DIMECRES: LONDRES, AHIR: a la tele!

A la casa que visc ara no tinc televisió, en canvi ahir vaig sortir en un programa de la televisió irlandesa, la TV3 d’aquí (el canal s’anomena així). El programa es diu “The Box” i vaig sortir-hi de públic. Vam sortir del cinema amb la Unmei i pel carrer ens van comentar si volíem anar de públic en aquell programa. Val a dir que estàvem de públic a l’estil “Big brother” tot i que el programa és tipus preguntes i respostes a un parell de concursants. Era en directe i durava mitja hora, de la qual per mi que van ser 25 minuts de publicitat i 5 de programa real. Em va xocar que entre el públic la gent no parava de demanar autògrafs, com que jo i la Unmei no coneixíem a la gent famosa, vam decidir de treure un bolígraf Bic i demanar-nos un autògraf l’un a l’altre per veure si la gent ens demanava signatures també a nosaltres, finalment però no ho vam fer. Les preguntes del programa no eren pas fàcils, tot i que, imagineu el nivell en que està la llengua gaèlica, van preguntar: Com es diu el número cinc en gaèlic? Per sort a comptar encara en saben.

 

Londres l’escapada i Chelsea.

 

Dimecres vaig estar a Londres però tant sols per unes hores, vaig anar al partit Chelsea-Barça. En comptes de treballar com normalment de 9 a 17:30 vaig fer-ho de 8 a 12, mitja hora per dinar i taxi cap a l’aeroport. Em va costar més car el taxi de l’aeroport de a feina l’endemà al matí, així com el tren Gatwick aeroport fins a l’estació de Vicòria a Londres que no els vols Dublín-Londres-Dublín. Realment per reflexionar…

[@more@]

Feia temps que no em passava de despertar-me i no saber on sóc. La nit del dimecres al dijous, concretament a les 5 i quart del matí em va passar. Recordo haver pujat a un autobús a les 3 i escaig de la nit, el conductor era negre, en canvi a les 5 i quart ens despertava un home escridassant: “Voleu estar aquí tota la nit o què? Desperteu!”, l’home ja no era negre. Per sort estàvem a l’aeroport. El nostre vol sortia al cap d’una hora i quart.

Havíem anat a veure el partit Chelsea-Barça a l’estadi Stamford Bridge, vam perdre però igualment va ser una molt bona experiència. Després del partit vam anar de marxa amb un amic de irlandès que també havia vingut, com sempre vam tancar uns quants pubs, fins a les tres i escaig que ens feien fora del darrer. El perill d’anar de marxa amb un irlandès és l’estat etílic en el qual pots acabar, així mateix ens va passar. Ens deia que quan anava a demanar 7 up l’hi portaven xupitos, buff. A banda de les bestieses que vam fer. Vam aconseguir arribar com vam poder a l’aeroport. Quan estàvem tot just quasi davant del mostrador de Ryanair, en Raül (el company de Castelló que vam anar junts al camp) va notar que havia perdut la cartera. Se l’havia deixat al bus!! Per sort tenia el passaport, com que anàvem tant torrats encara, vaig dir-li: No diem ni un mot a l’hostessa, en cas que ens faci alguna pregunta diem que SI a tot, sinó diem: “I’m not from this country”. Era més que res per si el nostre estat de torrament no ens deixava entrar al avió. No va dir ni piu. Tanmateix, quan l’hostessa ens va preguntar si al equipatge dúiem alguna substància perillosa, explosius o quelcom semblant, per sort vam dir que NO.

Vam anar a reportar la pèrdua de la cartera ja que el bus ja havia marxat. En acabar ens quedava els controls de seguretat. Anàvem moolt malament de temps. No ens havíem adonat que la cua pels controls era enorme i no avançava. Teoricament havíem d’embarcar a les 5:50 i quan estàvem a l’inici de la cua faltaven tot just 10 minuts. Vam fer tota la cua fins als controls, el bo de la qüestió va ser que a l’amic Raül l’hi van apartar la bossa de mà que portava per registrar-la. Vinga esperar de nou. Davant nostre hi havia una dona amb una criatura que també perdia el vol, l’hi estaven requisant uns batuts i productes i anava bramant: Tot això ho necessitem per a alimentar la nena!

Va arribar el nostre torn, el problema era que en Raül duia un desodorant a la maleta, se’l van haver de confitar.

Tot seguit un altre control i el temps volava, faltaven 10 minuts per a la sortida del vol. En aquell control ens tocava treure’ns les sabates i posar-les en una altra màquina, ens vam colar i vam passar-lo ràpidament. Amb les sabates encara a les mans i l’alcohol que ens sortia per tot arreu, vam anar corrent cap al centre de la sala de les botigues duty free que teníem davant per tal de fer un cop d’ull a les pantalles pels vols. Havíem d’arribar a la sala 40 com fos, el vol estava apunt de sortir. Ja calçats ens vam fotre a corre com si ens perseguís un boig tot dient: “Perdoneu, anem absolutament tard!!!!” (en anglès) i de tant en tant un “Visca el Barça!!!” (quan ens trobàvem gent amb la samarra del club blaugrana. Escales amunt i avall, passadísos a través, esbufegant esmaperduts vam aconseguir arribar a temps al vol, dues hores més tard tocava treballar.

 

P.S: No aniré a veure cap partit del Barça mai més fora del Camp Nou. Dos que hi he anat, dos que hem perdut!

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

3 Responses to DIMECRES: LONDRES, AHIR: a la tele!

  1. Unmei says:

    Molt friky lo del programa de la tele eh???
    Sort que si ens va enfocar la camera no ens va coneixer ningu… :p

    Per cert, tu i els aeroports… Vols dir que has d’agafar mes avions?? Sempre et passa de tots els colors!!
    Jo de tu, agafaria el ferry d’ara en endavant!!

  2. Montse C. says:

    El programa deuria ser d’un nivell intel.lectual brutal…….té tota la pinta.

    La part del partit de futbol….genial!!! Sort que va perdre si arriba a guanyar el Barça no sé què haguéssiu fet, llavors.
    Molt bé, m’alegro que disfrutéssiu tant tot i haver perdut el Barça. Això sí que és afició.

  3. isnel says:

    M’hauria agradat veure’us a la tele. Ostres.
    Quant a això dels registres, jo ara he tornat de Guatemala amb el nen i a la bossa de mà hi duia de tot: llet en pols, aigua, pomades, gotes per les orelles, de tot. I no m’han dit absolutament res. És ben bé que de vegades sembla que no vivim al mateix món, oi?
    Una abraçada ben forta!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *