Si jo fos el meu amic, em cauria la cara de vergonya. M’explico. Era abans d’ahir, és a dir l’any passat, i feiem un tomb per la meva ciutat, jo, un amic i una amiga. Ells dos van decidir d’entrar a una botiga de llaminadures, finalment també m’hi vaig afegir, a fora feia massa fred per esperar. Tot i ser l’últim d’entrar, vaig ser el primer a pagar, ja que jo duia ben poca cosa. Tot just abans d’arribar a la caixa, una nena d’uns sis anys, magrebí, restava dempeus davant la caixera, duia una bossa de patates i no deia res. La caixera va preguntar en català a un parell de vailets d’uns nou anys i també d’origen magrebí, si la xiqueta anava amb ells.

Els dos xiquets van respongueren també en català que no anava pas amb ells, creien que devia venir sola. En veure que la nena més menuda no deia res, un dels nois digué:

-em posaré a parlar en la nostra llengua amb ella, a veure què vol.

Tot seguit el nen digué:

-Amb la mare, la mare és a fora.

La caixera demanà als nens magrebins que consultesin a la petita què era realment el que volia, els vailets així ho feren i digueren que la nena volia canviar la bossa de patates, ja que la que havia comprat abans no l’hi agradava. Com que encara l’havia d’obrir la dependenta l’hi canvià sense cap problema.

En marxar els menuts vam estar parlant amb la caixera. Ens digué que la petita devia fer poc que havia arrivat, però que els altres, tal i com ja havíem vist, parlaven un català perfecte. A ulls clucs cap de nosaltres hagués dit que aquells nens eren magrebins.

El meu amic es quedà amb la boca oberta. Un nen que no arriba als deu anys i que probablement no ha nascut a Catalunya, xerrava un català milers de vegades millor que no pas el del meu amic que és nascut aquí i ja va a per la trentena d’anys. Si jo fos ell em cauria la cara de vergonya, ara, ja se sap, n’hi ha que, per aquí els entra i per allà els surt.

[@more@]

Tweet