mínim possible. Però el que un no pot fer mai és mal vendre els pocs elements que l’hi donen benefici mentre altres s’aprofiten de les circumstancies ja que aquests beneficis no els tindrà mai més un pic venuts. Doncs evidentment, Irlanda tard o d’hora, mal vendrà tot el que pugui obligada. A més, el que està pagant Irlanda en interessos, és totalment desorbitat.

Acabo de llegir un article molt interessant del professor de l’escola d’economia de la UCD (University College Dublin) Morgan Kelly. Doncs bé, aquest professor és prou conegut per haver anunciat molts anys abans, tot el que ha anat succeint a Irlanda. Denunciant una vegada rere l’altra la incompetència dels polítics, del Banc Central Irlandès, el descontrol per part dels reguladors financers i el que estava passant als bancs irlandesos i els xucladors i vividors que hi havia al capdamunt.

Un pic enmig de la crisi se l’hi va començar a fer cas (tot i que no es va fer res del que calia fer) veient que l’havia encertat. Fa temps que el llegeixo i en aquest darrer article, a banda que terriblement alarmant pel que fa al futur d’Irlanda i proposar la que creu és l’única solució pel país, també comenta quelcom curiós. El rescat bestial i desorbitant és va fer per a acollonir Espanya (així en ZP prendria mesures serioses) i perquè als mercats no s’encomanés el pànic a Espanya i Portugal.

És un article que aconsellaria que tothom qui pugui el llegís. És ben punyent i tothom qui tingui una mica d’interès en Irlanda o bé vulgui saber el futur alarmant que ens espera econòmicament o el que hi ha darrera del Banc Central Europeu i les seves males maneres, que hi faci una ullada. En relació a l’estat espanyol ve a dir que per tal d’escarmentar Espanya i obligar-la a prendre mesures urgents, el Banc Central Europeu (controlat bàsicament per la doctrina alemanya) va obligar Irlanda, de mala manera a acceptar aquest rescat en unes condicions absolutament pèssimes per Irlanda.

En comptes de solucionar el problema (els bancs), és van limitar a passar la patata calenta a l’Estat Irlandès. Abans el deute era dels bancs amb els seus creditors (bancs d’altres països, molts d’ells alemanys), “gràcies” al BCE tot el deute l’ha recollit l’Estat i els que paguem impostos a Irlanda, així tot salvant els bancs irlandesos perquè sinó els bancs de mig Europa se n’anaven a norris. Doncs bé i atenció, amb els números a la mà, només és qüestió de temps que Irlanda es declari insolvent. No és viable sortir d’aquest cul de sac.

Personalment, no em crec ni una sola paraula dels polítics irlandesos (tampoc dels catalans però això donaria per un altre post) i em refio molt més d’un professor d’econòmiques que l’ha anat encertant. Segons el professor Kelly, proposa com a solució tornar tot el deute als bancs i que el BCE s’espavili amb ells, no pas l’estat i immediatament solucionar el dèficit a zero per tal de no haver de demanar cap més crèdit als mercats, així depenent d’un mateix. Sé que és un post llarg i complicat, per tant aconsello que llegiu el seu propi article. Això és tant sols un avançament del que ens espera. De la crisi del deute a Europa, només n’hem vist una petita escletxa del que realment queda per venir. Agafem-nos fort que venen curves i la crisi va per molt llarg. Ai l’as, on he deixat el meu optimisme avui…

Sembla que de mica en mica els pobles es van alçant. Són revoltes pacífiques contra la injustícia, l’abús de poder dels governants i la presa de pèl constant als ciutadans dels respectius països.

Hi ha pobles més valents que d’altres i n’hi ha d’altres, com el poble català que malgrat les injustícies no ens aturarem mai. Som un poble viu, pacífic, amant de la llibertat i tossut quan cal.

No tenim un estat propi, sinó un estat que ens va en contra. Tanmateix, no caiguem en l’error i no culpem als nostres veïns espanyols o francesos de tot el que ens passa. Malgrat a vegades tinguem raó, cal que ens adonem que estem en la situació que estem (no cal dir-ho, absolutament precària tant econòmicament com pel que fa a la llengua i cultura, etc. ) degut als nostres propis actes i evidentment amb l’ajuda inestimable dels nostres veïns. Els catalans, com els holandesos, irlandesos o qualsevol nació del món, som responsables del que hem fet fins ara, tant el bo com el dolent. Som on som i només ens queda seguir endavant per a millorar el què tenim.

Tenim els polítics que tenim perquè nosaltres els hem triat. Els polítics són una mostra de la realitat del país. Si en una banda del país tenim una colla de polítics mesells, és perquè així malauradament ho hem volgut. I si en en una altra banda del país, la corrupció i la manca de drets democràtics són la senyera dels que hi governen, malauradament també són els polítics que hi hem posat. Uns passaran a la història com el que són: una colla de polítics covards i vividors. Els altres acabaran entre reixes a la garjola víctimes de la prepotència i l’escarni diari als ciutadans.

El que és important però és que cal que entenguem ben clar que no hi ha ningú que ens pugui parar. Com a Egipte, ni polítics corruptes que detesten la llibertat d’expressió i deixen als seus habitants #sensesenyal, ni polítics que contínuament s’abaixen els pantalons en detriment dels seus ciutadans, mai podran amb nosaltres.

Els que em coneixen saben que estic absolutament convençut que el nostre poble, el català, aconseguirà la independència. No és que tingui una bola màgica per veure el futur, sinó que és qüestió de lògica, car la fruita madura cau pel seu propi pes. La nostra, ja s’està podrint i tot de tant madura que està. Posem mans a les mànigues i no parem de treballar fins a aconseguir treure’ns de sobre aquests polítics farsants i la llibertat que ens espera.

P.S: Volia fer una article sobre les eleccions a Irlanda, però m’ha semblat tant descarat veure la situacióal país valencià, que no m’he pogut estar de donar-los el meu suport. 

Publicat  a l’Ara.cat