Si mireu les xifres de l’atur d’aquest mes, en un petit percentatge (possiblement diminut) del gràfic, hi seré jo. Quan per molta gent demà serà "Santornem-hi", per mi serà el primer dilluns, un primer dilluns des de fa temps, sense feina. Si, des d’ahir que ja estic sense feina. De fet no hauria d’estar pas trist ni enyorar-la, ja que vaig ser jo qui fa dos mesos els vaig dir que plegava. Però les despedides mai m’han agradat, què hi farem…

Els llums es van anar apagant de mica en mica. Com en aquell concert en què ja saps que fa estona han tocat la darrera cançó, però voldries que la música seguís tocant, almenys una estona més. Sense fer soroll, les portes es van anar tancant darrera meu. Finalment, el teló de la funció va baixar, en aquest cas sense aplaudiments. De funcions n’hi hauran moltes més, però ja no seran en aquest teatre.  

No estic pas preocupat per la feina. Fins i tot he esperat més temps a marxar-ne, per a fer-ho amb un company de feina que es jublilava. Ara cal mirar endavant, cap al futur. S’acosten nous reptes per endavant.  Depèn de com vagin, potser tornaré cap a viure a Irlanda. No patiu, mentres pugui seguiré informant.

Pel que fa a la feina, em quedo amb la frase que vaig llegir fa un temps de l’actor Britànic James Fox "  El pare sempre em deia: Troba un treball que t’agradi i no hauràs de treballar cap dia més de la teva vida "

[@more@]

Tweet