Crec que un va a la barberia, a la perruqueria on se sent comode, on hi te part de casa seva. Llegint la Veu de l’Anoia online, he vist una entrevista al meu barber. En Lloveras, el meu barber, en surt ben retretat (no us perdeu el reportatge). La barberia Lloveras és tota una instituació a Igualada. Des de menut que hi havia anat sempre que m’havia fet falta. Ara, crec que fa ben bé 2 anys que no em veu pas el pel (mai més ben dit Xd.), ja que ara la tinc a Irlanda la barberia. Recordo de ben petit que el seu pare em feia fins i tot por, veure aquell home amb les estisores, fer una bona plorarera i pensar: A mi no m’afeitaras! (pas que tenia bigoti pero jo… ).
La veritat es que les barberies són ben bé temples de la xaferderia, més encara les de ciutats petites o pobles. Tot el que passi a la ciutat se sap en aquests petits locals. Entre tallada i tallada, les preguntes i respostes venen i van; les rentades de cabells fan que el safareig de parlaries segueixi el ritme incesant. Les tertúlies de barri, tal i com diu el barber, són la salsa de la barberia.
La barberia.
Bé, us presento el que sempre ha estat el meu barber, tot i que mai m’ha afeitat!.
[@more@]
El meu barber, en Lloveras.
Sí que és veritat i aquests llocs encara existeixen. Jo vaig encara a la perruqueria de tota la vida i fins i tot em fan preus amb descompte perquè des dels 4 anys que hi vaig. Les perruqueries o barberies són llocs de trobada, on trobes a la persona que fa més de 2 anys que no veus i és veritat que s’expliquen moltes xafarderies. És un lloc amb un caliu especial.
No se perque pero un barber calvo no m´inspira molta confiança jejeje
Jo no tinc barber de tota la vida, de fet en vàries ocasions he canviat de perruqueria segons la conveniència.
M’agrada l’article. Salut!