Aquest any fa 80 anys de la seva mort.

Joan Salvar-Papasseit va néixer a Barcelona el 1894 i hi mor el 1924.

    És el màxim representant dels moviments avantguardistes que es desenvoluparen a Catalunya entre els anys 1917 i 1924. D’origen molt humil, de bona hora manifestà unes idees completament diferents de les del Noucentisme oficialesc. La seva obra respon a la seva mentalitat d’anarquista idealista i sentimental. La revolta de Salvat -revolta que és tant político-social com literària- el duu a publicar una sèrie de manifestos: Mots propis, Concepte del poeta, i Contra els poetes en minúscula, on exposa tesis revolucionàries.

    Més endavant, però, evoluciona vers un estil més personal, més pausat; es manifesta, aleshores, ple de tendresa, d’amor i de sensualitat. Tot i que la salut del poeta va essent minada per la tuberculosi, el seu esperit mostra cada vegada més desigs de la vida.

    La fatal malaltia estroncà la ja madura producció poètica quan Salvat tenia justos els trenta anys.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) Conegut sobretot com a poeta, és autor també d’articles, de manifestos, i d’altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per l’inconformisme, l’idealisme i l’ombra d’una mort precoç. Els seus poemes amb influències avantguardistes però també tradicionals evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels Estels (1922) i culminant amb l’entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Va morir de tuberculosi. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema Nocturn per a acordió que fa referència a l’època en què l’autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d’altres.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894 – 1924)

LES GORGES 

A Sant Martí del Canigó 
la veu ressona que us esglaia. 
Diu: Catalunya! 
  i la remor 
sempre contesta: Esclava a Espanya. 
Si prens coratge 
  els ulls al cel 
i alces el braç -gest de venjança, 
a Sant Martí sents una veu 
i a cau d’orella: 
També a França.  

[@more@]

La gesta dels estels

MESTER D’AMOR

A Enric Casanoves

 

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

 

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada.

Deixa’t besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

 

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

 

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

PAISATGE

 

Ara a les nits al Pirineu

sembla nevar de tanta lluna

-és cert que als pics hi ha encara neu

i és cert també que ho fa la pruna

tota florida que ara es veu.

 

Sembla quieta i va brunzent

tota empolvada de fortuna,

mira’s a l’aigua d’un torrent

i es veu ben blanca

però és bruna

que els roquissers senten turment.

 

Diu la granota el seu cant ronc

-cant a la molsa i a la runa-

i sembla un home cada tronc,

fidels soldats que té la lluna:

soldats que amaga el núvol bronc.

 

Cada filera és un camí,

llances esteses una a una;

si el núvol bronc passa per ‘quí

cada filera pren tot d’una

l’aire d’emprendre un nou destí.

Tweet