-18:10 p.m. Parada de l’autobus, Swords (Irlanda), un diumenge qualsevol. En arrivar ben poca gent s’espera, mal senyal, el darrer bus a passat fa poca estona, tocara esperar. Com de costum. El cel es grisos, teranyines per tot arreu.

De mica en mica va arribant gent. Es diumenge i l’espera es fa eterna, l’autobus no arriba mai. Cal paciencia, ja es costum. A costat de la parada un vailet, juga a cotxes assegut en un banc; el pare al seu costat se’l mira embadalit. A l’altra bancada un parell de bessones, duen trenes i somiquejen; arraulides veuen com sa mare els clava uns bons esbroncs. A poc a poc canvien els plors per un somriure, un somriure lleu, sense soroll, riuen de la mare que tota distreta ella, ha vist com el plec de fulls que rellegia volaven enlla.

Darrera la parada del bus, un xicot d’uns 30 anys rossega un crosto de pa, te la mirada perduda clavada qui sap a on. Passen els minuts i la seva mirada segueix igual, blava, perduda, estranya, una mirada intensa que fa feresa. Al cap de poc dos companys seus es reuneixen amb ell, segueix dormint despert, no s’immuta ni tan sols per a dir com va.

Passa el temps i arriba l’autobus. Al mateix temps, el xicot dels ulls desperta de cop, fet una fera comença a cantar i a cridar, letargia o massa alchol a la sang. Puja al segon pis amb els seus companys i en tot el trajecte no para de cantar i cridar. Cantar i cridar, cantar i cridar.

En els seients de davant un xicot treu un llibre, llegeix Albert Camus i el llegeix en catala, duu posada una boina de pana i segueix llegint. Massa crits per a llegir, treu els auriculars i posa la musica en marxa, escolta Els Pets i contempla, contempla l’autobus.

Una senyora, tota empolainada, cal dir-ho fa goig, seu a davant del xicot de la boina. Despren una olor de perfum, olor de roses de primavera .La senyora ensenya el seu perfil, el canto dret, de tant en tant somriu. Mira el rellotge, mira carretera enlla i somriu, cami de Dublin quelcom l’espera. El transit s’alenteix, el cel cada cop mes grisos, boira, la senyora segueix mirant les busques del rellotge. Van massa rapid i el transport massa lent, substitueix el somriure espontani per un neguit d’impaciencia frisos. Un home, ben aprop, llegeix el diari, de tant en tant aixeca el cap. Al cap de poc, lentament, comença a pampelluguejar els ulls. Finalment els acluca a poc a poc, dorm.

A fora tot segueix igual. Verd esperança als camps; gris confus, terbol al cel; una processo de cotxes es va apropant a l’automobil, duen banderes, roges i blanques, d’altres taronges i blanques. Com cada diumenge, avui a tocat partit. El Tyrone i l’Armagh s’han enfrontat, victoria pels primers en la semifinal. Els dos son del Nord, es veuren centenars de vehicles amb matricules britaniques, l’esport uneix el que separa una frontera maleida.

En una de les parades el xicot del pa, baixa, els crits en una llengua de l’Est d’Europa per fi s’aturen. La fera ja no hi es, torna la calma.

19:33 p.m Al entrar a Dublin la grisor es converteix en pluja, plou, plou molt. Son deu minuts d’intensitat, la natura es mostra, a poc a poc la pluja amaina i l’autobus arriba a bon port. Final de trajecte. L’home que dormia, segueix embadocat, ara un ull obert ara un que el guinya. No ha vist que ja hem arribat. La senyora del perfum en baixar torna a somriure, ha arribat a temps, l’esperen. Un home amb gabardina fosca molla pel raig de pluja i barret d’epoca posat; en una ma amagada porta un ram de flors, son de colors vius intensos, com el sol que ja ha tornat. El xicot de la boina de pana que escolta musica en catala, baixa de l’autobus i pensa, pensa que potser dema ho escriura.

[@more@]

Tweet