Algèria, Chiapas, Colòmbia , Haití, Grans Llacs, Iraq, Kosovo, Palestina, Sàhara Occidental, Serra Lleona, Libèria, Somàlia, Angola, Timor Oriental, Sri Lanka, Sudan, el Txad, Xtextenia, el Congo, Rwanda, … són unes quantes – ben poques- de les regions del món sovint oblidades però que dia rere dia sobreviure-hi és tota una proesa. Existeixen un fotimer de conflictes, tot i molts d’ells estan emmudits, encara que algun dels llocs sigui mediàtic (Iraq), afecten constantment les vides dels humans que allí proven de sobreviure-hi. Sense oblidar-nos, esclar, dels greus problemes de pobresa que pateix una gran quantitat de població al primer món.
Cada dia veiem notícies que a ulls d’un extraterrestre serien al-lucinants, però als ulls de la majoria dels humans del primer món ja ni tant sols ens afecten, simplement estem deshumanitzats.
Notícies com aquesta:
L’ONU considera que Darfur viu la pitjor crisi humanitària del món en els últims anys. Més de 10.000 morts, gairebé un milió de desplaçats i prop de 180.000 refugiats al Txad, el país veí. Entre 6.000 i 10.000 desplaçats sudanesos moren al mes a Darfur.
Passen totalment desapercebudes als ulls de la gent. Mentrestant aquí llegim al diari el que succeeix i l’únic que fem és restar de braços creuats, com a molt fent el comentari: Pobre gent, quina llàstima oi? És com si davant nostre matessin a alguna persona i la cosa no ens afectés, vaja , fem com si no hagués passat res.
Com deia fa uns dies, sovint m’avergonyeixo de ser humà, humà del primer món. El tema de la solidaritat pertany a tothom, no és una qüestió d’especialistes, és una qüestió de tots. Ningú no pot ser solidari tot sol. La solidaritat és un fet social i si tothom ho fos no hi hauria ni guerres, ni misèria, ni desigualtats, ni dominació, ni segregacions, ni violències, ni exclusions. Cal convertir la solidaritat en actes concrets : compartir, ajudar, acompanyar, donar suport, acceptar, integrar, protegir, cuidar, preocupar-se, etc.
[@more@]
Ni aquestes pràctiques ni els valors que porten implícits sorgeixen naturalment en el desenvolupament de l’ésser humà. La solidaritat no és espontània, és una conquesta contra l’egocentrisme i l’egoisme que caracteritzen l’infant, com també contra l’egocentrisme de tot grup humà i la prioritat que dóna als interessos propis. La solidaritat és una construcció social i cultural, una conquesta fràgil de la civilització.
És molt bonic, ara que ve la època de Nadal fer una mica el mil homes/dones i contribuir en un dels actes solidaris, això si s’ha d’esbombar als quatre vents per a que l’acció quedi totalment realitzada. Quina ingenuïtat no ?que amb un acte fet un dia, ja donem la nostra quota de solidaritat anual per duta a terme, això si aquesta acció solidària feta per nadal la duem a terme.
Evidentment no tothom és així, hi ha gent que encara no ha perdut la seva vessant humana i encara intenta posar el seu gra de sorra per arreglar aquest món que nosaltres els humans, hem espatllat i quasi destroçat. Sé que sembla una utopia per val la pena deixar d’estar de braços creuats i treure’ns la vena dels ulls, que ens fa ser dia rere dia cada cop menys humans.Hi ha moltes maneres de ser solidari i no seré jo qui les recordaré en aquestes breus línies, simplement pretenc fer reflexionar a qui les llegeixi que s’estan perdent alguns dels valors dels humans i ja estem immunitzats a qualsevol cosa, afegint-hi la nostra greu passivitat envers el que succeeix a la resta dels humans, sobretot si no són del primer món.
-Per a més informació llegiu aquest interessant article d’en Philippe Perrenoud Faculté de psychologie et des sciences de l’éducation Université de Genève 2003, del qual he agafat un parell de paràgrafs interessants.
D’acord amb la teva remarca de les desgràcies oblidades, però no són oblidades per a tothom: ni per tu, ni per la font de la teva informació, ni per mi (mal m’està el dir-ho) ni per tants d’altres. Quan no ho escrivim o no ho diem no vol dir que en passem.
D’acord amb la teva defensa dels valors i la solidaritat, però tant històricament com actualment n’hi ha hagut, no crec que es perdin, mirem bé i en trobarem.
Va bé veure les parts positives, que hi són. Molta gent és solidària amb els d’allà des d’aquí o des d’allà (i també hi ha la solidaritat amb els d’aquí). Avui El País Semanal porta un article de les «dues Simones», treballadores d’ONG, segrestades i alliberades a l’Iraq que és tot un exemple d’això.
Estic d’acord amb tu, Joan i Mig. Per sort hi ha força gent que encara no ha oblidat els problemes que existeixen al món.El que si que veig és que hi ha molta gent que ja ni s’immuta en veure fets terribles.