Quan conec algu de nou per aqui, de les primeres coses que es pregunten es "d’on ets?". Tothom qui em coneix sap que no soc espanyol, que soc catala. Seguidement si encara no coneix la situacio de Catalunya i els Paisos Catalans, els ho explico i seguim endavant amb la conversa. Cada cop em quedo mes parat de la gent que coneix que es Catalunya i que no som pas espanyols. Fins i tot els estranya que els pregunti si coneixen la nostra situacio.
Amb qui acostumo a tenir mes problemes per a fer-los-ho entendre es als francesos, en conec bastants per aqui a Irlanda i pel tema llengues, cultures i zones del mon que encara no son estats, res de res, ignorancia total. Per exemple un dels meus actuals companys de pis, en Sebastien de Paris ("Parri"), parlant sobre el tema vam arrivar a un punt de la conversa que, segons ell: la llengua basca no es pas una llengua (ni la catalana, la corsa, occitana,…), a l’estat espanyol son llengues pero a l’estat frances son patuesos o dialectes de mala mort. Finalment va acabar comprenent la situacio i ara ja sempre que em presenta a algu, soc "el catala". Com l’altre dia, trucant a un amic italia que viu a Sicilia, em va agafar el telefon son pare i per fer-li entendre qui era vaig haver de dir-li: "Sono il catalano". De seguida va saber qui era,…
Si us hi fixeu, quasi sempre que hagueu viatjat pel mon, fins i tot amb les circumstancies mes estranyes, us haureu trobat amb catalans arreu. Anecdotes amb catalans a l’estranger n’hi han moltes. Jo des de ser ates en catala al Gran Bazar d’Istambul, fins a trobar-te catalans en l’indret mes inimaginable. Si voleu mes anecdotes de catalans a l’estranger llegiu aquest interessant forum del web www.racocatala.com :
http://www.racocatala.com/forum/llegir.php?idf=1&fil=22520&pag=1&mode=1 (no us el perdeu)
Fa tres anys quan vaig viure un estiuet aqui a Irlanda, ja no tant sols catalans es el que em trobava sino igualadins. En vaig arrivar a comptar 10! Com a exemple, un dia, anant en el bus, al baixar a la parada em trobo una noia que duia colgat al coll un penjoll amb una senyera estelada. Vam estar xerrant força estona, al final al preguntar-li d’on era, resulta que tambe era d’Igualada!
Un dels motius principals d’aquest post, es per a felicitar a tots els catalans que van pel mon exercint com el que som, com a catalans no pas com a espanyols. Picapedrers i picapedreres, que com tota formiga van posant el seu gra de sorra, ja que tota pedra fa paret. Tant de bo el nostre Govern, fes mes internacionalment per a mostrar al mon el que som. Perque quan vingui, qui vingui d’arreu del mon a les nostres contrades, ja sigui com a turistes o per viure entre nosaltres per sempre mes, sapiguen on van, com es la nostra cultura, que tenim una llengua diferent i que CATALUNYA NO ES ESPANYA.
Ja per acabar, dir que en aquest sentit, no hi ha cosa que em dolgui mes que escoltar un catala parlant, exercint botiflerament com a espanyol. Refotut autoodi catala i sindrome d’Estocolm, a sobre que fa tres segles que et vol desaparegut, a sobre abraces el botxi. Quan despertarem catalans?
[@more@]
Encara és més interessant quan els expliques que els mallorquins també som catalans. Això sí que sol venir més de nou; però la major part de la gent ho entén i ho accepta (diferentment del que fan els espanyols, és curiós).
Si Pere, tens rao, si a vegades es complicat fer-los entendre que els catalans NO som espanyols, vaja ben sovint es complicat per un bon munt de catalans!!, quan els expliques que som la mateixa nacio, catalans, balears, valencians, la gent de la Franja i la Catalunya Nord, aixo ja es mes complicat fer-los entrendre. Pero sincerament, ho entenen mes aviat els estrangers no espanyols, que no pas els estrangers espanyols.
Si Perejoan, mira que a Igualada ens coneixem tots i totes pero a vegades hi ha sorpreses…
Salutacions a als dos Peres.
Això dels francesos és fort. És com picar ferro fred, oi? Jo no he viatjat gaire, però quan ho he fet he invertit molt de temps a explicar què vol dir ser català. Amb uns italians, per exemple, no hi havia pas maneres que ho entenguessin. I a Centreamèrica pla! La madre patria és la madre patria i s’ha acabat el bròquil.
Abraçades!
Isnel, als llatinoamericans els has de dir k ells un dia tb es van independitzar d’espanya, i a més, ho van fer per la força de les armes (terroristes?).
Si els catalans som espanyols, els hi dius que ells ho son tant com nosaltres… i veuras la cara que posen. Prova-ho, és excitant! xDDD
Salut!
Si KJ, tens tota la rao. La veritat es que encara no entenc com tenen tant amor a aquest troç de pais, despres del que els espanyols van fer als seus avantpassats. Poca memoria, com la nostra vaja….
ja tens raó, ja.. he conegut molta gent que sempre respon ser espanyol pel simple fet que és més fàcil i així segur que t’entenen.. doncs no! és bonic veure com ho fas mb tant d’entusiasme i, sobretot, veure que te n’ensurts! que jo encara tinc alguns obstacles amb certes persones 😉
abraçades!
A Exeter, al sud-oest d’Anglaterra, vaig topar amb una barcelonina en un pub. De cop se’ns va acostar un paio amb accent andalús i em va dir:
— Oye, hablad en castellano.
— Per què?
— Porque no se entiende lo que decís.
El vaig engegar a parir panteres, esclar. I és que el concepte que aquesta gent tenen de la sobirania abraça tot l’univers, pel que es veu.
Els francesos són molt centralistes i no poden entendre que dins d’un pais hi hagi un altre.
Bohemi: és molt fort, això, no? Què passa que tafanejava la vostra conversa?
JosepArnau, l’any passat tornant de Jordània, em van xoriçar un clauer amb l’estelada que duia penjat de la maleta. I és que sempre que vaig de viatge, a la maleta, hi porto la senyera.
Vaig estar a Dublin fa unes setmanes i vaig conèixer un noi irlandès que em va preguntar d’on era, no es va sorprendre gens quan li vaig dir que era de Catalunya, al contrari va estar d’acord amb mi que Catalunya no és Espanya. Tot seguit em va comentar que havia estat a Barcelona i a Madrid dient-me que per a ell eren com dues ciutats de països diferents.
Simpàtic el noi! Llàstima que la conversa va tenir lloc al Temple Bar i el noi anava una mica begut. De totes maneres espero que això no afectès a la seva manera de pensar.
els francesos són realment exasperants, és com parlar amb extraterrestres