Els vidres entelats i pluja a l’altre cantó del vidre. De mica en mica la cua que esperava es va esvaint tot pujant a l’autobús. Son les set del matí, primera parada de la ruta del 40D a Parnell Street i ja no hi cap ningú més. L’autobús ja no pararà sinó és que algú hagi de baixar. A cada nova parada cares de descontents i gemecs, es cert el bus no s’atura, molta gent va dempeus. A l’interior, un joc de mirades adormides de cantó a cantó, espieig acompassat al ritme del trànsit del carrer. Somriures, lleganyes, esperances i pors, conviuen avançant a poc a poc en un espai ben reduït.

Al pis de baix, un jove llegeix un diari gratuït mentre amb els auriculars posats escolta el disc Poetes d’en Lluïs Llach . Acaba el diari, desconnecta la música i observa, observa la postal de bon mati. A dintre aïllament, silenci, la son entorpeix els mots que encara han de néixer. A fora fredor i un degoteig constant que no defalleix. Tot és verd, verd de matina, tampoc res es mou, ni tant sols la pluja desperta l’ immortalitat nocturna de la natura.

[@more@]

El conductor escolta la radio, xiula taral·larejant una cançó d’en Sinatra, està content. Estem en una de les darreres parades, quasi tothom baixa de cop, pocs queden a bord. El conductor segueix somrient, feliç. Es el de més edat de tota la flota de conductors d’autobusos a Dublín. La setmana que ve es jubila, son molts anys conduïnt, alegries, tristeses, sigui com sigui: Fi de trajecte merescut.

Tweet