Fa un parell de setmanes vaig comprar el darrer disc d’en Leonard Cohen, l’últim disc que ens ha regalat el gran poeta canadenc per a celebrar el seu 70 aniversari. En primer lloc he de dir que en Cohen m’encanta i que el seus discos són una meravella.El darrer es titula Dear Heather i és un disc esplèndit, com la majoria dels pocs que ha fet des del 1967 que va iniciar la seva carrera com a músic, amb un disc que va reunir temes com Suzanne, Sisters of Mercy o So long Marianne, entre tantes de bones.
El primer poemari de Cohen data del 1965 i també té novel-les escrites per ell, com és el cas de Bells Perdedors
(traduït al català fa un any per l’editorial Angle). Després de deu discos en quasi 40 anys de carrera tot seguint amb el seu estil literari, intimista i suposadament minoritari, encara que ja ha venut més de 15 milions de discos i també ha publicat 13 llibres.
Escoltant les cançons dels primers discs, tot comparant-les amb les del darrer, es pot veure com la veu ja no es la meteixa però les cançons i la veu segueixen encisant cada vegada que s’escolten.
Qui no el tingui, que l’escolti i ha gaudir de les seves obres.
[@more@]
Encara no l’he sentit però segur que tens raó. No n’hi ha ni un que em desagradi, fins i tot els més estranys («Death of a ladies’ man»). Un dia d’aquests penjaré el comentari del primer disc.
no sé si vares llegir aquestes línies sobre «Suzanne»
Si tagomago, vaig llegir el teu article sobre Suzanne, per això em vaig inspirar en fer-ne un sobre en Cohen, sinó no l’hagués fet pas.
Tot i que no deixi gaire la meva opinió al teu weblog, el llegeixo quasi cada dia, és dels millors.
Jo l’he sentit i et va atrapant mica en mica… en el meu blog vaig penjar un article sobre en Leonard Cohen que potser t’interessa. Aquesta és l’adreça: http://espaiisidor.blogspot.com/2004/10/all-que-tothom-sapeverybody-knows.html