Sean, no amollis!

Ulls entelats amb llagrimes on les onades de mar hi han fet niu, unes mans enormes marcades pel pas del temps i el treball navegant, i una fermesa que nomes es trenca amb l’emocio de la paraula. Cobh, una petita vila marina a costat de Cork, la tercera ciutat d’Irlanda, una vila menuda de pescadors com en Sean.
Fa una estona xerrava amb dos homes tambe de cabells blancs, en aquest cas de panxa força mes grossa, son politics. Un jove foraster contemplava la postal tot meravellat. Emparrat a un mur que l’hi fa de tarima, observa per sota seu el petit port on un parell o tres de pescadors preparen les eines per sortir a la mar; el sol acompanya i la brisa marina n’apaivaga la cremor.

Un pic els dos homes de la panxa grossa han marxat, el vailet que llegeix el diari s’acosta a l’home que xerrava amb els altres dos per tal d’entaular conversa:
-Fa un dia genial oi?
-I tant, -diu en Sean- tot i que a la part alta es nota molt mes vent…
La conversa segueix, el vailet estranger poques vegades ha vist una persona amb tanta passio per la terra i la mar, es queda esparverat i emocionat en contemplar aquella rauxa de sentiments envers l’entorn, es ben cert que la terra l’estima el que la treballa. Parla del passat, de la meravella que era tot allo que ens abarca la vista; parla de canvis, de la deixadesa i la destrossa en que s’esta abandonanant tot; parla clar. S’estima la terra, s’estima la mar.
Xerra amb accent de Cork que encara posa mes suc a la passio de la paraula, aquesta es terra de rebels, terra de lluita constant, mar i terra han vist el pas del temps pero el temps no atura l’amor a la mar i al propi territori. Al cap d’un parell d’hores, subjecta un bido menut i se’l carrega a l’esquena, es despedeix amablement i fa via cap a la mar, es hora de pescar, la lluita no s’aturara.
Sean, no amollis!

[@more@]

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

7 Responses to Sean, no amollis!

  1. Tarannà says:

    Poques coses poden arribar a ser tan intenses i fins i tot irracionals com l’amor al territori cap al qual un se sent idenficat, on hi ha nascut, on hi ha arrelat, on hi treballa, on hi viu…
    No havia sentit mai el verb “amollar”, però ja m’he encarregat de desxifrar el seu significat i me’l faig meu. Certament, no ens podem permetre el luxe d’amollar, com en Sean! Però malauradament els Seans em fa l’efecte que van a la baixa i són espècie en extinció, m’equivoco?

  2. aina says:

    segur que no ho farà, en Sean, tal i com el dibuixes…
    talment com tu: no amollis tampoc!
    🙂

  3. JosepArnau says:

    Taranna, jo la paraula “amollis” la vaig sentir per primer cop en una conferencia d’un politic del camp de Tarragona (sino m’erro es on s’usa mes), pel que deia anant pel carrer la gent l’hi deia, Sr. X, siusplau no amollis!
    Crec que es una paraula força marinera de la zona tarragonina.
    Malauradament cada cop van mes a la baixa ens “Seans”, tot i aixo els que queden segueixen plantant cara.

    De ben segur que no ho fara pas Aina, jo procurare que tampoc.

  4. Unmei says:

    Alaaaa!!!
    Vas anar a Cork!!!!
    Ja m’explicaras que tal noi!!! 😀

  5. deric says:

    poca gent queda ja que estimi tan la terra, la seva terra.

  6. Marc Corbera says:

    Està molt bé, l’article sobre el món rural, molt interessant… Felicitats. Segueix amb aquesta web!!! Em penso que et llegiré més!!! Salutacions des de La Stoa puntcat!!!

  7. JosepArnau says:

    No et preocupis Deric, he estat una mica ocupat. En teoria ben aviat publico un nou post (aixo sempre i quan el web vagi!!), tens rao pel que fa a la gent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *