Fa uns dies em va venir a la memòria la meva àvia, la Carme, tot i que l’hi deiem Carmeta. Hi vaig pensar per tres motius: en primer lloc per la imatge que vaig penjar de la Mercè Rodoreda , la semblança era molt gran, almenys físicament. I també el dia de Nadal, recordant altres diades passades amb tota la família, mentres ella i el Josep Arnau (Pepitu) ens acollien passant una vetllada excel-lent. Per altra banda també m’hi va fer pensar l’article d’en Pere a la seva bitàcola, Saragatona, parlant de la seva àvia.

Potser és per enveja, amb les bones paraules que l’hi va dedicar a la seva o com a petit homenatge a ella, però també l’hi dedicaré unes breus línies.

Com he dit l’hi deiem Carmeta, és una de les persones que més m’he estimat i més enyorança en tinc. Rebuscant en la memòria, tot el que em venen són bons records. Era una persona impressionant, que ningú en podia dir ni una paraula dolenta. Recordo moltes vesprades al seu costat, a la vora del foc, xerrant i xerrant, tot fent-li un reguitzell de preguntes.

De les úniques vegades que recordo haver-ho passat malament va ser per una qüestió d’animals. M’explico, a casa teniem conills, gallines i alguna altra bèstia, un dia jo com de costum vaig anar a mirar els conills tot obrint-los la porta. De sobte, un d’ells, o tot el ramat, ara no ho recordo del tot. Va venir cap a mi tot intentant escapar-se per la porta. Jo era petit i l’únic que s’em va acudir va ser, etzibar-los una patada per tal que no s’escapéssin. Doncs bé, resulta que de la famosa patada, me’n vaig carregar un. Jo patia tot pensant la reacció dels avis en veure el que havia fet. L’àvia no es va enfadar, l’únic l’àvi que no va estar de gaire bon humor en saber-ho. A més a més em va deixar sense calerons, ja que sempre que els visitava, em donava unes monedes que em feien ben content.

Del que estic ben segur que he heredat d’ella, a banda d’intentar ser una bona persona, és l’amor per la llengua catalana. Mai feia sevir la llengua dels veïns espanyols, i si l’hi deien que parlés en castellà que no l’entenien, deixava anar: Estic a la meva terra, parlo la llengua d’aquí i jo tampoc ús entenc pas. En el meu cas intento ser una mica més políticament correcte, però faig el mateix, usar SEMPRE i ARREU la llengua natural i pròpia de Catalunya i dels Països Catalans (excepte quan vaig a l’estranger esclar), tot i que si algú fa poc que conviu entre nosaltres o és un turista i encara no entén la llengua, ja miro d’ensenyar-li o de fer-nos entendre. 

Suposo que per cadascú les seves àvies són un dels seus petits tresors, almenys en el meu cas és així. En aquest escrit d’àvies, no vull deixar-me la Soledat, al cel sigui, que va morir-se just el dia que tornava de vacances aquest passat estiu.

Escrivint aquestes línies m’ha fet recordar que sovint a les persones no les valorem fins que no les perdem. Per tant, no espereu a demà per demostrar als demés com els estimeu, perquè potser el demà no existirà.  

[@more@]

Tweet