Es el segon cop que l’he vist somriure. Es en George, un xicot jove que quasi cada dia em trobo de cami cap a casa. Jeu sempre a les escales d’una escola a Talbot Street, quan aquesta sempre es tancada, no hi ha canalla que crida, ni professors ensenyant, quan el carrer es fosc nomes acompanyat per una vella farola. Duu els cabells llargs fins a les espatlles i una jeca estripellada, que el cobreix de cap a peus. Tot i que de ben segur que no es pas prou, ja que ben sovint tremola, tremola tot ell encapçalat pel moviment de la ma que subjecta un got buit, ni cafe ni monedes, ni esperança conte.
Es un noi jove, al voltant dels vint anys, sempre amb el cap cot, pero amb els ulls blaus obervant el vespre-nit. Avui somreia en estar rodejat d’un grup que l’hi duien cinc minuts de companyia i quelcom de menjar per a passar les proximes hores. El primer cop que el vaig veure somriure va ser en aturar-m’hi per primer cop
[@more@]
