Irlanda és un país fantàstic, com més temps duc aquí, més m’agrada aquest país. Com més el coneixo, més m’atreu. De fet ja me’l considero com a meu. Al principi és una terra que costa, som mediterranis i només veure el sol entre pluja i pluja, afecta. El que sí que és cert és que un pic hi connectes t’arrela profundament. Evidentment en canviaria moltes coses, però m’agrada. Sobretot és un país fantàstic per la seva gent, que de fet és el que fa el país, la gent. Enlloc m’he trobat mai una gent tant amable i amigable com aquí. És una gran qualitat d’aquestes terres, digne d’admirar i certament de copiar. Cosa que de fa força temps procuro fer. Enveja també l’orgull que tenen de pertinença a un poble, no com nosaltres que encara n’hi ha que es creuen que són espanyols.

Irlanda és malauradament, encara, una illa dividida. La Història i la religió van dividir-la, tot deixant una part al Nord que encara segueix sota domini britànic. Aquest és un país on la pobresa i la emigració ha estat sempre el pa de cada dia, sempre, excepte actualment, on la emigració irlandesa cap a altres terres ja no és necessària. Per a posar un exemple, més gent descendent d’irlandesos viu als Estats Units que no pas a Irlanda mateix. Actualment és un país de gent jove, amb aproximadament un 50% de la població per sota els trenta anys. Un país d’oportunitats, un país que té la millor situació econòmica europea, enveja de molts altres estats, però tot i això els rics són mooolt rics, i de pobres també n’hi ha forces: pobres amb ulls blaus. Capitalisme diuen que s’anomena.

La vida social aqui es basa principalment als pubs i en el fet de fer-hi petar la xerrada. Això m’ha fet adonar que a casa nostra cada dia vivim en una terra cada cop més individualista: Jo el que és meu, i si tinc temps i em dona la gana, potser faré petar la xerrada cinc minutets amb el veí; del qual ja potser ni en recordo el nom.

Segurament la gent abans de visitar la illa té la idea d’una illa verda, plena d’extraordinaris paratges, pubs, música,… evidentment ho és, té tot això i molt més. És un país petit, no us sona de res?, quina enveja però. Un país amb quatre premis nobel de literatura , ple de bona gent com he dit i bon veure evidentment també.

[@more@]

Fa un parell o tres de setmanes, al cinema mirant una pel·lícula en la qual hi surt Dublín, Tara Road, (força aconsellable per cert), em vaig emocionar veient la ciutat. Me la faig meva, com la meva ciutat natal Igualada. Ciutats ben diferents però entranyables per mi alhora. Dublín, una gran petita ciutat.

Em vaig emocionar contemplant a la pantalla, una ciutat que, malauradament, per raons personals d’aquí a un mes i mig, hauré de deixar no sé pas si per tornar. De moment he comprat vol d’anada pel dia 21 de desembre cap a Barcelona, després, segons les circumstàncies, el temps dirà. Desconec si serà un fins després i a reveure fins la pròxima o bé quelcom diferent. Sigui com sigui, sempre duré Irlanda al cor, a costat del meu altre amor: Catalunya, el meu altre país.

Tweet