Posant la paraula homenatge al cercador googlecat, m’han aparegut, hoemantge a Joan Capri, Miquel Martí i Pol, TLL, Carles Sabater, els maquis, Maria-Mercè Marçal, Lluís Caompanys,… tots ells fa temps desapareguts.
Aquest escrit no és pas degut a aquesta simple recerca. Fa temps que hi rumio. Ara que s’ha mort la Victòria dels Àngels ( o de los Ángeles?? ), comenceran els homenatges, l’un darrera l’altre. A veure qui pot més. L’escrit és per a reivindicar el fet de fer homenatges en vida de la gent, mentres són vius, no pas haver-los de fer quan ja han mort.
Aquesta és una mania que tenim els catalans. Homenetjar als que s’ho mereixen quan ja no hi són. Haver d’esperar que la persona desaparegui per a retre-li homenatge és força trist i patètic alhora. Això és el que fa TV3, quan són vius els nostres personatges han de passar desepercebuts, en canvi quan es moren si que se’ls dedica una mica de temps (suposo que ignorar-ho quedaria força malament). Quan tardarem a fer els homenatges als nostres cantants -en Llach, la Maria del Mar Bonet,…,als nostres escriptors, als nostres artistes,…- ? Haurem d’esperar que es morin?
És veritat que hi han les Creus de Sant Jordi, les quals semblen més aviat motiu de mofa. Qui no la té deu ser un desgraciadet, ja que cada any se n’entreguen més d’una trentena. Em refereixo a homenatges de debò, amb majúscules i principalment amb la persona ben viva per a poder ser reconeguda tal i com li pèrtoca, ja que és pels seus fets durant la vida que se l’hi fa l’homenatge no perquè s’hagi mort.
[@more@]
Tens raó en la qüestió dels homenatges pòstums que fan les institucions oficials i en l’oblit que mostren envers molts personatges mentre encara són vius. Jo, però, que no he tingut mai massa confiança en els polítics i en les institucions, penso que el millor homenatge que es pot fer als artistes és el reconeixemnt de cadascú de nosaltres: assistint als seus recitals, comprant (i llegint) els seus llibres, recordant-los i animant-los quan les institucions no els tenen en compte. La resta, pura vanitat humana, per part d’uns i dels altres. I, esclar, a mi tampoc m’és aliè res de l’humà.
Si et fan un homenatge en vida també podria semblar que ja et volen enterrar. Com en aquell esport donat a fer tornejos «en memòria de» i un club en va fer un dedicat al seu president, per homenatjar-lo en vida i en acabar el torneig se’ls hi va morir.
A banda de considerar que els homenatges caldria fer-los en vida,també dir que tenim massa menyspreu a les nostres figures. A les quals, sols se’ls fa el reconeixement quan es moren.